Com el gat de Schrödinger

Supose que coneixeu la proposta divulgativa del físic austríac Erwin Schrödinger a propòsit de les curioses i inextricables complexitats de la mecànica quàntica. Aquest vienés, que va obtenir el Premi Nobel de Física l’any 1933 per la formulació —precisament— de l’equació de Schrödinger, va publicar el 1935 un cèlebre experiment mental que va ser conegut com la paradoxa del gat o, més senzillament, el gat de Schrödinger.

La gràcia de la proposta d’aquest notable físic austríac rau en l’habilitat de saber traduir l’embullada teorització de determinats fenòmens subatòmics a un món macroscòpic tan familiar, entranyable i comprensible com és la vida d’un gat. Proposava el senyor Erwin Schrödinger, en aquest sentit, l’experiment següent: posem un gat viu dins d’una caixa tancada i opaca juntament amb un comptador de Geiger i una certa quantitat de substància radioactiva, de manera que hi haja exactament la mateixa probabilitat que, durant un temps determinat —una hora, posem per cas—, almenys un dels àtoms de la matèria radioactiva en qüestió es puga desintegrar. Si es produeix el cas en què un dels àtoms efectivament es desintegra (possibilitat que, recordem-ho, té exactament un 50% de probabilitat), el comptador de Geiger activaria un circuit que comportaria el trencament d’un flascó d’àcid cianhídric i aquest gas tòxic mataria el gat. Si, per contra, no s’hi desintegra cap àtom (alternativa que també té un 50% de probabilitat), el flascó es conservaria íntegre i el gat preservaria la vida.

I és ací on es produeix la fascinant paradoxa: d’acord amb les lleis que regeixen la mecànica quàntica —tenint en compte el principi de la superposició quàntica, la interpretació de Copenhaguen i tot un seguit de nocions intricades que no em sent capaç d’explicar ara i ací—, mentre no obrim la caixa, el gat hauria de ser alhora mort i viu. No mort o viu, no; sinó amb aquest doble estat simultàniament: mort i viu, al mateix temps. Només quan, al final de l’experiment, obriríem per rebat la caixa, el fet de l’observació incidiria en l’estat de les partícules subatòmiques i modificaria, en conseqüència, l’estat del gat, que passaria a ser —ara sí— només viu o només mort...

Aquesta paradoxa del gat de Schrödinger, viu i mort al mateix temps dins la caixa mentre ningú no l’observa, em recorda inevitablement la curiosa llegenda de la Marina que un dia em va relatar l’amic Jaume Buigues i Vila, de Teulada. Ja el seu iaio sembla que li l’explicava, la llegenda en qüestió. I conta que, si tenies la sort de trobar-te la Reina Mora que de tant en tant s’apareixia al Clot de la Reina, a tocar de la cala de l’Andragó (una mena de dona d’aigua o d’encantada marinera autòctona), podies anar al cap d’Or i agafar una pedra. I aquella pedra, en tornar a casa, es convertiria en or! Això sí, amb una condició imprescindible: que no la podies mirar... «I clar, un xicon potser agafava una pedra, i se l’emportava a casa —em contava Jaume—. I potser s’hi queixava: “Xe! No s’ha convertit en or!” Però clar, sempre li podien contestar: “Senyal que l’has mirada! Senyal que l’has mirada!” I no fallava: mai no fallava...»

En un cas (el del gat de Schrödinger) con en l’altre (el de la pedra que suposadament es converteix en or), la discussió resulta evidentment impossible, perquè es parteix de la premissa que és precisament l’observació la que condiciona l’estat i l’essència de l’objecte: que el món, en últim terme —tant en el món quàntic com en el món clàssic—, és sempre forjat per l’efecte de la percepció. «La bellesa rau en els ulls que miren», m’agrada de dir sempre. Doncs bé: de la mà de la física quàntica podem arribar a comprendre que no solament la bellesa, sinó també la mateixa essència —el mateix estat i la mateixa condició!— de la realitat en què som immersos pot arribar a dependre de la projecció que inevitablement comporta la nostra pròpia condició de copsadors del món. La vida o la mort del gat de Schrödinger, com l’or o la pedra del cap d’Or, depenen de la nostra interferència: dels efectes del nostre discerniment, de la repercussió que, en últim terme, té la nostra acció en «la mesura del món».

Al capdavall —vull dir—, el món quàntic no deixa d’il·lustrar-nos, en aquest sentit (tant com la divertida llegenda de la Marina!), que Joan Fuster tenia devia tenir raó quan, parlant d’art, en El descrèdit de la realitat (1955), va arribar a sentenciar allò que «l’objecte és en tant que és vist, i suposa en conseqüència l’ull que el veu, amb la singularitat inherent.» Aquesta, per tant, en podria ser la conclusió filosòfica —amb un cert regust antropocèntric—: que el món és com és per mor de la nostra mirada, per la nostra mesura, per la nostra observació. Només que també nosaltres, les dones i les homes, al nostre torn, hi som també equívocs, incerts, inaprehensibles; fútils, inestables, imprecisos; desconcertants, impenetrables, difusos; inconcrets, improbables, indefinibles. Exactament, com el gat de Schrödinger: vius i morts —joiosament vius, absurdament morts— en cada instant de la nostra existència incomprensible, contradictòria, impossible.

O, per posar un altre exemple, més d’actualitat: totes i tots venim a ser com la política lingüística del nou Govern valencià, de coalició entre PP i Vox, que, talment els mistèrics quàntics dels àtoms, sembla regida per un principi d’incertesa o principi d’indeterminació que no deixa d’evocar la famosa teoria formulada el 1927 pel físic alemany Werner Heisenberg a propòsit de la posició i el moment de les partícules quàntiques. I és que, en la imminència de la celebració identitària de 9 d’Octubre d’aquest any del senyor de 2023, en les actituds, les declaracions, les intencions i els canvis d’opinió, els representants del Govern valencià sembla que vulguen fer ressuscitar mediàticament, d’alguna manera, en l’imaginari compartit, aquella idea de «la morta-viva» que Constantí Llombart va elegir per a referir-se a la llengua del poble valencià quan va publicar el llibre Los fills de la morta-viva, l’any 1879, ara fa quasi un segle i mig.

No ho sé... Es veu que forma part consubstancial de la condició natural i històrica d’un país tan propens a la diversió com és el nostre, això que suggeríem de ser alhora «vius i morts —joiosament vius, absurdament morts— en cada instant de la nostra existència incomprensible, contradictòria, impossible»: al capdavall, potser no deixem de ser un país incert (però ric, divers i estimable fins a l’enamorament infinit!) que adesiara ens ajuda a recordar que totes i tots som, en últim terme, ens agrade o no —ai!—, tan reals i tan irreals com el gat de Schrödinger.