Caution. Beware of the salesman/woman

La ficció nordamericana està plena de comercials, de venedors, de viatjans de comerç. El propi Don Draper de MadMen, l’agent immobiliari Frank Bascombe de Richard Ford, Clyde, el venedor de ventiladors de Seth, un dels pilars en els quals es fonamente tota la filosofia de vida nordamericana és el saber vendre, saber vendre productes i saber vendre’s un mateix. I la filosofia de vida nordamericana és l’eix sobre el que giren les nostre expectatives, i no només a això que diuen el món occidental.

Qui, en algún o altre moment de la seua vida, no ha tastat l’agredolça salsa de la venda d’assegurances? N’hi ha que s’han fet professionals, els qui tenen el do de la venda com un gir d’hèlix del seu ADN, i després estan els qui arrosseguen les seues carteres, pòlisses, carpetes, documents i rebuts pels carrers foscos dels barris obrers, buscant protegir aquells que no tenen altra protecció que llevar-se cada dia del llit a les 6 del matí.

Fa molts anys d’això, però jo també ho vaig provar. Despús-ahir va aparéixer, dins d’una bossa plena de trastos vells, la meua agenda finocam tancada amb cremallera, l’evidència arqueològica de què en un determinat moment, apuntava cites en un calendari, desava telèfons en les planes ordenades alfabèticament –temps premòbil, ehem-, i portava rebuts ben segurs en els compartiments amagats d’aquella agenda que era com una cartera ministerial. He de dir que ha aguantat perfectament el temps i es troba en òptimes condicions, si haguera d’acomplir amb una altra comesa. Però em fa por despertar els dimonis.

L’agent d’assegurances és el lleó dels comercials, el rei (o reina) de la selva capitalista, ven fum en un “per si”, o alegries en forma de compensacions a les desgràcies. Però l’ecosistema la piràmide del qual encapçala la lleona de les assegurances s’ha poblat de noves especies, organismes vius que es comporten de manera organitzada per tal de colonitzar l’hàbitat sencer. La cadena tròfica es nodreix de nous venedors de fum o perles negres, a demanda.

En els 500 metres que van des de la Plaça dels Cavalls anomenats Luceros d’Alacant fins a l’Estació Terminal de ferrocarrils Renfe/Adif, he pogut comprovar l’existència de fins a tres noves espècies d’agents comercials, i totes tres s’organitzen en estols cada vegada més nombrosos, com els ocells de la pel·lícula de Hitchcock.

Només eixir de la boca d’entrada del TRAM, la primera colla identificable, un grapat de jovenets, tots mascles, alterats encara per la sobredosis de testosterona de l’adolescència, abillats com si anaren de convidats a una comunió, brandant les seues carpetetes de no sé quina agressiva campanya de companyies de gas i electricitat. Els havia vist alguna vegada al tren i amb el desgavell del vagó no acababa de tindre clar si anaven de festa, de gresca o de negoci, com un ramat de pingüins desordenats.

Uns metres més enllà, ja a tocar de la Diputació, a les portes de les galeries comercials Bulevar, he de driblar com si fóra un tres quarts ala dreta del 15 All Black, per tal d’esquivar l’atac coreografiat d’una colla d’agents d’Organismes No Gubernamentals, amb els seus jupetins intercambiables d’ACNUR, Creu Roja, Aldeas Infantiles o UNICEF. Intercambiables en sentit estricte, perquè recorde perfectament com el xicon de bigotet trendy que hui porta al pit el logo de la creu, ahir en portava un de blau, i em mira cada dia amb cara de fer-me sentir culpable per no passar per la tenda de camp de refugiats que han tingut tota la setmana montada a l’antiga plaça Sèneca, on podia experimentar en la meua pell la desgraciada sort dels exiliats. El moviment oenegeista és una canonada al pit disparada pels enginyers socials de la globalització neoliberal. Au, ja ho he dit.

Acabant aquesta carrera de 500 metres, no vàlida per cap marca, ni, per descomptat, mereixedora de cap medalla, la gran esplanada al davant de l’estació de ferrocarrils, on, no exactament a l’ombra del gran ficus que ensenyoreja més de mig carrer, sinò una mica al sol, com si es tractara d’una penitència, el darrer exemple de nous comercials, un compacte grup de ben vestits i somrients Testimonis de Jehovà, amb els seus expositors mòbils a l’abast de qui vulga una mica de lectura edificant pel trajecte en tren. Si els d’abans venien una rentada de consciència, en la millor tradició catòlica de en la penitència es troba el pecat, ací tenim als comercials de la salvació eterna, que es diu prompte.

Puge al tren, m’assec en un d’aquells racons de quatre butaques, tot desitjant que ningú no vinga a pertorbar la meua pau, i vaig traient de la bossa el compromís contractual amb la companyia de gas, la butlleta de pagament de la quota de 3 oenegés –el jupetí era un, però la xicona tenia la carpeta multimarca a mà-, i un exemplar de La Atalaya.