Birbar

Mitjans, finals de setembre, època de birbar. M’encanta la sonoritat d’aquesta paraula tan arrelada als nostres costums llauradors. Birbar, tallar o arrencar les males herbes d’un sembrat o d’un hort. Feina tradicional que cal recordar sobretot ara que comença la sega als camps d’arròs al Parc Natural de l’Albufera, a la Ribera i a la Marjal de Pego-Oliva. Tot apunta a que la campanya anirà bé. Segar i assecar aquest cereal tan preuat amb totes les nostres varietats. 

 Pobles no riberencs també tenen un passat vinculat amb l’arròs que volem dignificar. A la Marina molts dels nostres avis, besavis i rebesavis marxaven en quadrilla cada any a fer la temporada a la Ribera del Xúquer per treballar en la sega i batuda de l’arròs. També acudien jornalers de la Safor o la Vall d’Albaida. Eren temps de misèria i fam. La gentals de la Marina els anomenaven blavets o riberers. Un nom amb reminiscències àrabs es podria dir, ja que segons l’historiador i filòleg Manuel Sanchis Guarner els hi deien blavets perquè venien de la terra d’un conegut cabdill andalusí de malnom Al-Azraq (el dels ulls blaus), un dels grans enemics de Jaume I.

‘Els blavets de la Marina quan van asegar l’arròs, només mengen tonyina, pa, tomaques i alficòs’

Aquests esforçats jornalers a vegades cercaven faena més lluny, al Delta de l’Ebre, a Amposta, o fins i tot a Aragó, Sevilla o França. L’arròs comportava diners i menjar però també tenia els seusdetractors per la duresa extrema del treball i la manca de salubritat. El mosquit era l’enemic. Molts dels riberers arribaven a casa emmalaltits. Estralls del paludisme entre aquella gent que no tenia altre remei que marxar per nodrir encara que fora una miqueta l’economia familiar.

Però no oblidem que la Marina també es zona arrossera. De fet, un estudi recent de la Universitat Miguel Hernández d’Elx i l’Institut Valencià d’Investigacions Agràries afirma que l’arròs de Pego és un dels més saludables d’Europa pel seu baix contingut d’arsènic.

Tothom coneix l’arròs Bomba però a la Marjal de Pego-Oliva també hi ha d’altra varietat autòctona de gran qualitat que està en procés de recuperació. Parlem de l’arròs Bombó, de gra xicotet, redó i nacrat, que es va perdre fa gairebé mig segle i ara es torna a cultivar. L’alta sensibilitat als pesticides, el canvi de model econòmic, el minifundisme extés al Parc Natural i la competència amb el Bomba, més productiu i barat, va fer que desaparegués a la dècada dels setanta. Sortosament es recupera bé. La paella és més de ‘Bomba’ i l’arròs melós de ‘Bombó’, amb una capacitat especial per absorbir el brou i el sabor, i una major resistència a la cocció.

Altre cop tornem a les arrels. Positivant conceptes com Territori i Sostenibilitat. I afegint un plus de qualitat. Fent memòria i honorant el que feien els nostres avantpassats. Mentrestant sota el garrofer la paella està a punt per a menjar. De postre, caquis, els primers delcaquier.