Competir: heus ací un instint atàvic de la condició humana. Disputar, rivalitzar, contendir. És com si necessitàrem ordenar tots els prodigis de la realitat —els fets, les coses, les qualitats; els gestos, els anhels, els sentiments— d’acord amb un vell simplisme heretat de temps remots, ancestrals, rupestres, primitius: guanyar o perdre. Sembla que tot ho vulguem reduir a aquesta dualitat absurda de vèncer o fracassar —que tot ho vulguem sotmetre a aquesta pobra, trista i miserable dicotomia entre la victòria i la derrota.
«Com heu quedat? Heu guanyat o heu perdut?» És la pregunta que devien formular els avantpassats paleolítics quan veien tornar a la caverna, consirosos i malferits, els familiars bregats en una dura jornada de cacera. També quan concloïa una batalla tribal o una guerra fratricida: «Com heu quedat? Heu guanyat o heu perdut?» I la pregunta continua sent consuetudinària a les cases contemporànies: quan els fills tornen de jugar al futbol o o al bàsquet; quan la banda de música del municipi ha participat en un certamen; quan una colla d’amics concorre en una olimpíada matemàtica... «Però com heu quedat? Heu guanyat o heu perdut?», volen saber els progenitors, a manera de resum, per damunt de qualsevol altra consideració.
En l’amistat com en el treball, en els estudis com en l’art, parlem tothora de guanyar i de perdre: guanyar o no la confiança d’algú, guanyar o no una oposició, guanyar o no una negociació, guanyar o no una matrícula d’honor, guanyar o no el premi extraordinari de final de carrera, guanyar o no un concurs de pintura, de literatura, d’arquitectura, de fotografia, de literatura. Guanyar un Òscar, guanyar el Pulitzer, guanyar el Sant Jordi, guanyar el Premi Nacional... Guanyar, guanyar, guanyar. Fins i tot, quan inventem ocupacions lúdiques per a omplir l’oci i el neguit existencial —en l’esport, o en els jocs de taula, o en els concursos televisius— sembla que inevitablement necessitem unes regles orientades a aquesta raquítica divisió: guanyar o perdre.
«Perquè un guanye l’altre ha de perdre», sentenciem com si això formara part de l’ordre natural i ineluctable del món. Som, ja es veu, animals competitius. I no seré jo qui qüestionarà ara el valor —per a l desenvolupament individual i per al progrés social— d’una mínima voluntat d’excel·lir o un cert afany de superació. Tanmateix, de vegades —ai!— em fa l’efecte que l’espècie humana ha perpetuat fins a la hipertròfia un pervers instint de rivalitat que ens delata irracionalment hereus de la selecció natural: esclaus inconscients de l’època en què l’existència era una contínua i permanent disputa per la supervivència; del temps en què guanyar i perdre venien a ser equivalències exactes de viure i morir.
No ho sabem evitar: tenim l’instint de guanyar. I aquest instint de guanyar comporta sovint, inevitablement, la figura del perdedor, el derrotat, el vençut. No obstant això, fora més evolucionat, més intel·ligent —i més humà— jugar a jocs en què tots els participants poden guanyar solidàriament. I és que, si bé es mira, els jocs més delitosos són justament aquells jocs en què les parts que hi juguen ixen guanyant sempre. Jocs sense perdedors, derrotats ni vençuts: heus ací un signe de civilitat. L’amor, per exemple, quan es juga bé, és un joc en què guanyen totes les parts concurrents. O l’art: és un joc on guanyen al mateix temps el creador que proposa i l’espectador que hi frueix. La comunicació, en general, és també un joc que fa possible que totes i tots siguen, alhora, guanyadores i guanyadors. I què dir del joc de la literatura, del joc de la docència o del joc del periodisme? Són, sempre, jocs que ben jugats permeten a totes les parts guanyar satisfactòriament. Més encara: són jocs que sabem que hem jugat malament, precisament, quan hi ha algú que no hi ha guanyat res.
El coneixement —el joc de la curiositat i de la conquesta del coneixement— és, possiblement, el més bell, divertit, noble, entretingut i excels de la condició humana: al costat del joc de la creació, indestriablement vinculat al joc de la comunicació. Hi juguem, sempre —al·leluia!— a guanyar o guanyar.
Però és com si no ho poguérem passar, sense embrutar aquests jocs delitosos amb vel·leïtats confrontatives, pugnitives, jerarquitzants. I és així que adesiara ens sentim impel·lits a establir preferències, cànons, certàmens, concursos, comparacions, índexs, llistes i premis. És la manera que tenim d’organitzar i d’ubicar en calaixos mentals obres, autors, descobriments, tendències i creacions. Ningú no seria capaç de discutir en públic que l’art, l’amor o el coneixement són fets per a competir. Però no ens sabem estar de convocar premis literaris, certàmens de pintura, festivals de cinema, concursos de fotografia... I tendim a estimar les pel·lícules segons els Òscars obtinguts, de la mateixa manera que atorguem credibilitat instintiva a les novel·les guanyadores del Booker Prize, als artistes reconeguts en la Biennale di Venezia o als fotògrafs distingits amb els honors del Wildlife Photographer of the Year.
Aquesta irreprimible temptació nostra de convertir l’art i la creació en matèria de competició s’estén impunement —això volíem dir— fins a l’àmbit de la ciència i la investigació. És així que els Premis Nobel disposen d’una projecció social i mediàtica —en diaris, ràdios, xarxes socials i televisions— amb dimensions comparables a les del Roland Garros, la Champions League, la NBA, el Mundial de Futbol o els Jocs Olímpics.
Efectivament: els Premis Nobel —incloent-hi el Premi Nobel de Química, el Premi Nobel de Física i el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia— són l’aparador mundial més clar i evident d’aquesta dèria competitiva projectada fins i tot sobre la ciència i el coneixement. Sembla que ens va en la sang la necessitat de declarar-hi uns guanyadors. I els Nobel ens proveeixen, una volta a l’any, d’aquesta il·lusió de disposar d’uns vencedors: uns herois victoriosos universalment reconeguts.
Aquesta setmana, sense anar més lluny, hem sabut que la Reial Acadèmia Sueca de Ciències ha resolt distingir amb el Premi Nobel de Química les senyores Emmanuelle Charpentier i Jennifer Doudna «pel desenvolupament d’un mètode d’edició del genoma» per mitjà de la tecnologia CRISPR.
