Cap d'any

Cap d’Any apel·la a la prospecció del futur: a la il·lusió d’un nou cicle vital acabat d’estrenar; als bons propòsits, les belles intencions, els ànims renovats. Si més no, a tot això és evident que invita la mateixa denominació d’un dia tan assenyalat com el d’avui: Cap d’Any. La part del cos d’on procedeix al primer terme del sintagma —el cap– significa l’avançament, la decisió, la mirada endavant, el lideratge. I, així, Cap d’Any connota això: inici, naixença, origen, començament, exordi de l’any...

Sempre m’ha semblat suggeridora aquesta denominació genuïna per a la nit i el dia en què estrenem l’any nou: la Nit de Cap d’Any; el dia de Cap d’Any. Perquè em fa l’efecte que respon a una propensió cultural que ha quedat recollida en el sistema lingüístic que compartim balears, catalans, valencians, andorrans, rossellonesos, aragonesos i algueresos. M’explique: al costat d’altres expressions idiomàtiques, la denominació Cap d’Any produeix la sensació que, en la nostra cultura mediterrània, diferentment a altres cultures, existeix una certa propensió a fixar les dates i els esdeveniments del calendari considerant com a referència el futur —i no el passat.

És cosa sabuda que les llengües, més enllà de les funcions purament comunicatives, són veritables sistemes de codificació, referenciació i conceptualització de la realitat: que les paraules i les unitats fraseològiques de qualsevol idioma són, en realitat, el resultat d’una determinada aventura històrica i cultural, indissociablement adherida a una concreta manera de «viure i veure, comprendre i corprendre, aprendre i aprehendre» la realitat. Doncs bé: sempre m’ha semblat curiós que, fins i tot entre llengües tan pròximes com el castellà i el català —llengües germanes, romàniques, sovint en contacte; evolucionades l’una al costat de l’altra; filles de la mateixa llengua mare que és el llatí, etc.—, es puguen constatar divergències notables fins i tot a l’hora de codificar, referenciar i conceptualitzat un fenomen tan bàsic, substancial i determinant per a la percepció de la vida com és el temps.

En efecte: si bé es mira, nombrosos elements fraseològics i lèxics semblen apuntar al fet que, mentre que en castellà existeix una certa propensió a situar dates i esdeveniments en la línia del temps prenent en consideració el passat, en valencià, per contra, podem observar que les mateixes referències tendeixen a ser conceptualitzades per mitjà d’una projecció temporal cap al futur.

Així, per exemple, mentre en castellà es parla del fin de semana, en català hi ha el cap de setmana (a la manera dels anglosaxons, que entenen el diumenge com l’inici de la setmana que vindrà i, per això, l’arriben a situar, fins i tot, en la primera columna dels calendaris). I, equivalentment, per a l’expressió finales de mes resulta possible documentar, en valencià, al costat de «finals de mes», la forma cap de mes: així, per exemple, he pogut llegir fa poc que l’escriptor de Carlet Antoni Martínez Bonet, en el seu llibre Amor cru, fa servir l’expressió «arribar al cap de mes amb condicions de poder pagar-ho tot».

La nit que discorre des 24 al 25 de desembre és denominada en espanyol —com se sap— amb una expressió temporalment neutra: Nochebuena; en valencià —en català, generalment—, en canvi, d’acord amb l’esperit que encunya la dita «de la vespra, la festa», aquesta mateixa celebració s’expressa considerant que tal nit entranyable correspon ja a la festivitat de l’endemà: la Nit de Nadal.

De la mateixa manera, d’acord amb una concepció genuïnament valenciana del temps, resulta clar i inqüestionable que la Nit de Sant Joan —la nit màgica per excel·lència, en què tradicionalment s’han cremat sempre les fogueres, s’han explicat llegendes i s’han practicat rituals màgics— és, per descomptat, la nit que va de cara a Sant Joan: la nit que discorre del 23 al 24 de juny (i no, en absolut, la nit del 24 al 25). I una cosa semblant s’esdevé amb la Nit del Foc a València (que transcorre entre el 18 i el 19 de març); amb la Nit de Tots Sants (del 31 d’octubre a l’1 de novembre); o amb la Nit de l’Albada d’Elx (que, en el traspàs del 13 al 14 d’agost, celebra amb foc, llum i pólvora l’adveniment de la Festa o Misteri d’Elx, els dies 14 i 15).

La nòmina d’exemples podria ampliar-se, encara, amb la consideració de la peculiar manera d’expressar les hores que existeix en català, en què tan bon punt se supera una hora concreta, es pren ja com a referència l’hora que vindrà a continuació: passades les sis, posem per cas, és ja l’hora de les set, la que es pren com a referència, de manera que les 18:15 h són expressades com «un quart de set»; les 18:20 h, com «un quart i cinc de set»; les 18:30 h, com «dos quarts de set»; i les 18:45 h, com «tres quarts de set»; etc.

Una cosa semblant s’esdevé en les parts del dia que se situen en els límits entre el dia i la nit, o entre la nit i el dia (entre la llum i la foscor, i entre la foscor i la llum), que tendeixen a ser referenciades amb locucions que apel·len a la part que vindrà (i no a la que queda superada). Així, doncs, el temps de frontera entra la nit i el dia pot ser designat amb fraseologismes relatius al sol i la llum del nou dia que vindrà: al rompre el dia, a l’eixint del sol, a trenc d’alba, alçar-se el dia, de banda de mati, al rompent del dia, enjorn, etc.. I, paral·lelament, l’interregne entre el dia i la nit, pot ser referenciat amb locucions relatives a la foscor i la nit imminents: a les foscors, entre fosquetes, a boca de nit, a boqueta nit, a poqueta nit, etc.

Ben mirat, es tracta de la mateix estratègia de projecció cap al futur —i no cap al passat— que subjau a les dues poètiques denominacions que tradicionalment s’han fet servir per a les estacions que comencen en els solsticis: primavera d’estiu i primavera d’hivern. La primavera (l’estació que discorre entre març i juny) és tan contigua a l’estiu (que és l’estació que la segueix) com a l’hivern (l’estació antecedent). Tanmateix, d’acord amb aquesta propensió de projecció cap al futur, ha estat tradicionalment especificada amb la primera i no la segona: primavera d’estiu. Per contra, la tardor (o autumne, que deien els clàssics), com a estació intermèdia entre l’estiu i l’hivern, sí que ha estat popularment coneguda, com se sap, amb la poètica expressió de primavera d’hivern: considerant com a referència, una vegada més, el temps per venir (l’hivern) i no el temps passat (l’estiu).

Heus ací el fenomen, per tant: mentre que en castellà tal nit com la d’anit —la nit de l’excés, la celebració i l’eufòria preceptives— és, com se sap, designada com a Nochevieja («la noche más vieja del año»; ço és: prenent com a referència l’any que acaba, en clau més o menys nostàlgica i enyoradissa), en valencià parlem de la Nit de Cap d’Any (considerant la referència de l’any que vindrà, d’acord amb una percepció més o menys esperançada, il·lusionada i optimista).

Servisca aquesta suposada percepció —d’esperança, il·lusió i optimisme— per a felicitar-los a tots vostès, ben efusivament, l’any nou 2022: bon Cap d’Any tinguem.