Besar, o no besar, that is the question

Feia temps que no em ruboritzava tant com el passat dissabte. De bon matí m’havia desplaçat a València per participar en un parell d’actes d’alt valor comunicatiu, emocional i simbòlic: el primer, a les 10:00 h, al Teatre Micalet, per commemorar el desé aniversari de La Veu del País Valencià; el segon, a les 12:00 h, al Centre del Carme de Cultura Contemporània (CCCC), per celebrar el lliurament dels Premis de la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura, que enguany, encertadíssimament, reconeixien el treball i la trajectòria de la Fundació Sambori, del Col·legi Oficial de Bibliotecaris i Documentalistes i, també, en últim terme, de Marifé Arroyo, la professora de Barx protagonista de l’emblemàtica novel·la de no-ficció La mestra, de Víctor Labrado, que al seu torn va inspirar la celebèrrima cançó homònima de Zoo.

La bona qüestió és que, entre un acte i l’altre, vaig passar el matí saludant escriptores, escriptors, mestres, periodistes, persones del món de la cultura, representants institucionals i amistats diverses:

—Xe, Joan, com estàs?

—Ja ho veus: cada dia més jove...

I clar, tot era, just abans de començar un acte i l’altre, la sabuda i efervescent alegria de mans encaixades (amb els homes) i de besades a parelles (amb les dones). Fins que es va produir la situació que em va fer tornar roig fins als cabells. Va ser quan vaig coincidir, just abans del primer dels actes, amb la periodista i escriptora d’èxit A. M., amb qui no havia tingut l’oportunitat de saludar-me en els últims anys sinó virtualment, en conversa telefònica o per videoconferència.

—Xe, quina alegria, A. M.!

—Hola, Joan!

Instintivament m’hi vaig apropar per fer les dues besades de rigor, d’acord amb aquest costum convencionalitzat de la cortesia. Però ella, imprevistament, va fer un pas endarrere, va estendre el braç i la mà dreta en senyal de detenir-me i em va rebutjar —amb delicada elegància, tot s’ha de dir— mentre m’advertia:

—No, no, no. Perdona, Joan. Jo és que encara no bese...

La veritat: el gest em va resultar tan inesperat com —evidentment— incòmode. I de seguida vaig saber comprendre que, en l’amable justificació que acabava d’esgrimir, hi havia, de més a més, la benvolença de l’adverbi «encara» com un eufemisme suavitzador. El «jo encara no bese» de l’admirada A. M. semblava remetre a les mesures preventives i profilàctiques de la passada pandèmia: com una coartada per a evitar la brusquedat d’un missatge alternatiu que s’intuïa, en realitat, senzillament, així: «Perdona, Joan. Jo és que no bese.»

Com que la situació —hi insistisc— em va agafar d’improvís i amb la guàrdia baixa, vaig fer just el contrari del que hauria d’haver fet si haguera tingut temps i lucidesa suficients per a pensar-m’ho: en comptes de respectar i negligir el gest de rebuig a la temptativa de besos que jo protocol·làriament hi oferia (encetant un tema de conversa alternatiu que permetera passar-hi ràpidament de pàgina, per exemple) vaig provar de superar la incomoditat de l’instant improvisant en veu alta una ràpida teoria sobre les litúrgies de la salutació sense ignorar la perspectiva de gènere.

—Perdona, perdona, perdona! —em vaig voler disculpar, reiteradament.

—No, no: no eres tu, soc jo —va proposar ella, amb un somriure exquisit.

—És que, si pares a pensar-ho, no sé per què els homes tenim socialitzada aquesta pràctica discriminatòria, en el protocol de la salutació, d’encaixar les mans amb els homes i, en canvi, besar-nos amb les dones.

—No et preocupes.

—No, no, no. Sí que em preocupe. Perquè, ben mirat, cada vegada que els homes (o les dones) no actuem amb els mateixos gestos, els mateixos rituals, les mateixes actituds i les mateixes deferències segons tractem amb homes o amb dones, hauríem de sospesar la presumpció d’estar incorrent en una forma o una altra de discriminació per raó de gènere. I en aquest detall de les salutacions, si parem a pensar-ho, les dones, en canvi, no feu discriminacions: normalment, sempre beseu, amb independència que saludeu un home o una altra dona; els homes, en canvi, només besem quan es tracta de dones; i als altres homes, en canvi, els oferim la mà.

—Veus? A mi m’agrada, això d’encaixar la mà. I ja està...

—És curiós —dic—, perquè precisament ací a València em va passar també, una volta, en plena pandèmia, que una dona amb un càrrec important va reivindicar la felicitat de no haver-se de besar amb ningú. Em va vindre a fer la confidència següent: «Gràcies a la pandèmia les dones ens estem estalviant per fi això tan horrible d’haver de besar gent que no coneixes de res, i que se t’apropa i et posa la cara damunt de la teua. Hi ha persones perfectament desconegudes que se senten legitimades a besar-te, només perquè sí. Ho trobe fastigós...» Es coneix que a València comença a cotitzar a la baixa això de besar-se, com a fórmula de salutació.

—No sé... Potser sí.

—Xe, A.! Ho sent de veritat. Mira: creu-me que ara mateix em sent fatal. T’he de confessar que m’acaba de pujar la sang a les galtes i estic absolutament ruboritzat. Com un adolescent. Mil disculpes, de veritat!

Aquesta última confessió era tan sobrera com la perfecta imbecil·litat del comentari anterior: saltava a la vista que, inequívocament, la vergonya i un estrany sentit del ridícul m’havien fer pujat una glopada de sang a la cara —m’hi havia fet roig com un titot!—, i que en aquell instant immediatament previ a pujar a l’escenari m’havia sufocat empegueïdament i m’havia ruboritzat com una criatura.

La cultura —les fluctuacions de la cultura— ens juga aquestes males passades. Com a animals socials que som, tenim interioritzats hàbits i costums que semblen naturals i que, en realitat —ben contràriament—, adquirim i perpetuem d’acord amb una determinada tradició i unes determinades pràctiques consuetudinàries. I —diria— aquest minúscul detall dels gestos de la salutació n’és un claríssim exemple. Per què els homes ens besem amb les dones, quan saludem i, en canvi, no solem besar-nos amb altres homes? L’altre dia, en un funeral, atordit pels sentiments, enmig de la confusió vaig besar inesperadament un altre home —es veu que soc besador de mena, jo!—, i la reacció de sorpresa d’ell (i dels amics que ens envoltaven) va ser del tot evident. En quins contextos ens besem més els homes, entre nosaltres? Els homes gais, per exemple, es besen a l’hora de saludar-se amb una major freqüència que els homes heterosexuals? Per què? Són els besos salutatoris un gest que transcendeix l’estricta cortesia i que comporta, d’alguna forma —ni que siga a manera de recialla—, un qualsevol tipus de tensió afectiva, sexual o amatòria? Mai no ho havia pensat, això. Però... Hi insistisc: per què les dones no discriminen per gèneres, a l’hora de saludar, i els homes sí que hi discriminem, oferint la mà als altres homes i les galtes a les dones?

Bé... No totes les dones, tampoc. Vull dir: que en matèria de salutacions i besades no tot el món s’hi acondueix igualment. Això de besar el proïsme com a forma de salutació no és, ni de bon tros, un costum universal. Encara ara recorde la situació compromesa que vaig haver de viure a Udine, Itàlia, ara fa prop de trenta anys, quan, sent encara un jovençol, vaig retrobar les amigues i els amics amb qui hi compartia aventura vital després d’uns dies de vacances a casa. A la Mensa —el menjador— de la Casa dello Studente on sojornàvem, desapresos ja els costums que durant mesos hi havia aprés, vaig voler saludar l’amiga Kella, una estudiant de medicina d’origen sirià, profundament religiosa i estrictament seguidora dels preceptes culturals musulmans. Mai no oblidaré la sensació d’angoixa que vaig patir quan, amb absoluta inconsciència, m’hi vaig apropar disposat a plantar-li les sabudes dues besades mediterrànies, efusives i benintencionades, i ella, lògicament, va començar a cridar: «No, no, no, no! Cosa fai, Joan? No, no, no, no!» Un escàndol! El tabú cultural del cos, en el seu cas, no solament comportava l’ocultació de la pell i dels cabells: vedava l’opció de qualsevol tipus de bes prematrimonial, com tampoc no permetia, ni tan sols, que ningú no li deixara caure una mà sobre el muscle o l’espatla com a signe d’afecte i d’amistat. «Ma perchè no, Kella?», li preguntava l’amic comú Marco, amb sincera curiositat. «Perché la mano può scendere, Marco!», raonava ella, castíssimament. «Perquè la mà pot descendir...» En cap altre moment la cultura de Kella i la meua van xocar formalment d’una manera evident com aquella ocasió en què, per un lapsus que encara no m’he perdonat, vaig fer la intenció de besar-la a la manera que sempre he besat, sense majors transcendències, les amigues d’Altea, d’Alacant, d’Alcoi, de Dénia o d’Elx.

Per cert: que a les amigues italianes no musulmanes vaig haver d’aprendre a besar-les com se saluda a Itàlia, que no és exactament igual com se saluda ací. Perquè cada vegada que, per pura inèrcia instintiva, oferia el convencional parell de besades amicals que ací tenim per costum, hi feia això que en italià se’n diu la brutta figura. El ridícul, vaja. Perquè culturalment, els italians, tenen per costum besar primer la galta esquerra: just la contrària que ací, on sempre comencem besant-nos per la galta dreta. La confusió, en aquest sentit, podia tenir resultats divertits, inesperats, inoportuns o equívocs. I tres quartes parts de la mateixa s’esdevenia a Holanda —i també a en alguns llocs de França—, quan en les expedicions que hi vaig fer de jove els nostres dos discrets besos entraven en col·lisió amb el costum nord-europeu d’oferir no dos, sinó tres besades. La tercera de les besades, com un afegitó inesperat, no solament queia en el lloc més inesperat del rostre, sinó que podia ser entesa incorrectament.

I és que besar, com a forma de salutació —sí—, és un gest totalment variable depenent de les diferents cultures del món. Tant és així que en països com Veneçuela, Xile, Bolívia o l’Equador, la gent sembla que se saluda amb un únic bes: un costum que a l’Argentina i a l’Uruguai s’estén també als homes, que se saluden entre ells amb aquest orfe bes a la galda. Al Japó, a l’Índia o a Tailàndia, per contra, besar una persona desconeguda es considera una intrusió personal impròpia, ultratjant, totalment ofensiva: de la mateixa manera que a la Xina besar-se en públic era il·legal fins fa poc, o que a l’Iran —ai!— continua sent rigorosament prohibit besar-se en públic, fins i tot entre matrimonis.

Però... I entre nosaltres? Ha arribat ja l’hora de posar punt i final a la discriminació per gèneres? Per què els homes continuem besant amicalment les dones i, per contra, encaixem les mans amb els homes? Té els dies comptats, això d’anar besant a tort i dret, quan ens saludem o ens presentem, entre amics i amigues? D’ara endavant les dones reivindicaran el seu dret de saludar i ser saludades pels homes amb una simple encaixada de mans, com tradicionalment fan els homes entre els homes? Ho faran també així, prompte o tard, entre amigues (com ara ho fem els homes, entre amics)? Aquest canvi que s’augura en les litúrgies de la salutació, tan aparentment superficial, és, en realitat, el transsumpte d’un canvi més profund, vinculat al necessari viatge comú cap a la igualtat efectiva entre gèneres? O es tracta, simplement, d’un assumpte que caldria circumscriure només a l’aventura de la profilaxi, la higiene i l’asèpsia del cos, més enllà de la qüestió del gènere? Quines metamorfosis profundes de la societat es troben en la base d’aquest canvi de paradigma quant a la litúrgia de les salutacions —entre amics, entre amigues, i entre amigues i amics— que la pandèmia ha afavorit?

No ho sé, però instuïsc que la qüestió potser té més entitat, més substància i més importància de la que sembla. I que arran del moment d’incomoditat viscut el passat dissabte a València no deixaré de plantejar-me, a partir d’ara, un dubte existencial cada volta que feliçment em retrobaré amb amigues, conegudes i saludades: «Besar, o no besar, that is the question.»