Des de poc temps enrere, els il·licitans hem tingut notícies intermitents dels canvis haguts al Museu d’Arqueologia i Història d’Elx (Mahe), inaugurat el 2006. Canvis per adaptar-lo a normatives de seguretat, i ajustaments exigits per la Generalitat, com la climatització, l’adequació de les sales o un ascensor adaptat. Sabíem de les dificultats per portar-los endavant, com ara la trobada imprevista d’un aljub, amb les consegüents pròrrogues sol·licitades per l’empresa adjudicatària.

 

Però la inauguració de l’anunciada fi de la «Reforma del MAHE», advertida pels mitjans el primer dia d’agost d’aquest any 2025, no anuncià quan i com les sales que han estat desmantellades per aquest motiu, tornaran a exposar llurs objectes. A l’acte, més aïna, es va vendre la «Reforma» com l’única de la qual es pot parlar, perquè inclou diferents fases, de l’acompliment de les quals no se sap res. I, sobretot, com podien afectar al discurs museogràfic, en concret als materials exhibits de les sales 10a a 12a,  que abasten des de la conquesta cristiana fins al nostre present. Col·leccions que reuneixen més de cent elements que inclouen monedes, ceràmiques, llenços i escultures. A més a més, com afectarien la part audiovisual, documentació reflectida a les pantalles d’aquestes sales, amb tot el vessant didàctic elaborat al seu dia amb força destresa professional. Espais que desapareixerien com a tals a la seu del Palau d’Altamira, per convertir-se en una sala d’exposicions temporals per exhibir peces arqueològiques, segons sembla. Tampoc se’ns diu res pel que fa al destí dels continguts de les sales 7a, 8a i 9a, des de l’època visigòtica a la madina  Ilš.

 

Al caliu d’aquestes informacions parcials sobre el museu, un dia del mes d’agost d’aquest any de 2025, un grup d’il·licitans ens animàrem a fer una visita al MAHE. Gent interessada que desitjava comprovar com havia quedat el nostre museu arqueològic i històric després de les declaracions oficials sobre la reforma inaugurada. Volíem de nou acostar-nos a un passat documentat, però també a com se’ns contava.

 

A l’entrada, un xicot jove ens invità a passar al museu de manera gratuïta, sense fer cap registre perceptible d’entrada de visitants. Tot just, a la paret de l’esquerra, abans de l’accés, hi ha un doble panell amb informació de les diferents sales d’exposició, des de la Prehistòria fins als temps recents. Li preguntàrem si ens podia facilitar un fullet de mà del plànol general de la visita i ens digué que no en tenien, però que sols es podien visitar les sales indicades al panell de l’esquerra. És a dir, la Prehistòria i la Història Antiga: de les sales 1a a la 6a, però no les sales de la 7a a la 12a.  Hi són tancades, totes? Sí. Per reformes? No ho sabia, ni tampoc fins a quan. I aquí començaren les decepcions… i els interrogants.

 

Malgrat això, accedírem a les sales obertes. Les visitàrem amb atenció i, en acabar,  ens adonàrem que, en efecte, l’accés magnífic que abans era a les sales corresponents a l’Edat Mitjana, Moderna i Contemporània, a través d’una cota inferior al nivell actual del sòl, en direcció al Palau dels Altamira, estava bloquejat, tancat, sense cap indicació.

 

No ens poguérem estar de reflexionar sobre el significat d’aquesta situació tan contradictòria: el fet que l’itinerari expositiu complet del MAHE estiguera anunciat als panells de l’entrada però, en realitat, tinguera la meitat del seu trajecte tancat sense explicacions clares. Ni a la pàgina municipal del museu, ni a la de VisitElx, consta una advertència sobre aquesta dràstica desaparició poc detallada, ni quan es tornarien a exposar els materials de les sales d’aquelles èpoques.

 

A la seu del Palau, a la qual accedírem per la porta principal, tornàrem a preguntar per les sales desaparegudes a un altre xicot que feia de conserge. Cap resposta. Definitivament totes les sales dedicades a les èpoques medieval, moderna i contemporània, el 50% de les del MAHE, s’havien eliminat sense anunciar alternatives, ni informació de terminis temporals, encara que fora provisionalment. Sols poguérem comprovar, en efecte, que les sales havien desaparegut. Per cert, haguérem de canviar de llengua perquè, segons ens digué un dels recepcionistes, no ens entenia. Constatàrem que voler parlar indistintament en una de les llengües oficials de la Comunitat en una ciutat com Elx, que presumeix tant de tradicions, patrimoni i identitat, era tot un maldecap: una complida aplicació del decret de bilingüisme aprovat per l’actual corporació fa un any.

 

Mentre recorríem les sales obertes fou llastimós veure-hi molts turistes desorientats. I amb expressions d’enuig, ja que esperaven veure al museu el contingut indicat, i ara no trobaven cap explicació ni orientació de cap mena.

 

Aleshores, en quin punt de la reforma estem? El govern municipal té programat un pla d’informació coherent amb els pròxims fets? Per què la sala d’exposicions, habilitada sobre tres de les sis sales desaparegudes, contempla exposicions immediates que poc tenen a veure amb els objectius explícits del MAHE?

 

També ens va saber saber greu no trobar un llibre de visites i observacions a disposició dels visitants, com en altres institucions culturals; amb el temps, esdevindria un tresor preciós per a l’estudi sociològic del MAHE. Però, abans de plegar, recollírem un full de suggerències i reclamacions per preparar la corresponent protesta. El full portava el segell de l’Ajuntament, una mostra de cinisme induït? A més, un qüestionari, també amb el segell «Elche, Oasis Mediterráneo». L’embalum extern i oficial del museu és el de 2006, però els canvis ocorreguts als últims anys, fins a l’agost de 2025, estan encara per explicar i comunicar en tota la seua dimensió, perquè el ciutadà sàpiga què pot trobar en una institució pública tan rellevant com el MAHE.

 

De veritat, ens preguntàrem, el MAHE ha eliminat per temps indeterminat i sense o amb escassa informació pública la possibilitat de conéixer de manera documentada els fons i sediments culturals que expliquen Santa Maria, la Calaforra, o el Palau dels comtes d’Altamira? O els orígens i evolució del paisatge dels horts de palmeres? O la Conquesta cristiana (1265), la Guerra de les Germanies (1519-1523), l’Expulsió dels moriscos (1609), i la Guerra de Successió (1701-1714); o bé la Revolta de 1766, tot amb fortes repercussions en el devenir de la ciutat? Per no parlar de la Història Contemporània de la ciutat: la revolució industrial sobre el calcer, l’entesa de les guerres, l’adaptació veïnal i social als ambients difícils de les postguerres i les solidaritats comunitàries, el creixement de la població i la formació dels seus barris.

 

Ens haguera agradat reflexionar sobre la nostra població amb panoràmica ampla per copsar moments claus a través del testimoniatge impagable dels objectes materials i audiovisuals del museu, les «fogonades» que deia l’antic arxiver municipal R. Navarro. Ampla perquè alguns fets actuals no s’entenen amb temps curts, com la formació del paisatge d’horts de palmeres que envolta la ciutat. O la de la mateixa Festa de la Mare de Déu d’agost. Quant haurem d’esperar per endinsar-nos en aquesta mena de «roda del temps» en què, dins el MAHE, la ciutat es desplega per mostrar la seua llarga, particular i encara parcialment desconeguda història? Com és possible que la institució pública local que més hauria de fer per custodiar-la, estimular-la i divulgar-la, siga incapaç d’informar sobre els terminis d’execució d’una reforma que sembla tocar qualitativament la línia museogràfica original? Sí, trobàrem a faltar, des de l’inici de la visita, informació senzilla, clara, completa i ben comunicada a ciutadans adults.

 

No obstant això, enteníem també les dificultats que implica portar endavant una reforma entre dos temps polítics. Però, tanmateix, on ha quedat el calendari de reformes elaborat per al 2024, segons declararen els responsables polítics actuals? On han quedat els dos milions i mig pressupostats per a la reforma completa, incloses totes les mencionades teòriques fases d’execució?

 

Una vegada planificat i executat, el MAHE tingué una oïda ben atenta a la història il·lustrada, la investigada, l’origen de la qual estava, i està ﹣amb precedents destacats﹣, en Aurelià Ibarra i Manzoni (1834-1890) i Pere Ibarra i Ruiz (1858-1934). La crida als professionals el 2006 fou un mèrit a favor del museu. Era el resultat d’un esforç de seqüenciació global per presentar experiències humanes històriques lligades a la ciutat,  lliçons inexcusables per als ciutadans d’ ara.

 

Hui, més que mai, necessitem museus «analògics», tot i que amb eines digitals, que contrasten els fets no comprovats o documentats per la investigació, amb els escampats per dades falses, fàcils de produir i de propagar, a través de determinades xarxes socials. Injeccions d’immunitat per fer front als problemes de la nostra població. Pensem, per exemple, en la convivència en diversitat a la ciutat. L’antiga, associada a les comunitats jueva, morisca o genovesa. I la nova, a les immigracions i emigracions dels segles XIX, XX i XXI. Les lliçons de les sales 8a, 9a i 10a, o de la 12a, són impagables i inexcusables.

 

Al capdavall, creiem que aquest trencament de la línia museogràfica, ara per ara i, en conseqüència, de l’argumentació museològica del MAHE, justificada amb una provisionalitat confosa en pressupostos i terminis, està precedit per decisions que cerquen donar-li, de cara a l’opinió pública, un sentit de «naturalitat» i «inevitabilitat» que amolla confusió i desconcert, poc compatibles amb els estatuts dictats per les normatives valencianes al respecte. La llei 4/1998, de l’onze de juny del Patrimoni Cultural Valencià (art. 68), ho deixa ben clar. Normatives que manifesten com el MAHE pot contribuir molt a formar una ciutadania des d’Elx a l’alçada de les demandes de la societat valenciana del segle XXI. Altres ciutats de mida semblant han sabut convertir els seus museus en motors culturals i turístics, en punts de trobada per a veïns i visitants. Nosaltres, en canvi, ens quedem a mig camí, amb un relat històric incomplet que no fa justícia al que som ni al que hem sigut.

 

* Joaquim Serrano és secretari de l' Institut d’Estudis Comarcals del Baix Vinalopó (IECBV)