És un fet: la imaginació popular tendeix a embolcallar amb relats prodigiosos les coses que són percebudes com a importants. I una de les coses més importants que tradicionalment percep una comunitat humana és la fe. Per això, a Alacant —despús-ahir es va tornar a demostrar, un any més, amb la multitudinària participació en la romeria—, la Santa Faç és una referència inexcusable en la configuració de la identitat popular col·lectiva. Amb permís de les Fogueres de Sant Joan, cap altre dia del calendari la ciutat d'Alacant es mostra tan poble com el Dijous de Santa Faç. I és cosa de veure i admirar, l'èxode festiu de les alacantines i els alacantins —rialles, converses, rotllets d’anís, mistela, dolçaines, tabalets, nanos i gegants— pelegrinant fins al caseriu de la Santa Faç, a l'horta d'Alacant, ben a prop del barranc de Lloixa. D'acord. Però d'on naix la celebració de la Santa Faç? Quina n'és la història i la llegenda? Sobre la base de quines fonts documentals se sustenta la popular advocació alacantina?
Tots sabem que, segons la tradició, la relíquia de la Santa Faç no seria sinó la vera imatge del rostre de Jesús, impresa sobre el vel amb què la Verònica hauria eixugat la cara del redemptor, durant la Passió, mentre aquest portava la creu camí del Calvari. Molt curiosament —sembla cosa de no creure!— aquesta popular escena de la Verònica, tan representada en els calvaris i les passions catòliques, no apareix recollida en cap dels quatre evangelis canònics. És, per tant, un motiu popular extern a les sagrades escriptures. Fet i fet, ni tan sols no hi apareix, en els Evangelis, cap referència —cap ni una!— al nom de Verònica. Es tracta, com se sap, d'un nom que l'etimologia popular fa derivar del llatí vera (‘vertadera’) i del grec icona (‘imatge’), però que podria procedir, en realitat, del nom macedoni Berenice (‘portador de victòria). Siga com vulga —hi insistim—, és un nom que no trobem ni en Lluc, ni en Joan, ni en Marc, ni en Mateu. Per a poder documentar el nom de Verònica ens cal recórrer a l'evangeli apòcrif de Nicodem. Apareix en el capítol V dels Actes de Pilat, referit a la dona que és sanada d'unes greus hemorràgies quan aconsegueix tocar la túnica de Jesús: un personatge que fàcilment podem identificar —això sí— amb el que apareix (sense nom) en els evangelis canònics de Marc (Mt 9,20-22), Lluc (Lc 8,43-48) i Marc (Mac 5,25-32).
Tanmateix, la tradició de la reproducció del rostre de Jesucrist sobre el llenç de Verònica respon a un motiu que, segons sembla, es difon molt més tardanament, a partir del segle VI, sobre la base del conegut relat llegendari del guariment de Tiberi gràcies a un retrat de Crist. No deixa de tenir la seua gràcia, aquesta llegenda del guariment de Tiberi. Conta que Tiberi, malalt, hauria sentit parlar dels miracles de Jesucrist i hauria demanat que li’l portaren a Roma. Però Crist ja havia estat crucificat i, per això, només li van poder portar a Tiberi el retrat que en conservava aquella dona, Verònica, que s'havia curat tocant-li el vestit. Amb aquest retrat n’hi hauria hagut prou, en qualsevol cas: perquè la simple visió de la imatge del rostre de Jesucrist hauria fet sanar l’emperador. I ja s'entén: aquesta narració popular sobre la curació de Tiberi (que en un primer moment es refereix a un retrat pintat per la dona per a recordar la imatge de Jesús), amb el temps s’acabaria associant al sabut gest de la Verònica, eixugant amb un vel la sang i la suor del rostre de Crist durant la Passió.
