Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

CAFÉ DEL TEMPS / OPINIÓN

Carmelina, mar i cel

26/09/2020 - 

Serà aquesta nit, a les 21:15 h, després de l’informatiu, en la televisió pública valenciana: a continuació del concert de música festera (plaça de la Filharmònica d’Altea, 19:30 h) en què pasdobles, marxes mores i marxes cristianes esdevindran penyora i testimoni de les festes d’Altea que enguany no es podran celebrar. A les 21:15 h, en À Punt —dic— s’estrenarà, per fi, el documental que esperàvem en candeletes: Carmelina, mar i cel.

Despús-anit, al Centre del Carme Cultura Contemporània (CCCC) de València, vaig tindre l’oportunitat privilegiada de visualitzar aquest documental, en primícia, durant la preestrena que es va oferir com a colofó d’una jornada memorable: la del Feminari «Carmelina Sánchez-Cutillas, dona rebel», organitzat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en el marc de l’Any Carmelina.

La il·lusió és contagiosa. La emoció, també. Igualment l’alegria. I va ser una festa, admirar la il·lusió i l’emoció i l’alegria que, en la breu intervenció de presentació de l’audiovisual, contagiava la periodista valenciana, de la Vila Joiosa, Matilde Alcaraz, com a responsable última del projecte.

Impossible no compartir la felicitat de qui tens al costat —ni que siga amb pessics petits i parcials— quan la complaença és sincera, plena i profunda. I aquest em va fer l’efecte que era el cas d’una radiant Matilde Alcaraz just abans de donar a conéixer despús-ahir l’audiovisual Carmelina, mar i cel al nombrós i emmascarat públic congregat al Centre del Carme. Perquè clar: Matilde, Mati, se sabia amb una carta guanyadora a la mà. És a saber: un documental destinat a fer justícia en la ja imparable, indefectible i històrica partida de la reconciliació de la societat valenciana amb la que, sens dubte, és —l’eslògan ha fet fortuna en tots els actes de commemoració de l’Any Carmelina— «la gran escriptora valenciana del segle XX».  

—El documental Carmelina, mar i cel es titula així per tres motius: perquè «Mar i cel» és el nom de la casa on ella vivia a Altea; perquè totes les lletres, de mar, de i, i de cel, s’inclouen en el seu nom: Carmelina... —anava explicant la periodista, presentadora i guionista.

—Ostres! És veritat! —em vaig dir en silenci, a mi mateix—. Les tres primeres síl·labes del nom de Carmelina són, reordenades, les lletres de Mar i cel! Carmeli... Mar i cel... I el nom sencer, si bé es mira, no deixa de ser, jugant amb l’ordre de les lletres, el de ‘la senyora de la mar i del cel’. Na Mar i Cel seria, de fet, un anagrama exacte, obtingut a través de la transposició de les lletres, del nom Carmelina.

—...i perquè, per a Carmelina —rematava Mati—, la mar i el cel eren sinònims de llibertat.

—Que bonic! —celebrava jo, en el meu fur intern, amb moviment imperceptible de llavis rere la mascareta.

Just davant meu, en la primera fila, seien Luis i Marisa del Romero Sánchez-Cutillas, fills de Carmelina, acompanyats pels respectius cònjuges, Elisa i Rafa, nora i gendre de Carmelina. Sense voler-ho, podia espiar els gestos de complaença i enyor infinits amb què discretíssimament seguien cada paraula, cada element, cada textura, cada matís de l’acte. Fins que, per fi, es van apagar els llums i es va projectar el documental.

Durant el dinar, l’únic recés per a l’esbargiment que la maratoniana i intensa programació del Feminari ens va concedir al llarg del dia, vaig tindre l’oportunitat de departir amb estudioses de l’obra de Carmelina com M. Ángeles Herrero, de la Universitat d’Alacant, i Noèlia Díaz-Vicedo, de la Queen Mary University of London; amb les poetesses Marisol Gonzàlez Felip i Gràcia Jiménez; i amb l’acadèmica Immaculada Cerdà. Vam conversar, ente cullerada i cullerada, sobre un fenomen que fa temps que em preocupa: el de la carència singular que els valencians contemporanis potser patim ara mateix pel cantó de la indústria audiovisual.

—Ja sabeu allò que Joan Fuster observava a primeries dels setantes, en l’article aquell  de Serra d’Or, «Una carència singular»: que els valencians no teníem una novel·la pròpia que beguera de la realitat valenciana i la reflectira i etcètera. Doncs bé... Ara que, per sort, hi ha l’alegria d’una creativitat literària esplendorosa, amb novel·les magnífiques, crec que la veritable carència singular es troba pel cantó del cinema... No tenim pel·lis valencianes que reflectisquen la realitat i que ens retornen una imatge cinematogràfica (amb el filtre d’una proposta interpretativa artística o una altra) del propi patrimoni geogràfic, social, polític, identitari, cultural, sentimental... —provava de raonar.

—Però no es tracta només de pel·lícules —objecta Noèlia, aportant una perspectiva més jove, real i tecnologitzada del problema—. No és una qüestió de cinema: és una qüestió de sèries, i de Nètflix i de...

—Sí, sí, sí: exacte. La carència singular de què parle apunta, en general, en la indústria audiovisual valenciana —reformule—. Hi ha un cine gallec. I basc. I català. I fins i tot mallorquí, si em fas dir. Catalunya no fa sinó exportar sèries i produccions audiovisuals, que després van a Netflix doblades als idiomes que calguen. Polseres vermelles, Benvinguts a la família, Cites, Plats bruts, Les de l’hoquei, Nit i dia, Si no t’hagués conegut, Merlí... Mira ara, per exemple, la sèrie aquesta nova que han tret en Televisió Espanyola amb Daniel Grao: Hit. Diuen que s’inspira descaradament en Merlí. Hi ha una indústria creativa darrere d’això. I, en canvi, els valencians, què? Què exportem al món, per aquest cantó? En quin espill audiovisual ens reflectim? I s’hi val a plantejar-la, aquesta carència singular valenciana, amb el mateix plantejament idiomàtic que feia Fuster, respecte de la novel·la, en el seu article de febrer de 1972: considerant que, fins i tot, «la qüestió de l’idioma, decisiva, podem deixar-la provisionalment entre parèntesi». És a dir: que ni en valencià ni en castellà no disposem d’una indústria cinematogràfica valenciana (cinematogràfica i audiovisual, en general, Noèlia) potable, homologable, mínimament solvent!

Cal admetre-ho: els pensaments són sempre fútils, provisionals, capgirellants, esmenables. Mentre movia conversa en aquest sentit, durant el dinar amigable i relaxat en tan bona companyia, no podia sospitar —pobre de mi— que a penes quatre o cinc hores després, en la penombra de la Sala Refectori del Centre del Carme Cultura Contemporània, mentre es projectava el documental Carmelina, mar i cel, m’hauria d’assaltar, justament, un pensament contrari al de la línia argumental que havia estat sostenint durant l’amena sobretaula: «Ostres! Aquest documental val. I veus, Joan? Per a això ha de servir una televisió pública: per a contribuir a la creació i la consolidació d’una indústria i una cultura audiovisual! En això, TV3 ha estat un model d’èxit; i Canal 9, en canvi, va exhibir el fracàs més estrepitós. Tant que fan pensar que “un fracàs així no s’improvisa”! Serà també un fiasco, en açò, À Punt? Quin cine, quines sèries, quins documentals, quines ficcions i quines creacions audiovisuals serà capaç de promoure i fer surar? És un documental com aquest de Carmelina l’indici d’un bon camí per on fer transitar sinergies entre la literatura, l’economia i l’art audiovisual?»

En tot açò pensava quan va arribar el moment del documental que més em va colpir emocionalment. «Carmelina Sánchez-Cutillas des de les fronteres dels silenci» era el títol de l’exposició que s’exhibia a la Sala Zero del Carme, a quatre passes de la Sala Refectori on s’estava passant la projecció. I el títol no deixa de ressonar-me al cap i al cor, cada volta que sentia la veu enjogassada i inversemblantment viva de Carmelina dialogant amb les imatges de la pantalla. És, tanmateix, quan va arriba el moment de les valoracions sobre la seua memòria quan es produeix l’instant prodigiós. «Carmelina Sánchez-Cutillas, una dona rebel amb la força de la mar», sentencia Verònica Cantó, amb admirada fermesa, en un plànol que té per fons els blaus de la serra de l’Albir i de la Mediterrània d’Altea. I tot seguit Marisa del Romero, la filla de Carmelina, és qui comença a estimar: «Ma mare era...»

La frase queda entretallada, com penjada d’un fil: o en l’abisme d’un lapsus o un desconcert expressiu. Un silenci inopinat, brevíssim, reclama inevitablement l’atenció de l’espectador. «Ma mare era...» La càmera capta, des d’una distància suficientment elegant, prudent i discreta, l’aire absent i evasiu en els ulls de la filla de la genial escriptora, alquimista de records i memòries. Però sembla que es decideix a completar la frase: «Ma mare era llum...» Un nou silenci atorga relleus definitivament indescriptibles a cadascuna de les paraules temptejades. Fins que la frase és finalment exposada, amb tot el seu significat rotund, precís, commovedor: «Ma mare era llum, i quan va morir ens vam quedar a les fosques», va vindre a dir, si no amb aquestes precises paraules, amb d’altres equivalents. És en aquest precís punt quan una decisió magistral en l’edició porta la seqüència a una eloqüent fosa a negre, abans d’atacar la seqüència següent. 

Pèls de punta. Gola ennuegada. Aigua als ulls.

«Un únic poema, un bon poema, un poema genial pot fer valdre tot un poemari» havia vingut a reivindicar la poetessa Àngels Gregori en la seua ponència del matí. Tenia raó. I em fa l’efecte que tan cert és això com cert és que una sola seqüència pot fer valdre tota una pel·lícula, tota una sèrie, tot un documental. 

Si els ve de gust i en tenen l’oportunitat, poden fer-se el regal de veure aquesta nit el documental Carmelina, mar i cel. Hi trobaran una esplèndida i variada galeria de veus que abraça fills, netes, investigadores, poetes, membres de la comissió de l’Escriptora de l’Any 2020 de l’AVL... 

Les declaracions admirades, documentades, lúcides i enamorades de l’escriptor Luis del Romero, fill de Carmelina, ben mereixen, senzillament, la consideració de testimoni històric. També les aportacions de Marc Granell. I, no cal dir-ho, les imatges espectaculars d’Altea com a singular escenari de la memòria on conflueixen, vestits litúrgicament d’atzur, la mar i el cel —oh, dona rebel, anhel de llibertat.  

Hi poden afegir, si volen, l’al·licient d’una antologia de textos —seleccionats amb gust i encert inapel·lables!— que, bellament locutats per la periodista i poetessa Susanna Lliberós, són un estímul immillorable per a incitar a la lectura de l’obra literària de Carmelina. Fet i fet, el dia que per fi s’inaugure el Centre d’Interpretació Carmelina Sánchez-Cutillas, em fa l’efecte que aquest serà, potser inevitablement, un vídeo de referència per a tots els visitants...

Ja els dic: facen aquesta nit —si poden i els ve de gust— el tast d’aquest documental sobre na Mar i Cel, Carmelina. Serà a les 21:15 h, després de l’informatiu, en la televisió pública valenciana: a continuació del concert d’Altea en què la música festera esdevindrà penyora i testimoni de la celebració que enguany no ha pogut ser. Potser els servirà per a comprendre que el silenci i la foscor tenen sentit només —ai!— per la veu i per la llum. Que fins els murs més inexpugnables de la desigualtat, la injustícia i el totalitarisme poden ser vençuts i enderrocats per paraules proferides —des de les fronteres del silenci— amb la veu justa, en el moment indicat. I que en la foscúria abissal que sovint embolcalla la vida hi ha paraules són llum de vida, món rebel, mar i cel; crit i pell d’un vell —i justíssim— desig de llibertat. 

next
x