Canvie un Stan Lee per un Daniel Torres

Va haver un temps en què ens vam fer grans i vam passar de llegir tebeos de superherois a tebeos d’adults. Va ser l’època daurada de les revistes de còmic aquí, eixa dècada que va estar marcada pels 75 números ordinaris de la revista Cairo, des de 1981 fins a 1991.Cairo, Címoc, Zona 84, El Víbora, Totem, Creepy van ser les culpables d’una massacre.

A començaments d’aquella dècada dels 80, cada diumenge de matí, la Plaça de Madrid d’Elx donava cobertura a un particular Mercat dels Encants o, fent honor al topònim que dóna nom al lloc, un Rastro reduït i circular, però mercadillo al capdavall. I en ell hi havia un home amb una paradeta particular, el seu negoci era una mena de comerça a la inversa, aquell home comprava tebeos. També en venia, sí, podies comprar alguna de les col·leccions que tenia exposades, però en tot el temps que vam estar escorcollant en les seues caixes i el material escampat damunt d’una manta, en un temps en què la venda a l’aire lliure encara no entrava en les llistes d’exits i no hi havia arribat el top manta, van ser moltes més les voltes que el vam vore pagar per una entrega que no posar preu a una venda. I no s’escarrassava massa avaluant el material que li arribava.

Durant molts caps de setmana vam ser clients asidus, en ell vam depositar totes les nostres col·leccions de Peter Parker, El Asombroso Spiderman, Amazing Spider-Man, Dan Defensor, 4 Fantásticos, Capitán América… per sufragar el nostre ritu de pas cap a la maduresa, en les històries de Daniel Torres, Richard Corben, Moebius, Montesol, Tardi, Tha & TP Bigart, Sento, Giardino, Chaland, Serpieri… trobe que només vam conservar la col·lecció de Daredevil del meu amic Rafa. Ens vam desfer de tots aquells quadernets enquadernats en grapa, en blanc i negre la majoria, que l’editorial Vértice va publicar amb els primers temps de l’univers Marvel.

En aquell pou vaig deixar caure Jack Kirby, Steve Ditko, Ross Andru, Gil Kane, Sal Buscema, John Buscema i el meu favorit de tots els temps, John Romita pare. I per damunt de tots ells, sobrevolant com un Green Goblin amb perruquí, Mr. Stanley Martin Lieber, Stan Lee, estranyament no familiar dels altres mites Lee de l’època, els texans i en Bruce.

Sí, com diu l’amic Eduardo Guillot, potser estem fent un gra massa amb els panegíricos de tito Stan, o podem estar d’acor amb l’Álvaro Pons, quan diu que “parlant de tebeos, tampoc no és per tant, potser sí va ser pioner  en transformar Marvel i la seua concepció de la indústria de l’entreteniment, avantçant-se a Lucas i Spielberg”.

Val, estic d’acord, però el tipo encarna com ningú la part més idíl·lica i positiva del self-made man i el gran somni americà, va fer el salt dels cruels carrers de la Gran Poma al viciat aire pur de Califòrnia, amb l’habilitat fonamental de saber vendre’s a ell mateix i la seua cultura empresarial. I va fer això, si em permeteu, sense acabar de trair-se ell mateix.

Llevat del cas d’Iron-Man (i aquí sembla que el pes de Jack Kirby en les característiques humanes del personatge va ser força gran), pràcticament tots els personatge creats (ideats, redissenyats, engiponats o insinuats) per Stan provenien no ja de la majoritària classe mitjana nordamericana, sinò directamente de la working-class dels suburbis o d’eixa classe de treballador especialitzat que són els científics de laboratori.

Hi ha molts crítics que posen l’èmfasi en el tarannà adolescent de Peter Parker, quan a mi semble m’ha estat més evident la seua conciència de classe, sense la que és impossible entendre el seu particular sentit de l’humor.

Només per això, Stan “The Man” té el meu reconeixement. Tant com que en tota aquesta batalla que des de fa quasi un segle manté la crítica i el públic entre atorgar l’autoria principal, fins i tot dubtant de la seua categoría d’ “historietista”, als guionistes o als dibuixants, recordeu que el paio més conegut del món mundial en la categoria de còmic mainstream, es feia dir Stan Lee, i era guionista.