Bonisme

Em pica la curiositat la paraula bonisme. És un neologisme que últimament ha fet fortuna en l’àmbit de la política i la sociologia. Es refereix —en copie literalment la definició que proposa el Portal Terminològic Valencià— a aquesta noció: «Pensament o conducta benintencionada que es basa en la creença que els problemes polítics i socials es poden resoldre a través del diàleg, la tolerància i la solidaritat, però percebuda com a ingènua, poc efectiva o contraproduent, especialment en relació a la reforma social i a les relacions interculturals.» El concepte ha tingut tal èxit que les llengües del veïnat, en paral·lel, també n’han encunyat termes equivalents: buenismo, en castellà; do-goodism, en angles; bonisme, en francés; etc.

La paraula bonisme s’ha fet un lloc en les tertúlies polítiques, els debats televisius i —en general— els més variats i diversos espectacles dialèctics. Adesiara apareix en boca d’un predicador mediàtic o un contertulià profesional: «Això és bonisme!». I l’acusació serveix  per a menysprear i ridiculitzar la suposada ignorància (o innocència) de qui gosa advocar per la resolució de conflictes  —perdó per reiterar la cita— «a través del diàleg, la tolerància i la solidaritat». Altrament formulat: quan algú és acusat de bonisme és perquè fatalment ha incorregut —de pensament, paraula, obra o omissió— en un nou pecat de la postmodernitat que és, segons sembla, abominable, terrible, repudiable, imperdonable, vergonyant... «Per favor, quin bonisme!», diuen, despectivament. I  al·ludeixen amb causticitat i desdeny a l’inexpiable error de voler creure —uix!— en la bondat de les persones; la bona fe dels conciutadans; la tendresa, la bonhomia i la benignitat de les relacions humanes.

Les paraules són reveladores: precisament perquè són resultat de les condicions i els pensaments humans. Pensem i sentim en la mesura que ens ho permeten les nostres paraules. I, recíprocament, els diccionaris i les gramàtiques enclouen i revelen —lexema a lexema, morfema a morfema— quines han estat i quines són les nostres capacitats per a pensar i sentir: tots els matisos —totes les potencialitats i totes les limitacions— en les formes d’entendre el món; de viure i veure els camins incerts de la vida; de conceptualitzar l’entorn i de relacionar-nos amb els nostres semblants. Per expressar-ho expeditivament: som —individualment i socialment— les nostres paraules. I, si es vol, un cos més o menys esplendorós, fràgil, saludable, decrèpit, xacrat, voluble, indecent, biodegradable i prodigiós; un grapat de músculs, artèries, ossos, budells, cabells i articulacions. El cos i les paraules: simplement això... 

En qualsevol cas, el fet és aquest: els cossos es podreixen; les paraules queden. Són el més precís i fiable reflex d’una civilitat. Per això, allà on les paraules són menyspreades —allà on els seus assassins actuen impunement; allà on el do dels idiomes arriba a tenir detractors; allà on la riquesa i la diversitat lingüística és farisaicament maltractada i menystinguda; allà on el respecte i l’amor pel patrimoni verbal llangueix, es dissol i s’esvaeix— la civilitat es corromp i es descompon irremissiblement.

Les paraules —volíem dir— retraten amb infal·lible precisió la societat que les usa, les modela, les estira, les entaca, les perverteix, les modula, les oblida, les rescata o les condemna al desús, les fa evolucionar, les crea, les destrueix, les dessuca, les enriqueix... «Digues quines paraules gastes, i et diré qui ets, què vols i cap on vas», podria ser la manera fraseològica d’expressar-ho. I la qüestió és que en sociologia i política hem creat —i adesiara fem servir— el neologisme bonisme. Es coneix que el nostre —ai!— potser comença a ser un temps de desconfiança envers «el diàleg, la tolerància i la solidaritat» com a armes fonamentals en la resolució de conflictes. És com si els «homes bons» (i les «dones bones») hagueren passat de moda! Algú diu: «Xe! Aquella alcaldessa es veu una xica que val: té moltes iniciatives i molt bones intencions». I de seguida hi ha qui replica: «Bah! Bonisme...» «Per a resoldre aquest o aquell conflicte cal més diàleg: una mica de tolerància i solidaritat de totes les parts», opina algú. I automàticament l’escarneixen. Hi retruquen: «Ha, ha, ha! Em fa riure, el teu bonisme!»

Es veu que fa lleig ser bona persona en els nostres dies. Sembla que un no és ningú si de tant en tant no segrega públicament una mínima dosi de fel; si no exhibeix un pessic d’agressivitat; si no es planta amb un pèl d'acritud quan pateix la primera adversitat; si no contraataca els abusos amb ferro, foc i flama; si no crida, insulta, roba, prevarica, fereix, competeix, envileix i hostilitza amb la mesura suficient. La gent de bon cor, partidària de pactes, consensos i acords, sempre ha corregut el seriós perill de ser considerada figa molla, bacora o albercoc de pinyol dolç. Ara, en un pas més de sofisticació, és de més a més acusada de bonisme.

Tanmateix, la qüestió que es planteja és la següent: si, imbuïts de tan còsmica desconfiança desacreditem els partidaris del diàleg, la tolerància i la solidaritat i els acusem de bonisme... Quina n’és l’alternativa, en l’atenció dels crucials reptes socials i interculturals que la convivència contemporània planteja? La imposició, el totalitarisme, la discriminació, la depravació, la corrupció, la gangrena, la coacció, el pillatge, la intimidació, el servilisme? Cada vegada que esgrimim dialècticament això del bonisme, no estem potser advocant —d’una manera o una altra— per una mena de malisme difident, degradador i putrescent?

La història de la civilitat ens demostra que allà on fracassa la força de les paraules —el respecte i la solidaritat humanes— brolla la violència i la tirania de les armes. I igualment mostra que no hi ha color entre els resultats d’una opció i l’altra. Aquesta setmana, per exemple, hem tingut l’oportunitat de testimoniar, en totes les televisions del món, la vergonyant i commocionant batalla campal que s’ha produït a l’interior del Parlament de Sud-àfrica. Sembla que la presidenta de la cambra, Baleka Mbete, va ordenar l’expulsió dels opositors del partit Combatents per la Llibertat Econòmica, acusats de boicotejar el discurs del president Jacob Zuma. I allò —en tenim les retines impressionades— va acabar com el ball de Torrent: amb colps de puny, empentes i espectaculars exhibicions de violència. Es tractava de debatre l’estat de la nació. I, sense necessitat de paraules, en una cosa sí que s’hi va evidenciar un consens en relació amb l’estat de la nació: ses senyories sud-africanes, a diferència de nosaltres, no tenen ara com ara el menor problema de bonisme... Potser no sobra constatar-ho i recordar-ho cada volta que algú reclama diàleg, tolerància i solidaritat per evitar conflictes —xocs de trens, que en diuen— i a colp calent algú, admonitòriament, en recrimina el suposat bonisme.