L’amic Víctor Labrado m’ho adverteix sovint: «No tens dret a queixar-te de res. Que no ho veus? Eres un consentit del destí. Et ponen fins els pollastres!». Té raó. Soc un privilegiat de la vida. I cada cert temps, inopinadament, m’arriben regals ploguts del cel: com una pluja de primavera que sobtadament mulla, neteja i refresca arbres, bancals, esperits i carrers. Tinc molt a agrair a la roda de la fortuna. Sí: ja ho sé... Ja ho sé que, tal com s’advertia en una de les epístoles medievals editades per Agustín Rubio Vela (dins d’«Itàliques il·lusions», de l’any 1423): «la roda de la fortuna és en contínua mutabilitat, e que si hui se mostra dia seré, demà s’espera núvol e tèrbol». D’acord. Però crec que això no ha de ser mai raó per a sostraure ni un gram de felicitat en les celebracions per la serenitat del present. Ans al contrari: ja vindran les de calor quan hauran de vindre!
El cas és que —això és el que importa, ara— aquesta ha estat una setmana per a celebrar. El passat dimecres, aprofitant la incerta treva que el cuc està concedint, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i l’Ajuntament d’Altea reprenien l’activitat cultural pública amb un acte molt i molt especial: la presentació —tot d’una tacada—, del còmic que sobre l’autora ha fet la il·lustradora Esperança Martínez Molina (una veritable exquisidesa de colors, formes i informacions impecablement documentades); de l’edició commemorativa de Matèria de Bretanya, a càrrec de l’editorial Tres i Quatre; de l’aplicació PlayAltea amb la ruta literària Altea, la casa de la mar (a càrrec de l’estudi Carrasca i amb les veus inconfusibles de Maria Dolors Llorens i Antònia Larkin); de l’exposició itinerant Carmelina Sánchez-Cutillas. «Des de les fronteres del silenci»; del llibre divulgatiu que acompanyarà les exposicions; de la unitat didàctica dirigida a l’alumnat d’ESO i Batxillerat; del vídeo institucional del Col·legi de Bibliotecaris i Documentalistes per a difondre l’Any Carmelina per la xarxa de biblioteques públiques valencianes (amb Amparo Pons com a capdavantera infatigable i Ignasi Beltran fent d’ambaixador inigualable)...
Enmig de l’allau de presentacions —amb tantes iniciatives sobre l’escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas finalment desconfinades—, dimecres em vaig sentir especialment feliç admirant el públic incondicional que un parell de setmanes abans ja havia esgotat les reserves disponibles —forçosament limitades per les mesures de distanciament, prevenció i seguretat sanitària. Hi vaig poder tocar amb la punta dels dits, primer —i hi vaig palpar amb abundoses grapallades, tot seguit—, el privilegi inefable d’un dels encàrrecs més bonics que m’han fet mai en la vida: el de col·laborar com a comissari extern en la Comissió de l’Any Carmelina Sánchez-Cutillas de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Aquesta sensació de privilegi era per la figura de Carmelina, evidentíssimament; però també pel luxe de les companyes de viatge en les saboroses singladures de la travessia: Maribel Guardiola, Verònica Cantó, Immaculada Cerdà, Tudi Torró i, molt especialment, l’altra comissària externa: Mari Àngels Francés. Certament, un dream team d’excepció.
Igualment, em vaig sentir particularment afavorit per tots els déus de l’atzar i la fortuna quan, escoltant la veu de Carmelina en el vídeo del Col·legi de Bibliotecaris i Documentalistes, vaig evocar i reviure el mes de maig de 2008 quan, juntament amb una colleta d’agosarats que jugàvem a fer ràdio en el programa Café Montcau de Ràdio Altea, em vaig regalar el plaer inesborrable de passar tota una vesprada amb la genial escriptora d’Un món rebel, Conjugació en primera persona, Els jeroglífics i la pedra de Rosetta o Llibre d’amic e amada. En aquella ocasió Carmelina —cigarreta en mà, somriure picardiós i llum de vida als ulls— comentava a propòsit de Matèria de Bretanya: «Lo que més m’agrada del llibre és quan comence: “La mar vivia a una badia molt gran...”»
No em vaig poder estar, per això, de citar, a l’inici de la meua intervenció, precisament, aquest superb inici: assaborint cada paraula com qui assaboreix una cirera dolça, una maduixa madura —els llavis molsuts i humits que sovint la vida, goluda, ofereix als seus enamorats.
La mar vivia a una badia molt gran. Un dels cantons d’aquella badia que era la casa de la mar s’anomenava la Punta de l’Albir i l’altre cantó el Morro Toix, i cap al racó de l’Olla suraven els crestallets de la Illeta i de l’Illot. L’Aitana i el Puigcampana eren dues muntanyes punxegudes i migjornenques, que de tant de mirar-se l’aigua se n’havien tornat blaves. Fent frontera entre el nostre terme i els de Calp i de Benissa s’alçava la serra Bèrnia; una frontera de color de pàmpols daurats i de tardor que neixia al coll del Mascarat i arribava a la Vall de Tàrbena, i estava tota voltada de tossals apegats a les seues faldes com cadells mamant de la mare.
Matèria de Bretanya (1976, p. 25)
Ja ho veuen: l’exquisit inici de Matèria de Bretanya mostra —i demostra— que la literatura no solament serveix per a viure, dins de la que tenim, altres vides de propina, ans també per a conceptualitzar, interioritzar i dotar de significats la realitat que ens envolta. Fet i fet, crec que ningú que mai haja admirat els peculiars relleus de la serra de Bèrnia, amb totes les sinuoses llomes als peus, no podrà tornar a contemplar aquesta mítica i maternal muntanya sense evocar, per força, la vivificadora imatge proposada per Carmelina: «tossals apegats a les seues faldes com cadells mamant de la mare».
Però la literatura —saben?— també serveix, més enllà d’aquesta doble capacitat per a la ficció i per a la significació, com una «arma carregada de futur» amb potestat per a exorcitzar, combatre i redimir els efectes devastadors del temps i la desmemòria.
Explicava Carmelina, en «L’origen» —que és una espècie de capítol preliminar de Matèria de Bretanya (p. 23-24):
He escrit aquest grapat de fulls perquè volia rescatar, salvar de l’oblit tot un món d’éssers i de coses viscudes
Es mostra així conscient que, dels anys viscuts —massa ho sabem, totes i tots—, només en queda el rastre incert de la membrança:
Els homes i les dones i els xiquets del passat estan vius en la meua memòria, constitueixen el lligam entre el present i l’absència.
I reivindica, d’alguna manera, l’estratègia de l’evocació com a font primordial per a la creació i la recreació literària:
l’evocació pren el batec de la sang i s’omple del ressò dels noms habitats pels éssers i les coses que van existir un dia, i que ara recobren la forma i la presència sobre els fulls en blanc.
Heus ací, comptat i debatut, la poètica manera amb què Carmelina expressa la personal aventura literària de l’evocació i la remembrança:
Un solc de dies cendrosos marca el camí que em separa d’allò que més m’estime, però arrape els records com qui arrapa la terra dels avis, fins que arribe a les portes del regne agredolç de la infantesa.
I és que els records de la infantesa de Carmelina a Altea durant els anys immediatament anteriors a la Guerra Civil són un monument literari a la vida, la memòria i la innocència. No solament en el pla subjectiu, personal i individual de la dona «independent, rebel i bohèmia» que un dia va voler escriure sobre les percepcions de la criatura expectant que al seu moment va ser la Carmelina xiqueta: també en el pla general, social, col·lectiu, d’un temps que era encara verge respecte de la tragèdia bèl·lica de la Guerra Civil i la dictadura franquista que irremissiblement marcarien l’esdevenir del segle XX valencià.
Però Carmelina no és només Matèria de Bretanya. Carmelina Sánchez-Cutillas, la gran escriptora valenciana del segle XX, és, també, l’autora d’una obra poètica monumental (per cert: amb poemaris inèdits que durant l’Any Carmelina s’editaran i es donaran a conéixer en l’Obra poètica completa); és igualment la historiadora erudita i solvent, amb una curiositat contagiosa i insaciable; i és, en fi, l’autora d’un gran pomell de textos dispersos que durant l’Any Carmelina segur que tindrem l’oportunitat de reunir, comentar i celebrar.
Dimecres, durant l’acte de presentació de les bones noves carmelinianes —entre les quals, l’alcalde d’Altea, Jaume Llinares, va recordar i destacar la creació del Centre d’Interpretació Carmelina Sánchez-Cutillas, a Vila Gadea—, entre tota aquesta festa de textos, dic, em va vindre al cap el final d’El llamp i la sageta dels records, que és com una mena de colofó per a Matèria de Bretanya —segurament poc conegut— que Carmelina, molt oportunament, va voler publicar a part, en la revista L’Espill. Si Matèria de Bretanya és la innocència del temps immediatament previ a la guerra, El llamp i la sageta dels records és l’episodi de la guerra mateixa, percebut des de la innocència definitivament truncada de la xiqueta que assumeix la veu del discurs:
Els xiquets no enteníem massa bé allò de la guerra dels grans [...]. L’únic que enteníem era que la mort s’ajocava molt propet de nosaltres, i que qualsevol dia la veuríem aplegar sorgint de la carretera, de la platja, tossals avall, pel camí de la via... Alta i escanyolida, la mort s’assemblaria a la tia Bacallara, la mare de la Bacallareta, amb les faldilles mig espentolades, un mantó corcat caient-li pels muscles i el mocador negre al cap. La mort era vella, i lletja, i famolenca, i ara els grans en compte de fugir-li la cridaven. I en aplegar la nit —part de dia, no— sempre en aplegar la nit, començava a envair-me la por.
El llamp i la sageta dels records (1979, p. 202-203)
Esborrona, en aquest relat de la guerra, la imatge autobiogràfica de la família de Carmelina fugint cap a València per salvar la vida, amb el cotxe de Miquel el Pelut i un salconduit improvisat i dubtós per a passar el control del Mascarat, en aquell temps de por quotidiana, desficaci massiu i mort indiscriminada. Els avions, carregats de bombes, dolor i destrucció, volen per damunt dels seus caps. El trencament amb el paradís de la infantesa coincideix amb el trencament geogràfic amb la seua estimada Altea. Enrere queda, per sempre mai més, el temps de la felicitat i la innocència a la finca familiar de Maricel.
I diu així, Carmelina:
Tantes coses com ens deixàrem darrere, tantes coses perdudes, i ara tan sols recorde la caseta de les nines, el cavallet de cartó, la pilota gran, aquell tren amb túnels al mig de la via i poblets i arbres als costats, les barquetes de vela..., perquè, a l’igual dels altres xiquets de la guerra, els meus germans i jo mai més no tornaríem a tindre joguets. El llamp i la sageta dels records (1979, p. 205)
Saben? Dimecres em va vindre al cap precisament aquest passatge perquè vull pensar que potser tots som, en realitat —i a pesar d’aquesta maleïda pandèmia—, uns autèntics consentits del destí. I que açò de l’Any Carmelina és com una oportunitat providencial per a recuperar justament aquells joguets perduts: per a redimir i reviure, finalment, com a poble —el poble íntim, Altea; el poble gran, el poble valencià—, les essències de la il·lusió i de la innocència perdudes: com una segona oportunitat per a encarar un present i un futur en què, com diria el poeta, «tot està per fer i tot és possible». Un present i un futur on les paraules i la memòria potser seran camí ferm i segur per a la felicitat, la plenitud, la sensibilitat i la tendresa.
Amb la llum exuberant de juliol passege avui per la vora d’«una badia molt gran». I hi sé veure, joiosament retornada «des de les fronteres del silenci», Carmelina: la cendra i la flama; l’absència i la paraula; els joguets i la memòria. Altea, «la casa de la mar».
