La diagonal del Palau, o de Traspalacio, és una via urbana de la ciutat d’Elx que travessa el nord del casc antic en direcció sud-oest, des de la plaça del Parc fins a l’entrada del pont d’Altamira. Encara que el nom és ben antic, ja que fa referència a l’antiga residència dels senyors feudals d’Elx, la paraula Traspalacio s’eclipsa quan intentem buscar-la per Internet. El primer que hi trobem és un anunci promocional, en castellà i en anglés, de l’aparcament de vehicles que s’estén per davall: Justo al lado del palmeral de Elche (…). Le permitirá optimizar al máximo su tiempo, diu. No ens ha d’estranyar, ja que l’ampli aparcament connecta amb la superfície: una pista de trànsit rodat a motor que creua la zona d'una part a altra part entre blocs d’habitatges recents.

Però Traspalacio no és qualsevol espai urbà. Fou, sobretot, una gran àrea del centre històric, de la vila murada, ben representativa dels orígens i evolució de l’actual emplaçament de la ciutat. Aquesta gran superfície, construïda i habitada com a mínim des de l’època andalusina (d’ençà segle X), no desaparegué com a conseqüència d’un cataclisme natural, ni per un atac aeri −com ocorregué amb els centres històrics d’algunes ciutats espanyoles i europees durant les guerres del segle XX−, sinó que fou destruïda pels mateixos il·licitans en un seguit d’operacions urbanístiques que arriben fins als nostres dies. Una autodestrucció feta en directe als ulls de tres generacions d’il·licitans.

Aquest és l’objectiu de la present tribuna: fer-hi alguns comentaris sobre la importància patrimonial de Traspalacio i, alhora, justificar la necessitat de pacificar o, fins i tot, d’eliminar del centre històric aquesta qüestionable via de trànsit, malgrat les dificultats de l’actuació. Resulta contradictori proclamar la voluntat política de recuperar i preservar el patrimoni i mantenir el desplaçament motoritzat per aquesta artèria. De fet, una i altra, la protecció del patrimoni i la reforma de la mobilitat que hem heretat, van de la mà.

En efecte, la traça de la via urbana que hui creua, conseqüència de l'aprovació del PGOU del 1962 i continuada amb les revisions i plans urbans posteriors (1973, 1986 i 1998), és encara al 2024 una feridora pista de vehicles. Tolerada i intocable, la Diagonal ha estat causa directa o indirecta de l’arrasament del complex teixit urbà que l’ocupava, un palimpsest urbà dipositari de valors patrimonials inestimables. Tres grans edificis d’èpoques molt diferents −els que han sobreviscut a la destrucció− la flanquegen actualment: l’església de Santa Maria,  el mateix palau dels Altamira i, a les vores, la torre de la Calaforra o Casa Forra, perpendicular al carrer Fatxo. Tots tres s’alcen sobre un entorn perdut, doncs, que els ha descontextualitzats per haver-se alterat les escales de referència espacial original que li donaven seqüenciació i perspectiva urbanística significativa.