Bututu

—Bututu! —diu la meua dilectíssima i amatíssima esposa en un punt determinat de la conversa, en haver dinat, a la taula de la cuina.

—Exacte —aplaudisc jo—. Ara ho has dit. És això. Exactament això: «Bututu»! I té un article, que s’hauria de titular així: «Bututu».

—Ah! Però la idea és meua, eh? —adverteix amb un somriure que il·lumina la casa i que remarca prodigiosament la color inefable dels ulls: verd d’olivera, terra humida, pluja de primavera... 

Sí. Ho reconec. La idea no és meua, sinó d’Àngela. Però és —diria— la idea força que, possiblement, millor descriu el fenomen que es troba en la base de l’accident que aquest mes ha commocionat d’una manera més incisiva l’imaginari popular —i mediàtic— a escala planetària. Em referisc, evidentment, a l’accident del submergible Titan, amb cinc tripulants a bord, en una inversemblant expedició turística exclusivista per a visitar el derelicte del Titànic, que es troba a 3.821 metres de profunditat en un lloc remot del nord de l’oceà Atlàntic.

La història és de sobres coneguda: Stockton Rush, estatunidenc de 61 anys, fundador de l’empresa OceanGate; Paul-Henry Nargeolet, francès de 77 anys, expert marítim i director d’investigació submarina de l’empresa RMS Titànic; Hamish Harding, britànic de 55 anys, home de negocis, pilot d’avió i explorador; Shahzada Dawood i Suleman Dawood, pare i fill, britànics pakistanesos, de 48 i 19 anys respectivament havien iniciat la immersió el passat 18 de juny, enmig del no-res oceànic, a uns 7.040 quilòmetres de la costa canadenca de Terranova. La comunicació amb el submergible es va perdre a penes una hora i tres quarts després d’iniciada la submersió. Els passatgers havien contractat el singular viatge amb un cost de 250.000 dòlars (que, amb el canvi actual, són 230.562,50 euros). I, desapareguda la nau, l’empresa que l’explotava va alertar les autoritats, de manera que es va posar en funcionament una angoixant operació de rescat contra rellotge, en què van participar un equip internacional liderat per la Guàrdia Costanera dels EUA, l’Armada dels EUA i la Guàrdia Costanera del Canadà, i que va disposar d’avions de la Força Aèria Reial Canadenca, la Guàrdia Nacional Aèria dels EUA, un vaixell de l’Armada Reial Canadenca, diferents vaixells comercials i d’investigació, etc.

La notícia tenia tots els ingredients necessaris per a propagar-se i viralitzar-se. El misteri de la desaparició del submergible i la corresponent intriga i suspens; les possibles conjectures i especulacions sobre les causes de la desaparició i la pèrdua de comunicació; les estimacions sobre els recursos, les tècniques i les possibilitat reals d’una anhelada localització; els reptes tecnològics que hi plantejaria el reflotament... Però sobretot: la inquietud, l’opressió i el suspens derivats del fet que els cinc tripulants del Titan tenien —mai millor dit— les hores comptades, per tal com la nau disposava d’oxigen per a només noranta-sis hores. Volent-ho o sense voler-ho, tot el món podia imaginar com de desesperant podria ser la situació dels cinc expedicionaris, a quatre mil quilòmetres de profunditat, en un entorn absolutament fosc, sense espai a penes per a moure’s i sense possibilitats d’eixir-ne per si mateixos, esperant el miracle d’un rescat improbable fins que se’ls acabaria l’oxigen.

Com a animal absolutament claustrofòbic que soc, m’angoixen d’una manera especial aquesta mena d’històries. La bona veritat: encara no he pogut superar el trauma que vaig patir de menut quan vaig veure la pel·lícula L’aventura del Posidó, dirigida per Ronald Neame (estrenada el 1972): l’angoixa de la gent que quedava empresonada, sense escapatòria, a l’interior d’un vaixell capgirat que poc a poc anava omplint-se d’aigua... Encara ara em genera desfici a les nits! Recorde, igualment, amb una especial opressió al pit, el doble capítol de la sèrie CSI Las Vegas, Perill sepulcral, en què Nick Stokes és enterrat viu, davall terra, dins d’una caixa on a penes no es pot moure, lluitant desesperadament —i inútilment— per intentar eixir-ne.

No ja en la ficció, sinó en la vida real —no en l’espai televisiu de les pel·lícules i les sèries, sinó en la terrible secció dels telenotícies— he de confessar igualment que vaig viure d’una manera absolutament obsessiva la història dels trenta-tres miners del jaciment de San José, a Xile, que el 5 d’agost de 2010 van quedar atrapats a les entranyes de la terra, a una profunditat de 700 metres, que van ser localitzats amb vida el 22 d’agost, però que no van poder ser rescatats sinó el 13 d’octubre, després de trenta-tres dies de perforacions contra rellotge.

També la història dels xiquets atrapats a l’interior de la cova de Tham Luang a l’estiu de 2018 em va engrunar d’una manera especial el cor. Qui no es va posar tots aquells dies en la pell dels dotze xiquets i el seu entrenador de futbol, atrapats quatre quilòmetres endins d’aquella traïdora i maleïda cova, amb l’única eixida obturada per centenars de metres d’aigua i fang, i, per tant, sense possibilitat d’escapatòria. Com oblidar aquells dies eterns, des del 23 de juny de 2018 fins al 10 de juliol, en què es va completar el rescat?

El cas del Titan, tanmateix, ha estat essencialment diferent als referits: en primer lloc, perquè no sent ficció —sinó terrible realitat!—, el rescat, al final, no s’ha pogut resoldre positivament, sinó amb l’acceptació de la tràgica pèrdua dels expedicionaris. La conclusió que les autoritats involucrades en l’operació han donat per bona és que el submergible va quedar destruït el mateix dia 18, per una implosió, poc després d’iniciar la immersió. Aquesta explicació, almenys, comporta el consol per als familiars que els cinc passatgers van morir sobtadament, potser sense adonar-se’n: sense la claustrofòbica angoixa d’haver patit hores insofribles de desesperat atrapament a les profunditats de l’oceà, fins a l’acabament de l’oxigen.

Però hi ha una segona raó —cal reconèixer-ho— per la qual el relat del Titan també ha arribat amb una permeabilitat diferent a l’imaginari compartit: el fet que tres dels cinc tripulants foren empresaris o magnats amb recursos suficients (i voluntat temerària!) de pagar més de 230.000 euros per tan estrafolària —i extrema— experiència. Fa dir: «Però quina necessitat tenien aquelles persones de gastar-se centenars de milers d’euros per a fer-se engabiar-se dins del perol aquell, i que els capbussaren a quatre quilòmetres de profunditat, oceà endins, amb una pressió brutal, sabent que això els podia costar la vida?» Sí... Aquesta, segurament, deu haver estat la pregunta més repetida aquests dies al voltant del famós Titan i els seus malaguanyats passatgers: «Però quina necessitat tenien?!»

És precisament en la resposta a aquesta pregunta on pren forma la teoria del bututu. És a saber: que forma part indestriable de la condició humana la insatisfacció, l’inconformisme, la recerca de noves experiències, el risc, la temeritat, la voluntat d’innovació, la imprudència. Qui més qui menys busca instintivament en el seu periple vital la novetat, l’aventura, l’exploració. Per a qui el dia a dia és absolutament discret, rutinari, convencional, adotzenat, l’experiència extrema pot ser, senzillament, un cap de setmana d’excursió a Benimantell o un pausat passeig amb veler per la badia d’Altea. Per contra, per al magnat que tot ja ho té i que disposa de totes les propietats imaginables i de totes les experiències convencionals del mercat, l’experiència extrema pot arribar a ser una excentricitat radical, hipertròfica, desenraonada. Un bututu.

Per cert... Supose que coneixen la història del bututu, no? Jo, si no ho recorde malament, la vaig sentir per primera vegada de boca de l’amic Miquel Àngel Alcalde en una memorable nit en Falles a València, en plena adolescència, quan hi anàvem a tocar amb la banda de música i podíem celebrar infinites hores d’oci contant històries al voltant d’una taula i rient distesament. El cas és que, segons Alcalde va recontar en aquella ocasió, diu que eren un matrimoni tan ric, tant ric, tan ric, que ja tenia de tot. Cotxes, cases, roba, viatges, negocis... De tot! I clar. Quan va arribar el dia de l’aniversari d’ell, per a la dona era un problema insalvable encertar-li un regal prou original que li poguera procurar una mínima il·lusió. «Però si ja té de tot!», se’n queixava, ella. Per això, va decidir acudir fins al barri xinés de la ciutat on vivien: per buscar l’exotisme d’un producte o un altre en una vella botiga de regals excèntrics. Darrere del taulell de l’establiment on va entrar hi havia un senyor molt major de faccions orientals, amb edat indescriptible, que pacientment va anar oferint-li productes:

—Una camisa? —proposava ell.

—No, no, no. Camises? El meu home ja en té una per a cada dia. I de les millors marques!

—Una jaqueta de pell? —intentava el propietari.

—Que va! Jaquetes? En té més de tres-centes!

—Una corbata de seda?

—Uf! Ni pensar-ho! Milers de corbates, té el meu home...

—Un obridor de cartes?

—Obridor de cartes, diu? Més de cent, en té!

—Un quadre...

—Quadres! Si ara mateix acaba de fer una nova donació a l’IVAM... Té ja tots els quadres que li poden interessar!

L’home, vista la situació —i el perfil de la clienta—, es va fregar la barbeta i es va decidir a fer un pas arriscat. Mirant-la als ulls, com qui revela un gran secret, li va deixar caure:

—Crec que l’única cosa que tinc a la tenda que a vosté li podria interessar és un bututu.

—Un bututu? I què és això? —es va interessar ella, per fi desconcertada.

—Mire. Espere un segon i li ho mostre...

L’home va desaparèixer a la rebotiga i en va eixir amb una caixa a les mans. La va obrir sobre el taulell i hi va mostrar una mena d’animal pelut, esfèric, de la mida d’un gat, una tortuga o un pollastre. Diu:

—Ací té. Bututu...

—Ostres! Això sí que no ho havia vist mai! I sap fer coses, el bututu este? —s’hi interessà.

—I tant que sí! —assentí el vell—. Mire, li faré una demostració...

Amb autoritat, el vell depenent de faccions orientals va ordenar:

—Bututu, cadira!

Aquell animaló va eixir de la caixa i... «Zac, zac, zac, zac!» Es va menjar la cadira!

—Bututu, taula!

De seguida, el bututu aquell, en un obrir i tancar d’ulls... «Zac, zac, zac, zac!» Va devorar la taula!

—Bututu, porta!

I el bututu... «Zac, zac, zac, zac!» En un dir Jesús va fer desaparèixer la porta!

—Ostres! —va exclamar la dona, admiradíssima, decididíssima!—. Això sí que no ho pot tindre el meu home! Li ho compre! Què costa?

—No és barat. Però no em dirà vostés que no és exclusiu! Son... Va: posem que, per ser vosté, el preu és de...  230.000 euros!

—Com estos! Ací té! —va resoldre ella, mentre li estenia un xec bancari amb la quantitat requerida—. Si li puc fer recuperar la il·lusió per les coses, pel meu marit, els diners que facen falta!

Ja de retorn a casa, la dona saluda el marit amb un bes, li felicita l’aniversari i li ofereix la caixa amb el bututu, degudament embolicada per a regal.

—Pren, amor meu. El meu regal d’aniversari...

—Segur que és una cosa que ja tenim... —es lamenta ell, amb infinita tristesa.

—No! Aquesta volta ja veuràs que és una cosa que no tens! —somriu ella.

—Impossible. Si jo ja ho tinc tot! Segur que és una camisa, o un pantaló, o una corbata, o una jaqueta, o...

—No. Res d’això. Ara veuràs...

L’home, incrèdul, va desembolicar el paquet, va obrir la caixa i es va quedar mirant aquella criatura estranya, esfèrica, peluda, de la mida d’un gat, una tortuga o un pollastre. I, sense el menor entusiasme, va preguntar a la dona:

—Però això què és?

I ella, nerviosa, esperançada, il·lusionada, expectant, li va explicar:

—Una cosa que no tens: bututu...

Però ell —displicent, indolent, descregut, prepotent i desganat— va menysprear el regal i s’hi va queixar amb un renec que mai no hauria d’haver proferit:

—Bututu...? Bututu...? Bututu collons!

I clar. El bututu... «Zac, zac, zac, zac!»

Te raó, diria, la meua dilectíssima i amatíssima esposa: ençà i enllà de la desgraciada història del Titan, crec que resulta perfectament possible documentar que la síndrome del bututu forma part essencial de la condició humana. Delata que qui tot ho té —qui tot ho pot tindre— no per la fortuna ni pel poder que concentra deixa de patir un buit existencial que el mena a la recerca d’experiències extremes, sovint no exemptes d’absurditat. La inconformitat, la curiositat i l’ambició poden oferir, també, certament, aquesta cara bisbètica. I fer-nos creure erròniament —ai!— que la foscúria de les profunditats de l’oceà en un lloc remot del nord de l’oceà Atlàntic, amb una pressió potencialment mortal, ofereix atractius més interessants que, posem per cas, un somriure que il·lumina la casa —i que remarca prodigiosament la color inefable d’uns ulls verd d’olivera, terra humida, pluja de primavera...