Barraca versus riurau. Greuge comparatiu?

Divendres passat al Mercat de Dénia vaig descobrir de la mà de l’historiador i tècnic en patrimoni Carlos Fuster l’existència d’un greuge comparatiu entre un dels nostres patrimonis més preuats a la Marina, el riurau, i d’altre ben conegut a l’Horta, la barraca valenciana. 

I és que els de les comarques centrals sembla que no tenim cap eina per protegir un dels nostres símbols més estimats. És a dir, la Llei de Protecció del Patrimoni de la Generalitat no contempla aquesta mena d’arquitectura agrícola i rural com a Bé de Rellevància Local (BRL) i pertant cadascú fa i desfà com vol. 

Quina llàstima la veritat. Que el Consell tot just aprove a l’agost el decret que declara l’Escaldà com a Bé d’Interés Cultural Inmaterial (BIC) però que deixe caure a trossos les construccions on s’ha fet possible la transformació del raïm en pansa. A Benissa en els darrers temps han caigut dos, el del Tros de Marins i l’estufa que hi havia a la partida de Bellita. Encara hi és però, en estat ruïnós, el riurau de Bonaire, cas apart, ja que per les seues característiques hauria de ser fins i tot anomenat BIC.

Si recuperem tradicions i paisatge hem de pensar en englobar-ho tot. I reivindicar així la protecció genèrica d’aquestes construccions de pedra amb arcs que cerquen el sol per tal d’assecar no només el raïm depossitat en canyissos, sinó també i en funció de l’època, les tomaques i les figues dels llauradors. 

L’associació ‘Riuraus Vius’ ha catalogat fins el moment devers mig miler de riuraus. Entre ells els que es conserven bé, els que s’han restaurat, els que es cauen a trossos i els que estan abandonats per tot el territori valencià. Cal defensar la nostra herència cultural davant la pressió urbanística dels nostres municipis.

Volem deixar perdre així la història d’aquest poble llaurador que va viure un moment d’esplendor en convertir la pansa en el seu tresor, o persistim en preservar la memòria i fer país? Cal salvar els riruraus. Protegir-los per evitar que cada vegada que caiguen quatre gotes torrencials es perda una miqueta de l’essència del nostre passat. La nostra arquitectura rural lligada al paisatge de vinyes i bancals. De suor i treball. 

El BRL de forma genèrica permetria protegir el nostre patrimoni local. I aconseguir aturar la debacle del riurau. Evitar la ruïna arquitectònica i trobar fòrmules perquè els ajuntaments arribessin a acords amb els propietaris d’aquestes construccions. Per alleugerir càrregues econòmiques que incentiven la seua rehabilitació, la seua conservació. Línees d’ajuda, exempció d’IBI, no cobrar taxes per rehabilitar… No cal ser puristes…. Si es vol es poden trobar sol·lucions. Construccions com les del riurau són úniques en el món. 

Algunes d’elles fins i tot han aconseguit la tan ansiada protecció, com el Gran Riurau del Senyor de Benissadeví a Jesús Pobre, o el Gran Riurau d’Arnauda de Xàbia, que han esdevingut llocs emblemàtics d’ambues poblacions. Però aquest factor no hauria de dependre només de la voluntat dels ajuntaments per tal d’incloure’ls en el seu catàleg de béns i espais protegits i proposar així que siguen BRL . La Conselleria també hauria de contribuir i reconèixer que com a mínims, molts d’ells, reuneixen valors culturals suficients per a a formar part de l’Inventari del Patrimoni Cultural Valencià.

Actualment també són considerats espais etnològics d’interés local els pous o neveres, les xemeneies de tipus industrial de rajola d’abans de 1940, els antics molins de vent, les barraques de la comarca de l’Horta i els panells o retaules ceràmics exteriors d’abans de 1940. Per a quan els riuraus?