Caminar es fa cada vegada més difícil

De vegades paga la pena fer un alto i dir no a la realitat augmentada per la informació constant, pel seguiment de les notícies, per la última novetat que ens devasta les neurones a punt de curtcircuitar. Abans d’eixir de casa ja ens hem mirat, actualitzat i interactuat Facebook, Twitter, Instagram, Telegram, Linkedin, 5 grups de Whatsapp (inclosos dos del col·legi dels nanos, dos del treball i un de l’ong amb qui col·labores), fins i tot hem fet un eoooooooo, eooooooooooo per LINE, a vore si encara hi queda algú.

Baixem amb el tramvia, els ulls enganxats en la pantalla, d’esquena a les ones que trenquen contra els espigons de les cales vora mar. Anem d’un lloc a un altre, fins i tot aquells que ixen a còrrer o “a caminar”, ho fan amb destinació fixada, amb una trampeta d’eixida i una foto finish. El trajecte, més enllà d’optar per la versió curta o llarga, de tants o tants kilòmetres, importa poc.

En la tradició occidental, Thoreau, Schelle, Walser o Hesse són apòstols de les caminades per la natura com a retrobament amb esperit humà, fugint de la voràgine de la societat moderna. Walter Benjamin introdueix la reflexió sobre el flâneurisme baudeleirà, eixe vagareig per la ciutat (en aquest cas fundacional, la ciutat de París), amb els sentits posats en el propi acte de passejar i en els detalls, matissos, empremtes de passat, però també de perspectives de futur, l’atenció del flâneur en constant connexió amb l’entorn arquitectònic, en el paisatge dibuixat i en l’humà. Un tòpic de l’hedonisme i la llibertat, davant l’esclavisme de la connexió permanent.

En la tradició quietista oriental, eixa perplexitat de l’observador que al mateix temps és actor dels drames, com en el Yasujiro Ozu de “Tokyo monogatari” (1953-Contes de Tokio), l’autor de còmic Jiro Taniguchi ens regalava una versió sincretista de pensament oriental i occidental, en la tradició de pensadors com Watsuji, amb la seua obra de 1991 El Caminante. Un flaneûr en el món suburbial del Japó, un espai a mig camí entre l’urbà i la remor de la ruralitat, amb rius a la vora de les urbanitzacions per on passejar els gossos tot just rescatats sota la pluja, uns turons des dels quals s’albiren els rails del tren que enllaça amb el centre de l’urbs il·luminada, el tramat del tendal elèctric constantment present, els arbres, les flors que cauen, dos caminants que competeixen en una carrera sense sentit, més enllà del pur plaer de la competició.

De vegades paga la pena fer un alto i eixir al carrer a passejar, trobar la ciutat amb uns altres ulls, els propis, que no siguen els que imposen les fotografies dels altres. Fins i tot descalçar-se, pujar-se al mur de contenció d’un parc i quedar-se mirant un edifici de façana tradicional, amagat en una avinguda per la què no havies passat caminant mai, sense por a què ningú ens prenga per bojos.

Sempre podeu dir que esteu retent-li un homenatge a Taniguchi, mort esta mateixa setmana, als 70 anys.