ALACANT. Els extrems tèrmics de l’any se situen, pel que fa a l’imaginari col·lectiu, en el 17 de gener i el 10 d’agost: «Per sant Anton, “fredà” / i per sant Llorenç, “calorà”». De fet, és en la setmana al voltant de sant Anton quan s’esperen els màxims de les malalties associades al fred. Uns dies de gelor que el santoral dedica a uns personatges de barbes ben poblades, sant Pau ermità i sant Maür abat (dia 15), sant Antoni abat (el 17) i sant Fructuós de Tarragona (el 21): «En la setmana dels barbuts, / tos, constipats i esternuts».

Doncs bé, el 17 de gener es commemora un dels sants que més devocions concita entre els fidels catòlics, ortodoxos, luterans i anglicans: sant Anton o sant Antoni abat (s. IV dC), també conegut com “l’ermità”, “el del porquet”, i en anglés the Great (“el gran”). Uns epítets tan interessants com els atributs que habitualment ornen les seues imatges.

Perquè en el cas dels sants més antics les representacions no són “retrats”, sinó que la manera d’identificar-los és mitjançant els atributs, objectes o símbols que els acompanyen, i que poden ser genèrics (palmes, assutzenes, mitres, hàbits, etc. ) o bé característics i al·lusius a alguna peculiaritat en la vida o miracles del sant.