Enguany ho hem tornat a fer. Hem llogat una caseta a Agres, al «cor de la Mariola». I, en família, hem baixat els dies 4 i 5 de gener a la ciutat d’Alcoi, per viure’n les postres d’això que ja s’ha encunyat com el Nadal alcoià. Despús-ahir, per exemple, vam anar al Tirisiti. I vam compartir un any més —hi som addictes— l’absurda i ensucrada meravella del Sereno, Tereseta, els pastorets; la Sagrada Família; l’Auelo, el Sagristà, el Monesillo; Clásico, el Torero Alcoià, els Reis d’Orient; les beates, l’aparició de sant Jordi, les Festes de Moros i Cristians; i, per descomptat, l’inefable Tirisiti... Cada vegada que, amb els fills —a pesar d’aquesta mania que tenen de créixer i fer-se grans—, ocupe una butaca al Teatre Principal d’Alcoi i torne al Tirisiti davall del cel fabulós del genial Alejandro Soler, recorde la reacció de la meua filla menuda quan, després d’haver vist «el més gran espectacle» mil i una voltes en DVD i per Internet, va veure i viure per primera volta la representació directe. Devia tindre dos o tres anyets. Se m’havia assegut als braços. I quan va començar a sonar la música —magistralment adobada pel gran Àngel-Lluís Ferrando Morales, que enguany ha tornat a dirigir la seua Música Vella pels carrers del Nadal d’Alcoi— i es va obrir el teló, la xiqueta es va fer un bolic de nervis: es va portar les manetes a la cara, es va delir d’emoció i va tremolar com tremola un pardalet a la mà just abans de ser alliberat i començar a volar... Va ser increïble. Únic. Irrepetible. Me la jugue que ni la Disney, ni la Pixar, ni la DreamWorks, ni la Warner, ni la 20th Century Fox —amb cap dels seus productes multimilionaris dissenyats per a triomfar en la indústria planetària de l’entreteniment— no podria superar una reacció tan pura, franca, poderosa i entendridora com la que el vell i entranyable Tirisiti, creat i recreat en l’imaginari popular del Nadal alcoià, va despertar en la meua filla.
El cas és que, després del Tirisiti, vam dinar a base de taretes (que és com en diuen, a Alcoi, de les tapes tradicionals) i vam gandulejar pels històrics carrers del centre fins que, ja a poqueta nit, vam acudir a tirar la carta a la Burreta. L’acte del Ban Reial, el dia 4 de gener, com se sap, el protagonitza un emissari de Ses Majestats, que declama uns versos que anuncien i confirmen l’arribada a Alcoi, al sendemà, de Ses Majestats el Reis d’Orient. Aquest Ban —farcit de música, fred d’hivern, color i il·lusió— sempre m’ha semblat, en el calendari festiu alcoià, una espècie de divendres respecte del dissabte i el diumenge que són la Cavalcada i el Dia de Reis. I val a dir que, de sempre, els divendres han estat el meu dia preferit: el dia en què la felicitat suggerida i anunciada es mostra pletòricament incitant i perfecta —més que no durant la festivitat mateixa.
Siga com vulga, el cas és que durant el Ban Reial vam tornar a veure els personatges del Tirisiti, ara en carn i ossos, caminant com si tal cosa entre la gent, carrer Sant Nicolau avall. Vam escoltar l’entranyable «Pastorets i pastoretes» en la versió que el mestre de la Música Nova, Moisés Olcina, va arranjar al seu dia com a «música del poble». Igualment vam sentir l’espectacular Crida i clam per al Bàndol Reial, de Gori Casasempere, a càrrec del grup de metalls i percussió de la Música Vella. I, per fi, vam escoltar l’especialíssim ban reial elegit enguany per a l’ocasió: un text inèdit del poeta Joan Valls, de qui la ciutat acaba de celebrar el centenari del naixement.
Va ser, certament, cosa de màgia i il·lusió comprovar que les velles paraules escrites per Valls en la dècada dels seixanta, ara fa cosa de mig segle, prenien dijous significació i vida pels vells carrers d’Alcoi en la veu ferma de l’ambaixador Joan Xavier Gisbert. Omplien el silenci de les pedres. Vibraven en l’aire. Ressonaven entre les façanes modernistes. Tornaven al poble. Esdevenien poble. Arribaven als cors. Desfermaven fantasies. Palpitaven en la gent. I il·luminaven —per a això van ser escrites— la fascinació de xiquetes i xiquets (i adolescent, i joves, i majors, i grans, i velles, i vells): igual com la llum de l’estrella de la carrossa il·luminava indiscriminadament els ulls lluents de tot el públic congregat —sense distinció d’edat, classe, gènere, color de pell, creença política, situació laboral, estat civil o condició vital—, els versos de Valls il·luminaren la nit del Nadal alcoià.
Darrere de l’ambaixador, tancant el seguici, van arribar per fi les burretes, amb les corresponents bústies a banda i banda perquè la gent hi depositara les cartes a Ses Majestats. Era cosa de veure, tot el públic esperant el moment de lliurar les missives amb els desitjos. Criatures i gent granada amb els sobres preparats a la mà. Cartes normals, grans, molt grans, enormes, irreals. Somriures nerviosos. Delers de felicitat. I aquells animalets, indiferents a la gentada, carregant a lloms —per portar-les a Ses Màgiques Majestats— la il·lusió i l’esperança de tota una ciutat. Encara recorde, quan el menut de casa era jo, l’engatjament que assumia de redactar les peticions formulades per tots els membres de la unitat familiar. «Per al pares: salut, amor i felicitat. Que els germans no ens barallem tant. I la voluntat.» Després va ser el meu germà menut, qui se’n va responsabilitzar. Fa uns anys era ja el meu fill, qui hi feia d’escrivent dels anhels peticionats. I ara, per fi, és la meua filla qui se n’encarrega: «Per al pares: salut, amor i felicitat. Que els germans no ens barallem tant. I la voluntat», continua redactant, si fa no fa com jo en els meus dies d’infant, amb cal·ligrafia nerviosa i les lògiques vacil·lacions ortogràfiques pròpies del seu nivell escolar. El cas és que quan tornàvem al nostre refugi ocasional d’Agres, amb la carta ja tirada a la burreta, vam visualitzar enmig de la nit l’estrella lluminosa del campament reial, allà dalt al Preventori, enmig de la fosca nocturna de la Mariola. I vam tindre la bella i clara consciència que un any més havíem confiat en aquesta ciutat d’Alcoi —la ciutat originària de ma mare— els desigs més íntims: una part del que som, volem, somniem, delegem i creiem meritar, individualment i com a unitat familiar.
I ahir, encara, la Cavalcada. Personalment —ja ho he dit— sóc molt del dia de la Burreta. De la vespra, de l’adveniment, del divendres de les coses. Però el dia de la Cavalcada és el dia de la Cavalcada. El dia gran. Heus ací la qüestió: una tradició no s’improvisa. La Cavalcada d’Alcoi, ja documentada el 1866 —i ininterrompudament celebrada des de 1855—, és una de les més antigues del món. Enguany el meu germà Jordi, també amarat fins a la molla dels ossos del Nadal alcoià, va voler gestionar el privilegi de viure-la en un balcó perquè els patges —negre de nit misteriosa, roig de flama i foc— hi pujaren amb escales i donaren en mà els regals als xiquets. Fetes les oportunes consultes, els amics inefables Toton i Inés —paradigma de l’alcoiania més genuïna, creativa, raonable, admirable i emprenedora— ens hi van contestar: «Com que enguany us heu portat bé, els vostres desigs seran acomplerts.» I ens van cedir un balcó a casa d’uns familiars, en un punt estratègic del carrer Sant Llorenç. Eu, quin regal! Com agrair-lo? I com agrair a tanta gent que hi ha darrere de l’organització dels patges, i del repartiment dels regals? Com agrair —posem per cas— l’entusiasme insadollable que la Nit de Reis inspira en persones tan estimables (i estimades) com l’amic Ignasi Carbonell?
Recorde que, quan érem menuts, també els pares i els oncles van gestionar una volta un balcó al carrer Sant Nicolau. I l’arribada dels patges per l’escala, carregats amb paquets de regals embolicats amb paper d’estrassa, m’és encara una imatge de la més tendra i íntima felicitat, que se’m mescla inevitablement amb l’acabada de viure ahir mateix al carrer Sant Llorenç. És, en qualsevol cas, l’exacta imatge d’una màgia feta veritat gràcies a la fe d’una ciutat que vol creure —i creu— en la il·lusió del seus Reis Mags. Ho confesse: no sé viure la Cavalcada de Reis d’Alcoi sense veure en la felicitat dels meus fills la que un dia m’hi van regalar els meus pares —i oncles, i iaios, i cosins, i germans, i parents més o menys acostats—, quan era jo qui en tenia l’edat. Segurament és per això que, de molt endins, ahir em va fluir a flor de pell, durant la Cavalcada, la criatura dolcíssima —tendra i innocent— que un dia vaig ser, i que a poc a poc el temps ha anat corrompent degudament. És amb els ulls d’aquell infant que un dia vaig ser que anit vaig tornar a admirar les carrosses, les bandes de música, les torxes, els carros engalanats, les llums de colors, les dolçaines i —sobretot— la gent: la tanta gent que, indiscriminadament, contagiava il·lusió a tanta altra gent.
El fenomen em sembla únic: mai en cap altre racó del món, ni amb motiu de cap altra celebració, no he pogut testimoniar, com en els Reis d’Alcoi, la complicitat de tot un poble ecumènicament unit —al marge de circumstàncies, condicions, races, creences o faccions— al servei de la més pura, noble i intangible fantasia. I més que no la visió dels tres monarques de la màgia sobre els respectius camells, em resulta espectacular la devoció de les cares de fred i il·lusió —en justa proporció— que la gent exhibeix i comparteix arrecerada a les voreres del Camí, del carrer Sant Nicolau, de la plaça d’Espanya, del carrer Sant Llorenç, de l’avinguda del País Valencià o del carrer dels Alçamora. O la felicitat dels pares que alcen en alt els fills i els ofrenen per damunt dels caps del públic, a cadascun dels Reis, que no donen l’abast repartint gestos, salutacions, carícies, besos i somriures. És —així m’ho sembla— la imaginació, l’alegria, la celebració de vida compartida feta carn, feta festa, feta gent. O potser a l’inrevés: la carn, la festa, la gent per fi unida al servei de la imaginació, de l’alegria, de la celebració de la vida compartida. Comprenc perfectament que totes les famílies del país planifiquen, ni que siga una volta en la vida, el sabut viatge a Disneyland París, per ofrenar als xiquets de casa una dosi generosa de ficció industrial. Però igualment, ni que siga una volta en la vida, potser també haurien de planificar un viatge a l’esperit del Nadal alcoià, on poder viure les essències d’una fantasia popular de veritat, discrecionalment sentida sense trampes ni cartó.
Reconec, per descomptat, que la meua és una mirada viciada per tota una vida de tradicionalisme, embrutada pel pecat original d’una il·lusió, una màgia i una fantasia paternofraternalment heretades i compartides: una mirada segurament exempta del benefici de la raó, informada exclusivament per l’instint d’un costum consuetudinàriament aprés als carrers, les places, els balcons i les cases de la molt estimable (i estimada) ciutat d’Alcoi. És, al capdavall —ho reconec—, una mirada viciada, tendenciosament convençuda que qui hi puga veure xenofòbia o racisme, en la fantasia del Reis d’Alcoi —camells, escales, patges, regals, foc, música, il·lusió de xiquetes i xiquets—, és, senzillament, perquè no la coneix. O també podria ser: perquè la veu amb una mirada viciada en uns altres referents distints als meus —i, per descomptat, igualment respectables. No ho sé... A mi que em perdonen, però per més atent que hi vaig estar, tot el temps, obrint esbatanadament els meus ulls tendres d’infant, en cap moment no hi vaig saber veure ni un bri —ni una mínima insinuació— de «racisme institucional». Ni de res que s’hi assemble. Només vaig sentir, com cada any, el prodigi de la fantasia feta carn. Joia. Alegria. Felicitat. Tendresa. Bona voluntat. I la satisfacció de constatar, en família, una certesa que em sembla irrefutable: que —tramitacions, gestions i declaracions formals al marge— el Nadal d’Alcoi és un dels més bells patrimonis immaterials de què disposa la humanitat.