Canvi de vida

«M’estic canviant de vida.» És una de les frases que més he repetit les últimes setmanes. «I això?», em pregunten amics, coneguts i saludats —a cavall entre la preocupació, la curiositat i la desconfiança. «Això és que ja ho tinc bo. I que necessite abaixar una mica el ritme.» «Ah!», contesten alguns, visiblement decebuts. Potser esperaven la confessió d’un trencament matrimonial, l’anunci d’una irreversible claudicació laboral, la revelació d’un nou pla empresarial, la notícia d’un cupó milionàriament premiat, l’adveniment d’un dilatat viatge a la Patagònia o el definitiu alliberament de l’irreprimible i evident instint criminal que posseïsc. I no: simplement és que em canvie de vida per poder començar a transitar un anhelat camí de perfeccions que, a partir d’una certa edat, m’haurà de portar fins a la beatitud contemplativa.

«M’estic canviant de vida» és, de més a més, fruita del temps. Cada any, en arribar juliol, els qui treballem en el món de l’ensenyament ens canviem de vida. L’alumnat desapareix i es dispersa. Les classes s’acaben. Les aules queden buides. La calor fereix. Es trasmuda la indumentària del personal. I tots els centres educatius —escoles, instituts i facultats— queden embolcallats per una aurèola d’irrealitat. Els corredors buits i calorosos, els despatxos tancats, les biblioteques desertes, les cafeteries vàcues, els seminaris claudicats... L’abandó dels espais acadèmics és com un insult, un gest de desagraïment per a tanta vida compartida al llarg del curs. Però la cosa és com és. I la comunitat educativa reaprén, any rere any, que res no és per sempre. I que la vida es mesura no per anys naturals, sinó, en realitat, per cursos escolars, de setembre a juliol, fins que torna a començar al següent setembre.

«M’estic canviant de vida», dic. I potser vull dir que tots i totes canviem de vida, cada mes de juliol. I que —amb major o menor vocació—totes i tots, a l’estiu, ens permetem el caprici de temptar nous horitzons, noves vel·leïtats, nous camins, noves fronteres, nous vicis, nous delits. El buit existencial que provoca la certesa d’un nou curs finit —a pesar de reunions, tutories, direccions de treballs finals de grau i de màster, tesis doctorals, tribunals, exàmens, articles, correccions, conferències, cursos d’estiu, etc.— s’ompli, per sort, amb la il·lusió de nous atzars i noves aventures possibles per al coneixement.

«Que sí, que sí: que m’estic canviant de vida. De veritat!», reivindique, amb convicció —i una picardiosa rialla. I és així que, per primera volta en mesos, aconseguisc trobar la calma i el temps necessaris per a fer una lectura que el cos i l’esperit —i també, una mica, l’obligació— m’estaven reclamant: la de l’original de Vicent Borràs El iaio a Nova York, obra guanyadora del Premi Altea de Literatura Infantil i Juvenil 2019, que veurà la llum editorial a primeries de la pròxima tardor, i que tenia pendent de lectura i correcció. «Tu saps? Poder llegir pel pur i bàsic —i simple, i elemental, i viu— plaer de llegir?», he estat brandint, a tort i dret, com a argument irrefutable per al canvi de vida.

«Em canvie de vida, sí.» Però matí encara intens. Fatiga còsmica. Pausa d’un parell d’hores per a dinar abans d’una reunió privada, personal, agradabilíssima, il·lusionant, emmarcada ja en la nova vida. Sensació de llibertat; de nova meta conquistada. Dinar solitari. Celebració íntima. Cafeteria de la Facultat absolutament buida. Desèrtica. Sense aire condicionat. Un únic ventilador: gran, negre, potent, excedentari. M’arrecere al costat de la columna que fabrica ventúries i, mentre poc a poc vaig menjant un menú prudent (mesurat, saludable, vegetarià, exigu, penitent) —maleïda operació biquini!—, llig un tuit admonitori de l’exquisida i infatigable proveïdora de citacions literàries que és Maria Josep Mira: «“estic cansat, no sé res i no vull res més que reposar el meu cap a la teva falda, sentir la teva mà a la meva cara i quedar-me així per a tota l’eternitat”. Franz Kafka, ‘Cartes a Milena’» (1883-1924) #136aniversari»  

«Me’n deixe. Canvie». Desconnecte el mòbil. L’arracone a la punta de la taula. Ataque per fi la lectura de la quarantena de pàgines del relat de Borràs —premiat, com dic, en els últims Premis Altea de Literatura i Investigació—, que ara entra en procés de maquetació i que veurà la llum d’impremta a primeries de la pròxima tardor. La trama no pot ser més senzilla. Però m’absorbeix absolutament. «La literatura ens permet de viure, en la que tenim, altres vides de propina», m’agrada recordar-los a classe, als alumnes —i a les alumnes—, sempre que l’ocasió hi resulta propícia. I no sé si és pel canvi de vida, que m’ha deixat més sensible, però el fet cert és que, en la vida de propina que em permet de viure el relat de Vicent Borràs, he sentit que algun ressort estrany se’m somovia per dins, com una fiblada en el tou impressionable —la fibra sensible— de la pròpia personalitat.  

«Veles blanques, noves singladures.» I així, mentre dinava a la solitària cantina de la Facultat —glòria beneïda de ventilador, sol inclement a l’altra banda dels finestrals—, he arribat a un determinat passatge de la narració, m’he abstret de la crema de verdures, l’ensalada i els calamars arrebossats. I inopinadament —ho confesse— m’he descobert traspassat i desbordat per l’emoció palpitant de la lectura. Tant que una llagrimeta ha temptejat d’eixir-se’n de l’ull i regalimar-me cara avall. Però l’ofegue i dissimule amb el dors de la mà.

«Una altra vida.» Llig en l’original de Borràs: «Ara el silenci es concentra en una minúscula llàgrima que s’escorre per la galta d’Eusebi i cau sobre uns llavis lleument arquejats cap a amunt que intenten un breu somriure, que no acaba de dibuixar-se». No puc ara i ací, per raons òbvies, estripar l’argument d’un llibre com aquest, que encara ni tan sols no s’ha publicat. Però si per casualitat un dia els cau a les mans El iaio a Nova York comprendran la insuperable emoció de l’escena. I és que el llibre, pensat a priori per a xiquetes i xiquets de primària o d’ESO, encerta al cor de la diana quant al tema tractat: la vida; la vida estimable; la vida que muta, la vida que canvia; la vida que creiem certa, ferma i sempiterna (i que, tanmateix, és tossudament fràgil, efímera, fugaç i inaprehensible).

«Una vida altra.» Sí: ho confesse. A la cafeteria buida de la Facultat, ben entrat juliol, m’he emocionat com una criatura llegint un llibre destinat, en principi, només a xiquetes i xiquets. I m’ha colpit com només colpeixen les clarividències de la mort i de la vida. La narració —ja ho he dit— és elemental, senzilla, bàsica. Però cada vegada estic més convençut que la genialitat creativa (la veritable genialitat creativa) rau no tant en la gestió de la complexitat i l’artifici com en una sàvia identificació i manipulació dels ingredients essencials. És el cas de Vicent Borràs: com la cultura gastronòmica de les nostres iaies que, a penes amb una cuixeta de conill i la mica de verdura disponible, era capaç de proveir un arròs —atàvica saviesa— amb el millor sabor: insuperablement superior al que ara infructuosament provem d’imitar amb abundància de carns i saboritzants artificials. «Menys és més», diuen. Sí, si s’encerta a trobar el secret de l’essència. I aquest, precisament, és el cas d’El iaio a Nova York, de Vicent Borràs. Només un parell de pistes, o tres, sobre l’argument. Vegem... Si els quedara només uns pocs mesos de vida, continuarien vostés fent com si res? Seria suportable, la imminència d’un adéu definitiu? No hi canviarien vostés hàbits, inèrcies, costums? Quins desigs voldrien veure complits? I per què esperar fins al moment de la irreversibilitat per a estimar i abraçar la vida —una altra vida possible— amb plena i total intensitat?

«Ençà i enllà d’aquesta vida.» Els ho aconselle. Val molt la pena. Si la que ara mateix porten a remolc no els resulta plenament satisfactòria, facen-se un favor: canvien de vida. El trencament matrimonial, el canvi radical de treball, l’execució d’un nou pla empresarial, el cupó milionàriament premiat, el viatge patagònic o el definitiu alliberament d’un irreprimible instint criminal són, sempre, opcions possibles. Clar. Però resulten tedioses, planes, enutjoses, insípides, adotzenades, avorrides, convencionals i dessabeïdes comparades amb la que els volia suggerir en aquest «café del temps» per a aquest estiu incipient —com un gest revolucionari d’inconformisme, insubmissió i desobediència; el més poderós que conec per a canviar a millor el món—: òbriguen un llibre que ho meresca; i proven de viure, en la que ara tenen, altres vides de propina.

«Em canvie de vida.» Vostés no?