Aniversari

Despús-ahir vaig fer anys. Molts. Massa. Però puc sentir-me’n satisfet, perquè com a hipocondríac confés i practicant que sóc, vaig passar tota l’adolescència i la primera joventut convençut que patia aquesta o aquella altra malaltia incurable i mortal, i que difícilment no passaria dels vint o dels vint-i-cinc anys.

La veritat: ha estat una sort haver-me equivocat d’una manera tan clara, rotunda i evident. És, amb diferència, l’error que més —i més a gust— tinc ocasió de celebrar. Aquella hipocondria aguda i precoç, de més a més, m’ha procurat el benefici d’una percepció vital positiva, agraïda i entusiasta: tan convençut estava que havia de morir jove que tots els anys sobreviscuts els valore com un regal, un afegit, una propina.

—Moltes felicitats, papi! —em desitja la meua filla abans de desdejunar, amb un somriure feliç i nerviós que il·lumina tota la cuina.

Em demana de seure a la cadira, la xiqueta. Se situa darrere de mi, i —de seguida ho comprenc— m’agafa una orella amb cada maneta, per anar estirant-les ritualment, mentre en va comptant els anys:

—Un, dos, tres, quatre, cinc, sis...

Mentre em deixe fer, com a pare consentidor i sofert, sospese que no sé ben bé d’on procedeix aquest costum d’estirar les orelles el dia del natalici, ni si és més o menys universal. Tampoc no recorde, ara mateix, si ja el practicàvem poc o molt a casa quan érem menuts. Però enguany m’ha fet especial gràcia —masoquisme venial?— la il·lusió i l’emoció de la meua filla per estirar-me conscienciosament les orelles: una estiradeta per cada any complit. «Est in aure ima memoriae locus», especulava Plini. «És al lòbul de l’orella on resideix la memòria». I hi ha qui sosté que, precisament, d’aquesta creença de l’antiguitat prové el costum d’estirar els pavellons auriculars durant els aniversaris, un estironet per cada any complit: per fer-ne memòria.

No m’hi jugaria un café que aquest siga, efectivament, l’origen i el sentit del cerimonial juganer d’estirar les orelles a qui fa anys. Però mentre la meua M. m’anava estirant —riallerament i dolçament— la molla de les orelles, em va vindre al cap la cita de Plini. I també allò de Giordano Bruno: «Se non è vero, è ben trovato!» Perquè mentre la filla em va estirant alternativament les orelles i me’n compta els anys (anys imparells, estirada a l’orella esquerra; anys parells, estirada a l’orella dreta), repasse mentalment cadascun dels —molts: massa— anys viscuts. I prenc consciència del regal de tanta vida viscuda: de la inefable generositat de la propina addicionada.

—Pobre papi, no? —recrimina A., amb un somriure picardiós, una mica burleta.

M. riu. I resol:

—Pos ara besets! —i comença a fer-me besets breus, menuts, agradabilíssims, al tou d la galta. Tants com anys:—. Un, dos, tres, quatre, cinc, sis...

Hi ha instants que amortitzen tot un dia. Aquest n’ha estat un. Perdonen que no m’haja sabut estar sense compartir-lo ací... Però és que, comptat i debatut, en la propina de la vida, de tant en tant convé prendre consciència que fer anys no és sinó acumular memòria. I que val molt la pena pessigar-la, aquesta memòria, i evitar que s’adorma: a pesar dels dolors i de les molèsties. Perquè, ben mirat —ha!—, no som res sinó això: memòria. I, gràcies a la membrança selectiva, quan la sort és propícia, cada any recordat —cada instant evocat— pot ser com un bes suau, pur, bell, amorosenc, tendríssim. Val la pena celebrar-ho, això, no creuen?