Capital cultural: fer el CIM a Altea

Convé que vostes ho tinguen clar: Altea és el millor poble del món. Al costat de la seua ciutat o del seu municipi, si volen. Però el millor poble del món. Allà on vaig m’agrada deixar-ho caure, a la primera oportunitat que trobe, com una mena d’exhibició vanitosa, com una denominació d’origen garantista i exitosa. O, per ser franc, com una pura provocació. «Altea és el millor poble del món.» Un joc picardiós i innocent. No me’n sé estar: ni que siga per compensar pel cantó de l’humor i la hipertròfia conscient el dèficit congènit d’autoestima que els valencians solem demostrar allà on anem. I és que en un país com el nostre mai no sobra recordar —ai!— que no hi ha pobles millors que altres; i que, en conseqüència, la ciutat o el poble on festegem el regal de la vida —cadascú el seu— és sempre, sense marge d’error, «el millor poble del món».

En el cas d’Altea, de més a més, l’eufòria en la satisfacció i l’autocomplaença és justificadíssima. Hi tenim documentada, de més a més, una profusa tradició. Fins al punt que els indígenes hem deixat d’estranyar-nos quan hem vist anunciats, ací o allà, eslògans turístics que proclamen «Altea, ciutat de cultura i art», «Altea, capital cultural de la Mediterrània» o altres estimacions de l’estil. No importa si els qui ho proclamen saben o no fer la o amb un canut. Ho tenim claríssim, els alteans: ni València, ni Barcelona, ni Florència, ni Roma, ni Nàpols, ni Venècia, ni Atenes, ni Istambul, ni Alexandria... No ens acontentem ni amb allò d’«Alcoi, París, Nova York». En el nostre cas no s’hi valen discussions, mitges tintes ni comparances: «Altea, el millor poble del món». I prou. Sant Sacabat.

Tanmateix, com sempre —i conyes marineres al marge—, en aquests potser casos fóra d’aplicació allò que sentencia la veu popular: «Entre poc i massa hi ha una mida». Entre la vocació de perifèria vicària i provinciana a què tant han tendit les elits —econòmiques, socials i intel·lectuals— d’aquest racó de món, i les ínfules del panxacontentisme més pretensiós, temerari i indocumentat (igualment freqüent en la tradició autòctona) s’entén que hi ha un camp vastíssim per a desplegar un sentit de la realitat mesurat i raonable. El món és molt de món. I tots sabem que Altea no deixa de ser un poble (un poble gran o una ciutat menuda, si molt convé) situat en un bell racó de la Mediterrània, però on ni tan sols no arriba la xarxa del ferrocarril de via ampla, europea i civilitzada (és increïble que no disposem d’un servei de rodalies modern i mínimament operatiu, en la gran conurbació ininterrompuda que conformem Calp, Altea, l’Alfàs del Pi, Benidorm, la Vila Joiosa, el Campello, Sant Joan d’Alacant, Mutxamel, Sant Vicent del Raspeig, Alacant, i el Campus de la Universitat d’Alacant!); i on la comunicació amb cotxe costa, a més del peatge crematístic —discriminatori i vergonyant— de l’AP7, el peatge moral i urbanístic d’un col·lapse regular i sistemàtic a la carretera general N-332.

Tanmateix, no deixa de ser cert que, segons en quins àmbits i quins moments concrets, el poble de la cúpula blava que s’emmiralla a la mar sí esdevé «capital cultural». I fa el cim, a escala internacional —poca broma— en matèria de belles arts... Efectivament: un dia a l’any —avui, dissabte 10 de desembre, precisament!— Altea es vist de música i esdevé la capital cultural indiscutible d’un fenomen molt concret i singular: el de les grans bandes simfòniques. Convoca el bo i millor de l’actualitat quant a agrupacions musicals de vent i percussió. I fa —efectivament— el CIM: el Certamen Internacional de Bandes de Música, al Palau Altea Centre d’Arts; un dels espectacles més prestigiosos i impressionants per als amants de la millor música de banda simfònica, amb conjunts de fins a 135 intèrprets, amb la potència del vent (metall i fusta) i la percussió, i amb el vellutat contrapunt dels instrument de corda que cada agrupació bandística hi vol aportar, sense limitacions.

Un consell els faig de tot cor: si hi tenen curiositat i mai abans no n’han tingut l’oportunitat, vinguen a Altea a admirar i viure el CIM. És un espectacle únic al món. Poden anar fent goleta, si els ve de gust, amb el vídeo promocional que els últims dies ha anat passant de mà en mà —de mòbil en mòbil— talment una moderna rosa de paper com la del poema d’Estellés: https://www.youtube.com/watch?v=GvhKIMve8YI. Les xifres que els organitzadors hi aporten sobre la història del CIM difícilment els deixaran indiferents: 19.890 músics, 206 bandes participants en 43 edicions, 721 obres interpretades, 130.891 espectadors acumulats des de la primera convocatòria l’any 1949... Tenen vostés també disponible, a la distància d’un clic, la possibilitat de descarregar-se la revista oficial del CIM Altea, en http://www.alteacultural.es/fckupload/Programa_43CertamenAltea_Baixa.pdf. I han de saber, de més a més, que l’edició d’enguany va dedicada a la Ràdio i tindrà com a presentadors de luxe dos comunicadors excepcionals de les ones: el presentador Onofre Valldecabres (del programa Les nostres bandes, en l’extinta Ràdio Nou); i la racial i inefable periodista Mamen Asencio (de RNE).

Les actuacions de les bandes participants (enguany, el Centro Instructivo Musical La Armonica de Buñol, la Banda de Música de Getafe i l’Orquetra de Sopros da Academia de Artes de Chaves, Portugal) s’enregistren i es produeixen en directe, de manera que tan bon punt acaba cada actuació el públic pot adquirir al mateix Palau els CD i DVD dels espectacles oferits, amb òptima qualitat audiovisual. I, de més a més, l’organització envia en directe un senyal oficial, lliure i gratuït, amb la producció audiovisual de l’esdeveniment, a través del web oficial (http://www.certamenaltea.com); a més d’una producció de ràdio (La marató del Certamen) igualment lliure i gratuïta, per mitja de Ràdio Altea (107.6 FM i http://www.radioaltea.com).

A les 16:30 h s’inicia l’espectacle. Els melòmans de les bandes simfòniques es deleixen per escoltar ja l’obra obligada, Syntonia, a diptych for band, encàrrec original del CIM Altea al músic de Muro José Rafael Pasqual Vilaplana. Mentrimentres, els membres de la Societat Filharmònica Alteanense —un exercit de col·laboradors amateurs que, amb la col·laboració de l’Ajuntament, aconsegueixen fer el CIM any rere any— acaben de rematar preparatius: allotjaments, atenció al jurat internacional, suport logístic als més de quatre-cents músics desplaçats, controls federatius, certificats nominals per a cada músic, gestió dels assajos de les bandes participants en diferents locals de l’entorn, escenografia, guions, vídeos, càmeres, micròfons, equips de so, instal·lacions tècniques, connexions per a la retransmissió, senyalitzacions específiques al Palau Altea, atencions de protocol, trofeus, premis, circuit intern de televisió, estands de ràdio, sala de premsa, fotoreclams...

L’amateurisme no s’improvisa. La Filharmònica té cent vint-i-set anys d’història; i el CIM en compleix enguany seixanta-set. Saben que no tindran més gratificació que la satisfacció de saber que, ni que siga per un dia, Altea —ara sense bromes ni ironies— serà un any més capital  indiscutida del món de les bandes de música simfòniques. Habiliten al seus conciutadans el regal de l’excel·lència i el plaer d’una vanitat modestament permesa. Poden tenir la seguretat que, ençà i enllà dels límits de la vida, els alteans els ho agraeixen. Ara mateix, per exemple, sense anar més lluny, vull imaginar tots els qui han viscut el Certamen des de 1949 i ja han faltat deuen haver anat a trobar l’amic Pepe Hortelano, Pepe el del Bodegó: una autèntica institució a Altea —el carisma i la força feta home!— que dimecres va ser enterrat, però que sempre perviurà en la memòria dels alteans. Els qui ara fan el CIM a Altea intueixen que l’expectació pel Certamen arriba sentits enllà, cel amunt, fins al lloc on s’enfilen les músiques i les emocions un dia viscudes. I tenen la intuïtiva seguretat que tots els alteans que falten celebraran enguany amb vi, sardines, musclos al vapor, faves —i la conversa insadollable de Pepe— la satisfacció de saber que Altea continua sent el millor poble del món. Això —i molt més— és fer el CIM a Altea.