Grupo Aranea i l’equip encapçalat per Lluís Alexandre Casanova presentaren al concurs d’idees de la cala Advocat de Benissa com fer una platja més pública... i evitar que se la trague el temporal
BENISSA. “En un dels seus llibres, l’assagista John McPhee descriu la visita a un camp de golf a Louisiana amb un geòleg, que va assenyalant les formes arquitectòniques que componen un camp de golf: les trampes d’arena, els llacs redonets, els turons ondulats, l'herba enfilada... Totes són accidents geogràfics produits per les glaceres en retrocés a Escòcia. I per fer un camp de golf a Louisiana, o al Mediterrani, cal construir un paisatge postglacial on mai s’ha vist una glacera”, explica l’arquitecte Lluís Alexandre Casanovas.
“Podríem parlar de la geologia oculta del nostre imaginari arquitectònic. A Benissa ens van demanar que féssim una platja, no un camp de golf, però les platges també contenen geologies amagades. Què és una platja sense arena blanca i una pendent suau? Pero no solem pensar en com es produeix aquesta arena o perquè no ha estat arrossegada al mar per tempestes i marees”.
L’equip de treball conformat per Casanovas amb les paisatgistes Seth Denizen i Tat Bonvehí Rosichi, a més d’ Irene Domínguez, Pablo Cevallos-Zúñiga i Manuel Belso, van signar “Un nou regne mineral”, la seua proposta per a la Cala Advocat de Benissa.
“El sol i la platja formen part essencial de l’imaginari mediterrani, però en l'era del canvi climàtic, ja no és possible dissenyar i construir una platja”. O almenys, ja no com abans. “L’arena és el mineral més extret de la terra i el segon recurs natural més consumit després de l'aigua. La fantasia de la seva permanència en relació a l'augment del nivell del mar és cada volta més cara de subvencionar, i és precisament aquesta imatge la que hem abandonat en la nostra proposta”, expliquen des de l’equip.
Amb un plantejament similar però des de les seues oficines a la ciutat d’Alacant, Grupo Aranea es va fixar en les formes que les pedres prenien a la costa de la cala. “És inevitable reparar en l'espectacularitat geològica del lloc i deixar-se cautivar pels brillants daurats de l'arenisca —un dels tipus de roca més predominant a la Cala Advocat— que es fusionen amb l'aigua rampallejant, en un joc cromàtic contrastat amb els grisos blaus de les margues”, l’altra roca protagonista.
“Així que era ineludible analizar el procés de formació d'aquestes roques. Aprender del seu procés de sedimentació i erosió, per evidenciar i incloure-ho en els processos de disseny. Aquest tipus de formacions rocoses rep el nom de flysch, faixes composades per l’arenisca i la marga. El resultat d’esta evolució geològica composa un ritme d'estrats diferenciats, on les capes dures queden en relleu al desgastar l'arenisca amb major facilitat. L'erosió provoca l'escisió de la roca en talls abruptes que van desvelant la formació d’estrats”.
Amb la seua proposta, Flynch333, Aranea volia “apropar-se a aquest paisatge captivador per enfrontar-se amb una mirada analítica que permeta interpretar els processos d'erosió dels flysch. Per una part, el tal net que esculpeix la silueta rocosa de manera contundent, i per una altra part, l'erosió paulatina de la mar sobre la roca que la desgasta suaument i provoca siluetes de línies més orgàniques”.
“En un context com l'espanyol, en què es molt difícil a joves arquitectes a accedir a concursos públics––que tenen condicions que afavoreixen a grans despatxos i arquitectes consolidats–– es d’agraïr que l’Ajuntament de Benissa obrís el procés i donés més importancia a les propostes que no pas al currículum d’obra construïda”, contextualitza Lluís Alexandre Casanovas.
“La nostra proposta en certa mesura entén que una platja d’arena és inviable amb l’actual escenari climàtic. La platja a partir d’ara s’ha de mantindré de manera activa, i per això col·locàvem les roques erosionades pels temporals per a protegir la platja. Entenem que plantejar ara regenerar l’arena no és viable”. Una idea que ha anat en la direcció oposada al projecte guanyador.
Després d’observar la trama que el flynch dibuixava a la vora de la cala, Aranea proposava “col·locar noves peces pètries de gran format, amb una grandària de mobiliari urbà, basades en l'estudi del cos humà. Les plataformes estarien tallades per a ser còmodes per assentar-se, gitar-se o prendre el sol”.
“La disposició de les noves peces reconstrueix, a més, les línies geològiques presents a l'àrea. L'erosió de la roca actual descriu un entramat ortogonal de línies marcades. sobre les quals s'incorporaran els nous volums del projecte. Per això, encara que el projecte aposte per la reconstrucció d'un paviment que segueix aquestes línies, si durant el procés d'execució sorgeix un substrat ferm baix l’actual aparcament, seria ideal fer conviure aquesta superfície natural rocosa, amb la superfície del paviment dissenyat. No obstant això, caldria retirar el paviment actual per disposar d'aquestes dades”.
“Hauríem volgut desmantellar l’actual aparcament i deixar-ho tot com estava, però l'actual escullera permet mantindre un poquet d’arena a la platja. També vam tindre en compte com de difícil és l’aprovació de la Direcció Territorial de Costes, que també estaven al jurat, encara que finalment es va celebrar sense ells. Per això vam optar per col·locar unes noves plataformes pètries que ademés eren reversibles, es podien llevar si fera falta”.
Però el projecte també atenia l’accés en cotxe a la cala, que actualment resulta perillós. “Allarguem un dels carrers per tindre un nou accés des de l’avinguda de la Marina, i fer que l’accés a la platja no siga una sorpresa. El carrer va ser un riu, un barranc, i la platja acaba al final. Buscàvem recuperar eixe caràcter i per això retirem l’aparcament dels cotxes fins a l’inici del carrer”.
D’esta forma, les actuals bosses d’aparcament a vora mar o a la pinada del camí es converteixen en un espai públic part d’un recorregut amable per als vianants. “Recuperem el paisatge del barranc, però ara com si fora una gola verda que arriba fins al mar rodejada de vegetació. Per això, els murs dels xalets i bancals formen part de la nostra imatge”.
“El projecte tenia dos objectius: millorar la situació geogràfica per millorar la condició pública de la cala; una platja ha de ser segura i reconeguda. I després, com vam anar al lloc i vam veure les roques, des del penya-segat vam veure la traça de les roques. Per això voliem continuar jugant a la geología. Ni l’actual erosió ni la nostra proposta pot discernir els límits entre allò natural i allò artificial”.