Anar de cranc

Anar de crac, de costat. Enlloc de cap avant si m’apures cap arrere, reculant, com aquests crustacis invasors de color blau lluent que gairebé exponencialment van colonitzant més i més territori, fins arribar fins i tot a les platges del nostre litoral, com l’Ampolla a Moraira o la platja de grava de Xàbia, a la Marina Alta. O ja més endins, fins i tot a la Marjal. 

I això que el cranc blau americà és una espècie relativament nouvinguda. De fet es va detectar al Delta de l’Ebre el 2012. I uns quants anys després ja veus, ja la tenim a terres del Sud. Fixeu-vos fins a on arriba i fins a on pot arribar. Això no ho fet més que començar….

I alguns diran que aquest cranc està bo, que és una oportunitat i que es pot fer brou. Però aquest depredador, perquè ho és, menja amb voracitat els mol·luscs, crustacis, cloïsses i peixos locals. Llavors fa competència dura al cranc mediterrani. L’arribarà a eliminar? Afectarà algun dia el seu creixement a la producció de clòtxina valenciana, o com és aqüicultura, ho tindran tot ben lligat? Què passarà amb les espècies salvatges locals? I l’eriçó de mar? Es pot controlar aquest tipus d’invasió? 

L’expansió de la fauna i flora exòtica, no ens enganyem, provoca en molts casos danys a l’ecosistema local i pertant també pot arribar a generar pèrdues econòmiques importants. L’espai que ocupen, de forma diguem-ne irregular, fa trontollar l’equilibri, la biodiversitat. I sinó que li ho diguen a la tortuga local. O si ens posem una mica més urbans fixeu-vos en la competència de la cacatua verda o la cotorra de kramer i la tòrtola turca versus el teuladí que va minvant a les ciutats. 

I així ens va. Com si els hòmens no tinguéssim prou a ser l’espècie que més animals ha contribuït a extinguir ja només ens faltava col·laborar a que d’altres per negligència nostra apuren encara més la liquidació, en aquest cas de fauna i flora autòctona. Sí que és exòtic un exemplar de visó americà, però a l’alliberar-lo estem provocant el caos. Això és el que va passar quan van deixar escapar fa anys centenars a una granja. Que ja en llibertat es van anar reproduint sense mesura arreu dels nostres rius i aquesta falta de control ha acabat amenaçant d’altres espècies locals, com el cranc de riu o la rata d’aigua.

Al País Valencià tenim més d’una trentena d’espècies invasores. Això fa feredat. Desde el cargol poma fins al musclo zebrat. La tortuga de Florida envaeix el Xúquer al seu pas per la comarca de la Ribera i es menja els nenúfars autòctons del parc natural de la Marjal de Pego. 

Com ho podem aturar? Hem d’aprendre a diferenciar les espècies autòctones de les que no ho són. O almenys respectar una mica el procés i no comprar per després, ja cansats, soltar ni que siguem un parell de carpes que quedaven boniques a un estanc. A l’Albufera de València ja se’n fan creus de les carpes i d’algun peix gat i silur. O a Elx, al parc natural de El Hondo. Cal com sempre conscienciar. 

La natura però, també ens fa creus i ens porta noves espècies que fan ací l’estiu. Només cal veure  la proliferació dels mosquits tigre a la que comença la calitja i la humitat.

I amb el canvi climàtic les plantes tropicals invasores faran el seu estiu. D’altres ja fa temps que les tenim i fins i tot ens pensem que són d’ací, com l’Arundo donax, una canya de zones humides, o ja més desèrtica o de secà, la pitera. O si m’apures la figuera de pala o de moro que s’extén per zones rocoses i penya-segats amenaçant espècies tan delicades i en clar perill com la sylene d’Ifach. O a les dunes arenoses de les Marines, l’ungla de gat o crespinell gros, i ja dins la mar les algues invasores que poden fer malbé fins i tot la posidònia. 

Com els crancs, anem arrere enlloc de cap endavant.