Blai Senabre, alquimista d’il·lusions

Aquests de Nadal són dies de felicitacions, afectes i il·lusions. Els mòbils bullen amb missatges de pau, amor, estima, solidaritat, esperança i bona voluntat. És temps de vídeos, imatges i paraules amatents. Són també dies de WhatsApps ensucrats. I d’històries tendres que aspiren a simbolitzar això que poèticament se’n diu l’esperit de Nadal. Enmig d’aquest orgiàstic impetigen de figuracions i representacions nadalenques, una història real m’ha colpit enguany especialment al tou de les emocions. I no em puc estar de recontar-la i compartir-la ací amb vostés.

L’he llegida en el mur de Facebook de l’amic Blai Senabre. Blai és un alquimista d’il·lusions que, des de fa un bon grapat d’anys, es dedica a viure del cuento. I en viu perquè és narrador d’històries. Vull dir: rondallaire professional. Disposa d’una companyia pròpia, Aktes Teatre. I entre moltes altres proeses professionals, pot sentir-se especialment orgullós d’haver creat, dirigit i consolidat a Altea el cèlebre Festival de Narració Oral Encontes, que enguany celebrarà ja —es diu fàcil!— la 17a edició. Però, molt per damunt encara de l’exitosa trajectòria laboral, Blai és sobretot una boníssima persona: això que en diuen un tros de pa; una persona bonhomiosa; un home d’afabilitat contagiosa, generositat infinita i somriure sempitern.

Explicava Blai, en el seu Facebook, que des de fa mes de tretze anys, i gràcies a l’Associació de Familiars i Amics de Nens Oncològics de Catalunya (AFANOC), va totes les setmanes a contar contes als pacients de la planta d’Oncologia Pediàtrica de l’Hospital Vall d’Hebron, a Barcelona. I hi compateix el cas —com un cabàs!— que li acaba de passar amb A., un xiquet de cinc anys:

—Bon dia! —es presenta, quan entra a l’habitació d’A. amb una armilla cridanera, de color taronja i vetes pistatxo, que contrasta amb la samarreta bàsica de baix, de color blau fosc.

—Hola contacontes! —contesta A.—. Em contaràs un conte?
 —I dos, si vols...
 —Però ara no... Dins d’una estona, millor.
 —I això? Què passa ara?
 —Vull fer un prodigi.

—Un prodigi? I això què és?
 —Prodigis, con els de Ladybug.
 —Ah...
 —Tu no en tens?
 —No, però ja m’agradaria tenir-ne un!
 —Doncs jo te’l faré. Però compte, perquè són secrets. No el pots veure. Te n’has d’anar, i tornar més tard.
 —D’acord. Tracte fet!

Blai, estranyat i divertit a l’hora, se’n va eixir de l’habitació d’A. i va continuar l’itinerari previst contant contes per la resta de les habitacions de la planta. Al final del matí, quan ja havia proveït totes les xiquetes i els xiquets de les dosis programades de ficció i fantasia, va recordar el tracte fet amb A. Va tornar a la seua habitació, va tocar suaument la porta amb els nucs dels dits índex i cor, i hi va entrar. A. l’esperava dins, impacient, amb un somriure feliç, còmplice, radiant.

—Hola, contacontes! Vine. Tanca els ulls i obri la mà —li va demanar.

Sobra dir-ho: Blai, que mai no ha sabut dir que no a res, va accedir de seguida a la petició d’A. Amb els ulls tancats i el braç estés, va notar que els ditets prims i tendres de la criatura li depositaven sobre el palmell de la mà un objecte estrany: quadrat, irregular, dúctil, mantegós.

—Ja pots obrir els ulls —va autoritzar A.

—Ualaaaaaaa! —s’exclamà Blai, espectacularment, com només ell sap fer-ho.

«Jo flipava», explicava Blai. I és cosa de creure, perquè a la mà tenia el prodigi que A., amb l’ajuda de sa mare, havia fabricat per a ell: una espècie de llibret en miniatura, modelat amb plastilina groga. En la portada podia llegir-se «Blai», amb lletres de color taronja; i «el contacontes», amb lletres verdes. En l’interior, les línies figurades eren fetes en color marró; i el marcapàgines, en blau. En la contracoberta, encara, A. havia compost l’acolorida, alegre i infantívola escena d’un arbre —marró de tronc, verd de fulls, roig de fruits— davall d’un sol daurat, radiant i rutilant.

—Veus? Ja el tens, el meu prodigi. És teu. El pots utilitzar per a contar més contes. O per a llançar pomes màgiques... —li explica A.

—O siga: que quan l’utilitzaré em convertiré en una espècie de superheroi? —pregunta Blai.

—Sí: exacte —confirma A.

—I com em diré? —consulta Blai.

—Això ja és cosa teua... —replica A., encongint els muscles.

Ja els dic: aquesta història reportada per Blai —tan bonica, tendra i sensible— m’ha colpit al tou de les emocions. Tant és així que, mig volent mig sense voler, he tafanejat a ca Internet què és això dels prodigis de Ladybug. I he pogut aclarir per damunt damunt que Prodigiosa. Les aventures de Ladybug i Gat Noir és una sèrie d’animació protagonitzada per Marinette i Adrien, dos estudiants de secundària que són superherois amb habilitats extraordinàries: perquè la Marinette és en realitat Ladybug; i l’Adrien, Gat Noir. Tots dos, com a bons superherois, consagren la seua doble vida a protegir la gent de les urpes del mal. I es dediquen, per això, a capturar els akuma, que són una espècie de papallones fosques i corrompudes, creades pel supermalvat Esfinx amb la intenció d’apoderar-se dels seus prodigis: unes joies màgiques que confereixen a qui les usa els extraordinaris superpoders dels kwamis, unes criatures màgiques que ajuden els portadors del prodigis.

Continue llegint, en pàgines aleatòries pessigades ací i allà, que al País de Ladybug i Gat Noir aquests kwamis són éssers abstractes que naixen quan naix un nou concepte. Com que són éssers abstractes que s’originen en un altre pla de l’existència, no podien interactuar amb els humans fins que un mag no va aconseguir crear els prodigis, que són els que permeten la connexió entre el pla abstracte dels kwamis i el pla concret de les persones: una connexió que —ja s’entén— constitueix la font dels superpoders que els superherois ostenten.

Perfecte ignorant de la vida com soc, no en sabia absolutament res, ni n’havia sentit parlar mai abans, d’aquesta sèrie Prodigiosa, fins que no m’hi he encuriosit a partir de la deliciosa anècdota de l’amic Blai Senabre amb A., a la planta d’Oncologia Pediàtrica de l’Hospital Universitari Vall d’Ebron de Barcelona. Però ara que en tinc una primera noció dels motius que vertebren la ficció de la sèrie, no em puc estar de suggerir-li un consell a l’amic Blai, després que aquest haja conclòs el seu comentari de Facebook sospesant: «Hauré de buscar-me un nom de superheroi...»

Heus ací la meu proposta de nom com a superheroi per al meu estimat amic: «Blai Senabre», senzillament. El seu mateix nom de pila i artístic: «Blai Senabre», sí. Perquè no sé concebre cap superheroi més benèfic per a la ciutadania que aquell qui va a la planta d’Oncologia Pediàtrica d’un hospital per subministrar a les xiquetes i els xiquets malalts dosis regulars de ficció i fantasia. Perquè cap superheroi no protegeix millor la seua gent de les urpes del mal que aquell qui hi ofrena els seus superpoders de persona bonhomiosa: amb afabilitat contagiosa, generositat infinita i somriure sempitern. Perquè tinc per a mi que la paraula compartida és el més eficient dels prodigis que permeten connectar el pla material i físic de les persones amb el pla quimèric i incorpori dels kwamis (que és on hi deu haver el cel lliure de les idees, els somnis, els anhels i les abstraccions). Perquè, precisament per això, estic completament persuadit que tots els superpoders de la condició humana deriven d’aquest prodigi de la paraula compartida. I perquè, en definitiva —hi vull confiar—, amb la força de la imaginació i la meravella sempre es poden combatre amb eficàcia els akuma que l’Esfinx de la fatalitat de tant en tant segrega.

Vull creure que un xiquet de cinc anys com A., capaç de crear amb sa mare la joia d’un prodigi amb forma de llibre, podrà véncer tots els greus akuma que l’acuiten. Íntimament ho desitge. I ho consigne en la meua personal carta als Reis de l’Orient que tot ho saben, tot ho veuen i tot ho fan possible. I és que A. mereix —i ho mereix també sa mare— una vida sencera per a estimar i ser estimat: tota una llarga vida en què poder oferir, com Blai, afabilitats contagioses, generositats infinites, somriures sempiterns. I ho mereix, entre tantíssimes altes coses, pel superpoder que ha exhibit, de fer feliç, ni que siga durant l’eternitat que dura un segon —el temps de descobrir al palmell de la mà un prodigi de formes, textures i colors—, el gran superheroi Blai Senabre, alquimista d’il·lusions.