Cavall de foc

Ja tenim un Tots Sants més a les costelles. Hem tornat a celebrar aquesta setmana la festa de la memòria i l’honor als difunts d’acord amb la tradició. O no. La pallola del Halloween s’ha manifestat, un any més, amb tot el seu impetigen. Però, en paral·lel, les visites als cementeris i el costum de portar flors a les tombes ha continuat oferint el sentit i solemne homenatge de sempre a la memòria dels qui ja no es troben entre nosaltres.

Tots Sant constitueix la fita intermèdia de l’estació de la tardor: de la primavera d’hivern, que en deien els clàssics. Assenyala un punt simbòlic en la transició lumínica i climàtica cap a la nit, cap a la foscor, cap al fred i la mort que representarà l’hivern. No és casual, per això, que precisament el primer dia de novembre —just a l’equador de la tardor— moltes cultures del món coincidisquen a celebrar un dia d’homenatge, reconeixement, celebració, recolliment, evocació o membrança dels morts. Amb perspectives, rituals, litúrgies i embolcalls culturals diferents, si es vol: però la festivitat de la mort tendeix sempre a ubicar-se a mitjan transició des de la plenitud de l’estiu fins a l’extinció de la llum i el naixement d’un nou cicle vital a partir del solstici d’hivern. A mitjan tardor, en el temps anunciador del fred: «Per Tots Sants, amaga el ventall i trau els guants»; «Per Tots Sants, amaga mans», «Entre Tots Sants i la Nativitat, entra l’hivern de veritat», etc.

Certament, els rituals i les litúrgies —com els enyors, les nostàlgies i les membrances— es multipliquen en aquests primers dies de novembre, en què el dia acurta i s’allarga la nit. I el vent fort que ha bufat així que ha passat el dia de Tots Sants —a partir del Dia de les Ànimes—, ha vingut a recordar-nos un any més la fragilitat i la volatilitat d’aquest breu, finit, efímer, desconcertant i caduc prodigi que és la vida.

Bé... El cas és que, gràcies a l’amic Víctor Labrado, fa temps que tinc notícia que al poble Beneixama es conta que antigament es va veure córrer pels carrers una haqueta voltada de flames: l’haqueta de foc. També a Ibi s’expliquen històries d’un cavall de foc que va deixar marcades les seues ferradures sobre una roca i sobre la pedra d’un escaló a l’ermita de Santa Llúcia, a l’antic Castell Vermell: diuen que sobre aquest cavall de foc va muntar el mateix dimoni. Tanmateix, és a l’altra banda de la Mariola, a la vall de Perputxent, on l’haqueta de foc té, potser, més anomenada. Perquè conten i diuen —i diuen i conten— que un llaurador la va veure passar una nit, pels bancals que hi ha entre els pobles de Beniarrés i l’Orxa, tota ella encesa en flama. De lluny, al bell cor de la nit, aquell animal de foc oferia, no cal dir-ho, un aspecte estremidor i atemoridor, però alhora captivador i fantàstic. Devia fer un gran efecte, aquell resplendor màgic, de foc, corrent al galop, entre flames, potser muntat per un misteriós cavaller igualment voltat de flames...

Sí. Això es conta: que amb sorprenent regularitat, l’haqueta de foc tendia sempre a fer un mateix recorregut, a les faldes del Benicadell, en paral·lel al riu Serpis, des del maset del Gord (a les proximitats de Beniarrés), en direcció a l’Orxa i el castell de Perputxent. Sembla que un dia va deixar de veure’s, tan singular animal, per aquests camps de Beniarrés. No obstant això, també hi ha qui assegura que l’haqueta de foc encara torna, almenys una volta a l’any, a l’antiga, intricada, amable, misteriosa i màgica vall de Perputxent. I que ho fa aquesta setmana, la nit d’abans del dia de difunts, després del sol post del dia de Tots Sants: en el moment de l’any en què el món dels vius i el món dels morts s’apropen tant que sembla que arriben a tocar-se i les ànimes, per això, poden manifestar-se i tornar a la casa on van viure quan encara tenien un cos, i uns sentits, i uns delits, i uns desigs; i un cor per a estimar, i uns braços per a abraçar, i unes mans per a tocar; i uns ulls per a mirar, amb tota la llum de la vida encara  dins.

Ignore si encara és viu, al país de la Mariola, aquest imaginari del cavall de foc, vinculat al temps de Tots Sants. No sé si ningú ha vist córrer aquesta setmana, en la nit del dimecres al dijous, just al punt de la mitjanit —entre Tots Sants i el Dia de les Ànimes— l’haqueta de foc pels camps de la vall de Perputxent,. Però em sembla fascinant que, vista enguany o no vista, si més no encara ara la sapiguem imaginar, aquesta haqueta de foc, corrent voltada en flames. Perquè, tal com sosté l’erudit amic Víctor Labrado, aquest motiu popular del cavall o l’haqueta de foc emparenta ben de prop, etnopoèticament parlant,  amb el cèlebre motiu llegendari del Comte Arnau: un personatge —com se sap— condemnat a cavalcar durant tota l’eternitat com a ànima en pena sobre un cavall negre que trau foc per la boca i pels ulls.

Al capdavall, si bé es mira, Tots Sants no deixa de ser una commemoració que serveix per a recordar-nos aquesta vella evidència que massa sovint tendim a negligir i desatendre: que totes i tots som una mica com el foc d’aquest cavall llegendari de l’imaginari popular valencià; un foc que crema, quan és viu; que després s’amorteix, s’apaga i es dilueix en un rastre de fantasia; i que, en últim terme, s’esvaeix i desapareix del tot en l’oblit, la indolència i la desmemòria. És allò que sentenciava Joan Fuster en un dels seus aforismes: «Al capdavall, la mort no consisteix únicament a morir-se. És morir-se i ser oblidat. A la curta o a la llarga, oblidat.»

Sí. Aquest és el destí últim: l’oblit. I tanmateix... Tanmateix, encara hi ha qui diu que l’ha vist, o que l’ha sentit dir, o que l’ha somniat, o que l’ha imaginat, o que l’ha sabut fantasiejar: un cavall de foc corrent en la nit —salvatge i lliure— pels camps francs del país de la Mariola.