Hoy es 30 de diciembre

tribuna libre / OPINIÓN

Arxivem, fotografiem, documentem el Patrimoni

10/06/2022 - 

El proppassat dimecres, dia 25 de maig, una pala excavadora procedí a enderrocar un dels escassos edificis històrics, feia poc rehabilitat, que restaven a l’anomenat Barri del Carme, un dels eixamples burgesos que cresqueren sobre els horts històrics del llevant de la ciutat a la fi del segle XIX i principis del XX. Pels mateixos dies, l’alcalde, el senyor Carlos González, anunciava noves gestions per aconseguir que l’escultura d’origen ibèric anomenada «La Dama d’Elx», vinguera a la ciutat des de la seu permanent que la custodia, el Museo Arqueológico Nacional, però no feia ni una sola referència a la trista destinació de l’edifici esmentat.

De fet, cap membre de la corporació municipal n’ha dit res: ningú ha fet declaracions, ni cap justificació que avalue el pes de l’operació amb totes les seues implicacions. Un fet menor i prescindible, en aparença, només protestat per persones que no tenen res millor a fer… Contràriament, si algun veí, algun ciutadà, haguera de protestar la desfeta, l’hauria d'argumentar. A la corporació, i a l’Alcalde al capdavant, no els cal. Una vegada més, la càrrega de la prova recau sobre els ciutadans. Potser perquè aquest edifici no té la monumentalitat del convent de La Mercé/les Clarisses; potser perquè s’albirava que no hi hauria protestes o, si més no, les suficients protestes com per crear una opinió pública crítica amb aquesta decisió municipal que obligara a explicar-la.

Per què un edifici amb aquestes característiques no hauria d’enderrocar-se, és a dir, destruir-se com si no haguera existit mai? Els seus compradors i/o amos no tenen per què contestar-la, ja que és un bé privat i així ha estat definit i tractat per l’administració municipal. Però creiem que, per als càrrecs públics municipals, gestors dels béns per delegació ciutadana, la resposta no pot ser només perquè no figura al menyspreat Catàleg d’Edificis Protegibles, ja que, si no s’hi troba és, precisament, per voluntad política dels grups dirigents municipals.

L’enderrocament de l’edifici no ha estat precedit de cap explicació prèvia ni, per tant, de cap debat que la poguera valorar/contradir. Les converses espontànies amb els paisans del barri no són gens favorables; especialment aquells que, per l’edat, servaven una memòria social concreta d’aquest edifici, una construcció que havia passat a ocupar un lloc rellevant dins la percepció urbana de l’entorn en què vivien i es movien. Aquestes, diguem-ne, qualitats urbanes o urbanístiques rellevants, no cal valorar-les? Al cap i a la fi, qui és el subjecte de l’activitat municipal urbana? Pensem que, abans de donar llicència per a la destrucció de l’edifici, hauria estat necessari fer-ne ponderacions prèvies per la irreversibilitat de l’operació sobre un edifici singular al carrer i al barri citats.

Una decisió administrativa com aquesta elimina, en conseqüència, un bon tros d’experiència veïnal, però també assoliments culturals. El treball de fusta de la porta i finestres, i el material i feina de les reixes i de la balconada, han estat especialment destacats per uns veïns que, sense poder explicar-ho bé, han testimoniat com desapareixia de cop un bon fum d’aprenentage col·lectiu molt destacat. A més d’un bon filat de records que identificaven etapes de les biografies personals dels parroquians del barri, però també dels vianants habituals i dels coneixedors d’aquesta àrea urbana que connecta amb bona part dels horts de palmes de la façana oriental de la ciutat: una àrea que, d’ençà el segle XVIII, ha anat traslladant-se cap al llevant de la vila fins a culminar amb aquest barri ortogonal on era l’edifici destruït. No sols formava part de l’entorn arquitectònic dels horts de palmes, sinó que el traçat del barri s’hi ajustava, i l’escala volumètrica dels edificis hi responia, per donar el protagonisme que cal als horts circumdants.

Aquesta casa, per tant, era testimoni viu d’una etapa cabdal en la relació de la ciutat amb el seu entorn paisatgístic que una burgesia molt concreta havia interpretat a la seua manera un segle abans. Una pàgina més arrencada de la llibreta de deures a presentar a l’Agenda 2030, també una forma de malversar recursos tecnològics de mena, i un atac en tota regla contra la convivència intergeneracional. Ho diem perquè l’impacte d’un edifici en contextos urbanístics concrets transcendeix la seua dimensió tècnica per esdevenir un fet social i cultural en què poden intervenir, des que ha estat bastida i habitada, restauradors, historiadors, arqueòlegs, però també dissenyadors, sociòlegs i economistes, així com periodistes i escriptors; sense deixar de banda els activistes veïnals i, si volem, els turistes.

Així, la seua pèrdua suposa la desaparició per a sempre d’un complet arxiu de dades. Veure en un edifici només la rendibilitat d’un solar per executar un projecte immobiliari és una operació legítima. Però, hauria d’estar limitada pel gestor públic, ja que al darrere, abans i després, de l’edifici a enderrocar, hi ha un llindar d’elements qualitatius que cal tenir en compte, explicar-los i divulgar-los. No es poden sostraure a l’opinió pública. Sense una cultura urbana que implique l'herència patrimonial rebuda, la ciutat històrica que ens resta i tota la xarxa d’elements que la fan possible, no es pot conformar la ciutat del segle XXI, per la qual malden els representants polítics de la ciutat. L’Agenda 2030, siga verda o blanca, no serà possible mentres aquesta destrucció de recursos heretats  no s’ature.

L’abast qualitatiu dels edificis, dins dels carrers i barris de la ciutat, imposa la necessitat -creiem-, d’usar perspectives i projeccions globals, socials i culturals, al moment de decidir l’eliminació d’elements tan  destacats com el que, tot just, ha estat enderrocat.  Habitatges i carrers, així, no estan aïllats, ja que formen part d’un complex teixit que connecta vies amb dreceres i amb espais destacats, com ara els esmentats horts o les placetes contigües. Tot això ho saben ben bé els arquitectes i urbanistes de la ciutat, als quals els governants no sempre escolten. Com saben també que el carrer és l’espai primigeni de la ciutat, des del qual s’ordenen els espais del barri.

L’arrelament territorial i temporal del veïnatge de barris com el que referim forma part dels paràmetres pels quals valorem, a hores d’ara, determinades decisions urbanístiques. No ens ha d’estranyar que una de les línies bàsiques de l’arquitectura actual destaque la integració de les edificacions a l’espai de construcció, que és també al paisatge i a la natura; la qual cosa implica, alhora, una lectura intergeneracional de l’urbanisme que abaste, a més de les tècniques que foren projectades i executades al procés de bastiment de l’edifici,  les  persones que l'habitaren i gaudiren i els veïns que l’integraren en la seua vida quotidiana assenyalant el marcatge emocional del carrer i el barri. Aquells veïns amb els quals hem tingut l’ocasió de parlar, no s’estaven de destacar, a la seua manera, els assoliments artístics i tecnològics, la seua factura i disposició clàssica, ja que sempre els havia sobtat l’escala tan humana i familiar i l’equilibri de les línies compositives de l’edifici, que els referia una història colpidora del carrer i del barri, d’alt valor humà, matèria de la qual es composa un nucli urbà habitat, establit i afermat. Un edifici integrat en la trama original del barri que reflectia assoliments cabdals en les maneres de projectar i executar habitatges un segle abans.

Haver endarrerit l’aprovació del catàleg de protecció esmentat, una i altra vegada, anys i anys, per poder manejar l’urbanisme en funció dels interessos o ritmes dels partits polítics és trampejar i jugar brut amb els ciutadans. Disfressar l’evident estratègia municipal d’aproximació als centres de poder econòmic, amb l’objectiu de donar-los l’exclusiva al moment de gestionar determinades àrees de la ciutat amb algoritmes prioritaris de rendibilitat, sense altra consideració a tenir en compte, contradiu les contínues declaracions municipals de bona entesa amb tots els veïns del municipi.  No és sols una qüestió de monumentalitat, sinó de valoració íntegra i transversal del municipi com a subjecte de vida col·lectiva dins de les coordenades temporals que li competeixen, en un fil continuat que evoca la vida dels que han estat i estaran, en una relació complexa que defineix constantment la ciutat.

Creiem que el Patrimoni, globament considerat, no pot ser moneda de canvi en funció de conveniències electorals conjunturals o d’estratègies de partit. Per evitar-ho, haguera estat necessari un pacte municipal que salvaguardara el municipi que heretàrem del tardofranquisme, època que feu saltar àmplies àrees de l’arquitectura històrica de la ciutat, una voladura feroç i acarnissada de llargues implicacions, escassament qüestionada i menys encara explicada a l’opinió pública, tant  abans, evidentment, com després de 1979. Contràriament, se li donà carta de naturalesa durant la Transició política -llevat d’algunes excepcions- per continuar satisfent interessos econòmics i polítics, antics i nous, d’amples grups socials que hi participaren, tot inserint-se en l’educació i experiències vitals de les generacions que visqueren les dues etapes. Un cicle urbanístic que els últims governants, en particular, s’han negat i es neguen a qüestionar i menys encara a abandonar del tot quan poden, pels avantatges que els sol reportar. I una modalitat de pensament únic i excloent induït que enterboleix força l’assoliment de mètodes alternatius de relació de la ciutat amb el seu passat, i, en concret,  amb el seu Patrimoni multisecular edificat.

Així doncs, el procés des destrucció patrimonial iniciat amb l’enderrocament amagat de la «Casa de Gómez», l’any 1982, continua viu quaranta anys després amb el filat de decisions que ha fet possible, al maig de 2022, tirar per terra edificis com aquest del Barri del Carme, que hauria d’estar inclòs al Catàleg proposat a l’Ajuntament anys enrere per a la seua protecció. Una de les conseqüències d’aquesta herència sostinguda de menyspreu patrimonial ha estat un dèficit pregon en la valoració de l’urbanisme del centre històric i dels barris dels voltants. I, fet important, ha destorbat l’elaboració d’un discurs integrador i crític sobre la ciutat. Una tasca no resolta, o no resolta del tot, des de la fi de la Dictadura.

Sense moure’s d’Elx, i mentre la majoria dels polítics del tardofranquisme i de la Transició menyspreaven l’urbanisme històric local, grups dispersos de ciutadans prenien nota: feien fotografies, redactaven informes, gravaven vídeos. En definitiva, documentaven les desfetes urbanístiques de la ciutat. Temps a venir, i amb una perspectiva de quatre dècades, les accions presents, d’abans-d’ahir i, presumiblement, de demà i de despús-demà, no auguren res de nou, malgrat les declaracions públiques continuades, sobretot des que saltaren a la llum les intencions municipals envers el convent de la  Mercé /Clarisses. Per això alguns ciutadans, en permanent renovació, continuem anotant, fotografiant i arxivant.

Cadascuna de les picolades i envestides de la màquina excavadora que executaren l’enderrocament de l’edifici del carrer de José Ramos, removent trossos de les parets, de les senzilles motlures i frisos que guarnien la façana, o arrencant fustes i enreixats, ha quedat enregistrada per a l’esdevenidor en un seguit d’imatges i notes que, de ben segur, impactaran quan siguen contemplades, llegides i contextualitzades. Un registre visual i escrit que ha de formar part, ara també, de la història dels barris de la ciutat, perquè no es confonga mai creixement econòmic amb progrés social, desenvolupament material amb prosperitat cultural, innovació urbana amb destrucció del passat. La ciutat, en efecte, és el que és perquè ha estat. El passat és antic, no sempre vell; i allò nou no sempre és avançat, innovador o capdavanter.

Així, els col·laboradors d’aquests grups i associacions, fotografiem i documentem la destrucció de la ciutat a partir del registre de les petites i grans mossegades que s’hi fan, com un acte cívic que testimonie accions d’un govern que no està a l’alçada de les exigències que, en allò tocant al Patrimoni, reclama una comunitat política civilitzada i avançada com podria ser l’Elx del segle XXI.

Recordaríem, finalment, al senyor Alcalde, que la història compta en la gestió urbanística del municipi, el veïnatge compta en els procediments per actuar-hi, així com la ciència i la seua aplicació, la tecnologia, i la cultura, per poder situar en un temps i espai concret cada element que la conforma. Per aquestes raons, la crítica i el debat són imprescindibles per a procedir sobre eixe complex teixit mesclat de vida i artefactes materials com són les xarxes i traçats urbans, amb el seu originari arrelament local. Per això, haguera estat necessària la seua recuperació i reparació definitives per donar-li un nou ús, si calguera, sense abandonar l’entorn urbà i paisatgístic que l'ompli de la seua significació nadiva. Llàstima que els governants bandegen contínuament l’herència cívica de Pere Ibarra (1858-1934), que dedicà la seua vida, precedida per la ingent tasca del seu germà Aurelià (1834-1890), a l’estudi i divulgació del patrimoni cultural elxà, també en èpoques de contínues transformacions polítiques i culturals. Il·licitans que haurien d’ésser referència constant al moment de gestionar, si més no, l’urbanisme antic de la població.

Que tinguem futur, en conseqüència, no sols depén de la gestió que fem del nostre present, sinó també de com valorem, protegim i divulguem el nostre passat. Present i passat van plegats, no poden separar-se, ja que el present sense història entrebanca qualsevol projecció de futur. No estaria malament repensar-nos per arribar preparats a la cita de 2030, en què el municipi haurà d’avaluar-se en recuperació, transformació i resiliència, segons exposen els mateixos documents municipals. Tot i que hem perdut molt, encara som a temps. Però la destrucció de l’edifici del barri del Carme no és la millor manera  d’aconseguir arribar-hi.

* Joaquim Serrano Jaén és president de l'Institut d'Estudis Comarcals del Baix Vinalopó (IECBV).

next
x