A Eivissa —la nostra Ítaca propera i germana— la senyora Maria Cardona va documentar i recollir, en el Recull de contes i rondalles eivissenques (Palma: J. J. de Olañeta Editor, 2006, p. 13-15), una divertida història tradicional a propòsit d’una convenció de rectors, en què els responsables de diferents parròquies intercanviaven simpaties, experiències, pràctiques i opinions sobre els assumptes més diversos que els calia gestionar en el dia a dia de l’acció pastoral. Una de les qüestions que —hi insistisc: segons la tradició oral eivissenca— van tractar aquells religiosos va ser la de la distribució de les almoines. Quina part convenia destinar per a la salvació de les ànimes, i quina altra part convenia reservar per a les necessitats i els capritxos materials dels mateixos rectors, ací, en el món dels vius?
Segons la rondalla eivissenca, un dels quatre rectors que hi actuaven com a ponents va començar a exposar:
—Jo pose una cadira i llance els diners enlaire: els que queden dalt de la cadira són per a les ànimes, i els altres per als vius.
El segon capella, com el primer, va voler compartir la seua experiència:
—Jo faig un rogle a terra amb un clarió i llance els diners enlaire: els que cauen dins del rogle són per a les ànimes; els altres, per als vius.
El tercer, igualment, explica la seua manera de procedir en tan delicat assumpte:
—Jo, en canvi, pose la copa del vi de missa damunt d’una cadira i llance els diners enlaire: els que cauen dins la copa són per a les ànimes; els altres, per als vius.
Finalment, l’últim dels ponents, que oferia un aire més docte i seriós —més meditatiu, més cerimoniós—, explica com és que executa ell, en la seua parròquia, aquesta transcendent distribució de recursos:
—Doncs... Mireu. Jo llance els diners enlaire. I els dic a les ànimes que poden agafar els diners que necessiten. Així, els que no agafen les ànimes i cauen a terra... Tots per als vius!
M’ha vingut al cap aquesta rondalla eivissenca arran d’una altra contarella que, talment el conte de l’Enfadós, es repeteix any rere any en el nostre calendari polític —i en els mitjans de comiunicació—: el de la tramitació dels Pressupostos Generals de l’Estat, amb el ja tradicional desvergonyiment quant a la distribució per regions dels recursos públics destinats a la construcció d’infraestructures. Heus ací les xifres que hem vist escudellar enguany, sense anar més lluny, per al cas de les comarques valencianes meridionals (les situades al sud de la Marjal de Pego i Oliva): els Pressupostos Generals de l’Estat consignen a la circumscripció d’Alacant una exigua inversió de 183 milions d’euros dels 13.207 milions disponibles. Vol dir-se: un 1,4% de la col·lecta pública destinada a tal menester, quan resulta que la població de les comarques que integren aquesta circumscripció electoral representa, exactament, un 3,9% del total poblacional de l’Estat. Altrament dit: dels més de 515 milions d’euros que ens haurien de pertocar si la distribució fora raonablement equitativa, només se’ns n’hi han assignat 183. Ergo... Ens han xiulat descaradament 332 milions d’euros en infraestructures! Són comptes de segon cicle de primària. I es refereixen a diners legítimament nostres —esforçadament finançats amb els impostos d’ací—, que el Govern de Madrid ha fet volar inopinadament cap a altres llocs més afortunats en tan suspecta loteria...
Aquest conte de l’Enfadós no és nou. Ans al contrari: es repeteix any rere any, indefectiblement. I s’afegeix, per a més inri, al cèlebrement lamentable —i lamentablement cèlebre— model de finançament autonòmic que, segons les estimacions dels economistes més entesos en la matèria, ha repercutit ja en un deute històric acumulat de més de 25.000 milions d’euros que en justícia haurien d’haver pertocar a les nostres latituds, i que mai no han arribat ací: una xifra marejant que —vaja!— no sé si som capaços de saber estimar en la mesura justa.
Tenint en compte aquesta crua —i nua— realitat, fa la sensació que, quan ses senyories es posen a treballar en el procés d’elaboració dels Pressupostos Generals, deu passar una cosa semblant a la del quart rector de la rondalla eivissenca. Algú llança els diners enlaire i sentencia: «Els diners que no agafen les animetes valencianes, per als vius!» I la veritable qüestió és: què fan, a Madrid, els diputats les diputades que teòricament ens representen i han de defendre els nostres interessos, quan arriba l’hora de repartir el pastís pressupostari al Congrés? A què es dediquen? Quin múscul exhibeixen en les negociacions? Hi juguen partida? Treballen per a la ciutadania que els vota o només per als interessos dels partit en què militen? De veritat se senten mereixedores i mereixedors dels jornals que cobren a final de mes? No els cau la cara de vergonya, a ses senyories, de veure quin és el lamentabilíssim resultat de la seua inoperància? Quina funció creuen que tenen en el Parlament? Són conscients que, a part d’accionar el mecanisme del vot quan el seu partit els ho dicta, potser haurien d’erigir-se com a garants de la qualitat de vida de la ciutadania que en realitat hi representen? Com és que reincidim a votar-los, una vegada i una altra, a pesar que ens desemparen sistemàticament —i amb tantíssima accídia i indolència— en una cosa tan seriosa com la distribució dels recursos públics? Quin dia vam començar a perdre el nord del sentit democràtic, i vam començar a votar sigles i persones disposades a desentendre’s, des del minut zero, de les necessitats, els interessos i les il·lusions del propi electorat?
El problema, sagnant i lacerant —es mire com es mire—, no és conjuntural, ni puntual, ni excepcional, ni exclusiu del moment actual. L’infrafinançament, com la infradotació pressupostària en infraestructures, és un problema gravíssim en termes econòmics, i ha estat sempre una constant per les nostres latituds. Adesiara: tant en els governs del PP com en els del PSOE. I és lògic. Perquè resulta que ací som capaços, fins i tot, de votar majoritàriament, com a representants nostres, cuneros i paracaigudistes que els respectius partits col·loquen sense rubor ni problema en els «llocs d’eixida». Els dos grans partits d’àmbit estatal —aquesta, com tantíssimes altres, no és una qüestió de dretes i esquerres— saben perfectament que poden maltractar financerament la societat valenciana amb absoluta impunitat, i que d’una manera igualment inexpiada hi poden escatimar, estalviar i desviar centenars de milions d’euros en inversió i infraestructures públiques. Ningú no se’ls queixarà. I si de cas, les queixes arribaran al Congrés degudament esmorteïdes, reblanides, resignades, domesticades, submises. Degudament claudicades. Seran, en el millor dels casos, queixes i reivindicacions tèbies, fràgils, dòcils, fingides, supeditades. Delusòries. De fireta. En to menor. Com si diguérem: amb sordina. És la conseqüència lògica de no disposar del menor múscul polític: d’una mínima tradició, decència i vocació per a exercir la política amb consciència, voluntat de servei públic, coherència, professionalitat i —crec que aquesta és la paraula clau— dignitat.
Perquè vegem... Com és possible que any rere any els polítics elegits per la circumscripció d’Alacant consenten que una porció importantíssima dels diners recaptats ací acaben invertint-se lluny de les nostres latituds? No tenen projectes interessants per a incloure en les prioritats de les infraestructures pressupostades per l’Estat? La imaginació no els arriba per a comprendre la necessitat imperiosa d’un Tren de la Costa que connecte Alacant amb València —i amb Europa— pel litoral? Els sembla bé que l’Aeroport d’Alacant i Elx no tinga connexió ferroviària amb les respectives ciutats? Troben lògic que una conurbació com la de Calp, Altea, l’Alfàs, Benidorm, la Vila Joiosa, el Campello, Sant Joan, Mutxamel, Sant Vicent del Raspeig i Alacant no tinga un servei de rodalies com Déu mana? Els fa igual, a ses senyories, que la nostra gran ciutat de referència per al sector turístic (de què directament o indirecta depén la pràctica totalitat de la nostra economia), Benidorm, no dispose de connexió ferroviària en condicions amb Alacant, i amb l’Aeroport, i amb la resta del món civilitzat? Ningú no es ruboritza que l’eix econòmic de la Mediterrània, que és l’eix comercial més important de l’Estat, no dispose encara d’unes infraestructures de comunicació potables? Ha parat ningú a quantificar quantes oportunitats de negoci es perden cada dia al port de Torrevella, o al de Santa Pola, o al d’Alacant, o al de la Vila Joiosa, o al de Dénia, o al de València, o al de Sagunt, o al de Castelló, per no disposar d’un Corredor Mediterrani que permeta gestionar des d’ací el comerç de mercaderies procedents d’Àsia i d’Àfrica? Sabria algú estimar el potencial de les nostres infraestructures portuàries, si disposàrem de connexions ferroviàries eficients, com a alternativa viable i competitiva a la del port de Rotterdam (que és on ara per ara es concentra tot el volum de distribució de les mercaderies dels grans vaixells de càrrega que passen de llarg per davant de les nostres costes i fan la volta sencera al continent Europeu per descarregar allí, perquè ací no disposem de les infraestructures terrestres necessàries per a llançar els productes al centre d’Europa)? S’atreveix ningú a imaginar com podria ser la ciutat d’Alacant amb una estació de tren passant (i no terminal); moderna, ben dotada, amb andanes subterrànies? Com quedaria la ciutat si se’n pogueres soterrar totes les vies, se n’eliminaren les barreres urbanístiques i s’hi habilitaren, al seu lloc, àmplies zones verdes d’ús públic per a esponjar i oxigenar la ciutat? I d’altra banda... Què en fem del caldo, en matèria de vertebració territorial, sense infraestructures que connecten degudament les comarques interiors —entre si mateixes i amb les capitals litorals—, més enllà del malson o broma de mal gust en què s’ha estat convertint la molt decadent línia Alcoi-Xàtiva-València?
No ho sé, la veritat... Però ho reconec: són, segurament, massa preguntes per a un article de matí de dissabte. Me’n faig perfectament càrrec que totes les coses, en l’art i l’ofici de la política, deuen ser molt, molt, molt complicades... O no. Perquè, si els soc franc, trobe que la sensació que cada any se’m desperta amb el procés de negociació dels Pressupostos Generals de l’Estat, és senzillíssima. Com de rondalla infantil. I és que algú es permet de jugar amb nosaltres —i amb la caixa comuna dels diners públics— a la manera d’aquell rector espavilat de la rondalla eivissenca: «Els diners que no agafen les ànimes valencianes... Per als més vius!» Amb una particularitat: que les ànimes valencianes que ens representen al Congrés de Diputats —i molt especialment les alacantines!— es veu que són, en realitat, ànimes de cànter. I ja se sap —massa i tot, ai!— que les ànimes de cànter en cacen ben pocs, de diners i de projectes al vol.
