Blanc

És igual de plena i plaent, la bellesa que no es diu o no s’escriu —que no es comparteix? Formule la pregunta perquè avui, després d’una setmana en què el blanc dels ametlers florits han volgut dialogar —inusualment— amb el blanc de la neu que ha tornar a embolcallar teulades, muntanyes i camps, sent la necessitat de compartir una sensació de bellesa punyent, intensa fins al dolor: l’excepcional bellesa del blanc.

Recorde que en el temps de la gosadia i la innocència, quan tot just començava a fer de professor en la Universitat d’Alacant, amenitzava el temps d’espera entre classe i classe amb lectures disperses que bevia goludament —per pur, estricte i deliciós plaer. Sense interferències d’aparells electrònics (encara no inventats), m’arrecerava en un banc de l’Aulari I. I hi llegia revistes i llibres a la vora d’un finestral amb vistes al pati interior de l’edifici —lluminós, acuradament enjardinat, amb fonts d’aigua riallera, amable, civilitzada, acadèmica, professoral. En el record d’aquells instants de lectura —ai!— reconec ara amb nitidesa el jove que un dia vaig ser: prim com un gos de caça; enamoradís de mena; tímid fins a la inconsciència; àvid de lletres, paraules, idees, experiències, coneixements; contumaçment corprés per la vida; amb els ulls delerosos de llum, de nit, de llibres, de matinades blanques i delitables secrets; fermament convençut que, com deia el poeta, tot estava per fer i tot era possible: amb la nua ànima incondicionalment —i ecumènicament— oferta a flor de pell.

Llegia, aquell matí de sol tebi d’hivern —què fa que, passats els anys, recordem aquesta mena de detalls?—, un article de Joan Francesc Mira acabat de publicar en la revista El Temps: «Mediterrani 3: els colors», es titulava. I el respectable Mira hi argumentava que, contra tots els tòpics vigents —probablement induïts per eslògans, logos i campanyes de màrqueting turístic—, la Mediterrània no era, en absolut, «la terra dels colors». L’escriptor, sociòleg i antropòleg sostenia que aquest tòpic dels colors —de la diversitat, la generositat, l’abundància i l’explosió dels colors mediterranis— no era sinó un dels «estúpids llocs comuns» que «aquesta part del món que diuen el Mediterrani ha de patir». Perquè segons l’assagista, la gent de  la Mediterrània —de la Mediterrània tradicional, rural, atàvica i genuïna: de la veritable Mediterrània— tendia en realitat a una sòbria, senzilla, simple, bàsica gestió dels colors. I concloïa: «al Mediterrani també hi ha colors, evidentment, com al Carib i a la Polinèsia i a tot arreu, però el nostre distintiu és el blanc i el negre. Vull dir, que si hi ha alguna part del món on domine el blanc i el negre és aquesta.»

Sembla evident que la globalització, la multiculturalitat i el turisme, exponencialment incrementats en les últimes dècades, potser ens haurien de fer matisar ara l’observació de Joan Francesc Mira. Amb la irrupció de noruecs, equatorians, suecs, mexicans, alemanys, senegalesos, holandesos, bolivians, anglesos, xinesos, russos, colombians, ucraïnesos, nigerians i suïssos, l’aparença externa dels pobles mediterranis —les façanes, els vestits, els mobles, els vehicles, les places i els carrers— s’ha vist notablement modificada quant a la dosi i la varietat del color. I, siga com vulga, en aquesta canonització dels colors caldria distingir, evidentment, entre els paisatges naturals (on el blau seria, òbviament, el color mediterrani per antonomàsia: blau de mar, blau de cel, i blau de muntanyes que en la distància semblen blaves empeltades de mar i de cel) i els paisatges de les concentracions humanes (on, en efecte, els colors consuetudinaris més característics podrien ser el blanc i el negre).

El negre, sí... Negre de dol; de dones i homes amerats per la sobrietat, el respecte, el record, l’amenaça, la por, la idea i la temença de la mort. Negre de les bruses dels mariners, i dels llauradors; del vel de les dones vídues; dels vestits de les dones majors; dels ferros i les reixes; de les nits fosques sense lluna; de la mar, i el cel, i les muntanyes nocturnes —densament cobertes de la més negra negror. 

I blanc. País del blanc. Blanc de cases blanques; d’escuma blanca, esquinçada de mar. Blanc de parets nues: blanc de façanes sòbries —emblanquinades de calç. Blanc dels núvols que suren pels camins dubtosos del cel: com cotó-en-pèl de formes vel·leïtoses inspirant quimeres i afanys. Blanc dels xiquets de bolquers vestits de bateig, de Primera Comunió, de les nóvies pures i les dames galants; blanc de la roba de les encantades; blanc de llençols nets estesos al vent; blanc del blanc de tots els blancs: blanc de veler de vela blanca, inflada de vent, navegant per la mar... 

A la Mediterrània —a la nostra Mediterrània, especialment— deu ser on s’ha produït d’una forma més clara i colpidora el pas del «blanc i negre» al «multicolor»: en la fotografia tant com en la memòria i en la mateixa realitat. Si el passat era en blanc i negre, el present sovint sembla disfressat de colors. Per això, aquesta setmana en què els ametlers florits han volgut dialogar —inusualment— amb el blanc de la neu que embolcalla teulades, muntanyes i camps, no m’estic de pensar si tanta tanta bellesa no deu respondre, potser, a un sentit de mínima autenticitat en això que denominem la mediterraneïtat. 

No ho sé... El cas és que el blanc dels bancals d’ametlers florits i de la neu blanca de Bèrnia, el Puigcampana, el Ponotx, l’Aitana, la Xortà i la Serrella, em són penyora inefable i punyent del jove lector que un dia vaig ser —àvid de lletres, paraules, idees, experiències, coneixements. Potser per això he decidit avui que l’excepcional bellesa del blanc, intensa fins al dolor, ben mereixia ser dita i escrita, litúrgicament: no fos cas que la bellesa no dita o escrita —no compartida amb l’ànima nua a flor de pell— resultara ser, en efecte, molt menys plena i plaent.