Sí, sí, sí... Ja ho sé, ja ho sé, ja ho sé que en una columna d’opinió com la d’aquesta setmana és imperdonable no atendre l’actualitat política més immediata. Perquè l’ebullició permanent que caracteritza la vida de les institucions nostrades sembla que ha volgut entrar en un espectacular procés de fermentació, amb la dimissió del ja expresident de la Generalitat, Carlos Mazón; les sessions de la Comissió de la Dana, al Congrés; les negociacions entre PP i Vox a Madrid per a acordar un successor o successora en la Presidència valenciana; l’inversemblant judici al fiscal general de l’Estat a compte dels delictes fiscals de la parella d’Ayuso; la convocatòria d’eleccions a Extremadura; el bloqueig legislatiu anunciat per Junts; l’embolic dels pagaments en efectiu al si del PSOE; les metòdiques actuacions de la jutgessa de la Dana; les escabroses memòries del rei emèrit, Joan Carles I; l’adveniment del cinquanta aniversari de la mort de Franco... Uf! Ningú no s’hi podrà queixar. És allò de dir: «Del que tenim, no ens falta res!»

Però no. Demane totes les disculpes que calguen, però no: no m’enfangaré aquesta setmana en cap de les enconades i morboses disputes enumerades en el paràgraf anterior. Perquè enmig de tanta hostilitat, tant de vertigen, tanta confusió i tant de desori, el cos —l’esperit— em demana un recés. Una mica de pau. Una mínima concessió a la bellesa. I és així que preferisc refugiar-me en una exposició. Sí: una exposició d’art. Però no una exposició qualsevol, sinó una que té el valor i el sentit de les coses especials: de les coses que realment valen la pena enmig de les turbulentes, tumultuoses, tèrboles i imprecises circumstàncies que ens embolcallen.

M’estic referint, per descomptat, a l’exposició «Temps a Altea», de Pepe Azorín, que des del passat 23 d’octubre i fins al 23 de gener es podrà visitar al Palau Altea Centre d’Arts. I dic que té el valor i el sentit de les coses especials perquè, ençà i enllà de l’espectacularitat de les obres exhibides, a ningú no se li escapa que dita exposició no deixa de ser una mena d’homenatge que —encertadíssimament, oportuníssimament, merescudíssimament— el poble d’Altea tributa a Pepe en agraïment pels més de quaranta anys de compromís cívic i creació artística fèrtilment compartits des que l’artista va vindre a viure a la localitat, allà pels anys setanta del segle passat. Ho sabia expressar amb insuperable encert, l’amic Emili Soler, no fa massa, en un article de premsa, quan sostenia a propòsit de l’esdeveniment que Altea «acaba d’homenatjar i homenatjar-se a si mateixa amb una magna exposició al centre cultural del Palau sobre l’obra més recent de l’amic Azorín». Hi ha, en efecte, homenatges que més que no al destinatari homenatjat dignifiquen sobretot a l’agent homenatjador. I diria que aquest, precisament, és el cas del reconeixement unànime que la gent d’Altea està oferint a Pepe Azorín amb motiu de la seua última exposició.

—Saps què passa, Joan? —em comentava el mateix dia de la inauguració Damià Díaz, el fill de Pepe—. Que mon pare ha arribat a un punt de maduresa en què no li importa deixar esborralls i marques de brutesa sobre els papers en què dibuixa. Perquè és conscient que en el seu cas el mateix procés de creació també forma part de l’obra, i que les restes o els vestigis de la seua acció no la menyscaben, sinó que la enriqueixen...

Tenia tota la raó del món, Damià —també ell artista internacionalment cotitzadíssim—, perquè les taques i les empremtes constatables en algunes de les obres de l’exposició no solament no en damnejaven el resultat sinó que subratllaven un efecte que sempre m’ha meravellat poderosament en les obres d’Azorín: la capacitat per a projectar en l’espectador una personalitat vigorosa, única, hipnòtica, poètica, inequívoca. Perquè diria que el fet que no admet discussió: les obres de Pepe Azorín en delaten l’autoria sense marges per al dubte. Vull dir: que es distingeixen a una hora de camí. Són inconfusibles. Parlen en un llenguatge propi, únic, inimitable. I per això, un Azorín de seguida es coneix i es reconeix que és un Azorín: tan enèrgic és el carisma que Pepe infon a l’estètica de les seues composicions.

—I, a més, l’exposició té un mèrit enorme —continua aclarint-me Damià—, perquè és tot tot tot obra nova. No ha volgut aprofitar cap fons antic: tot el que veus ho ha dibuixat ara de manera expressa per a l’exposició. És increïble la creativitat i la capitat de treball que té encara!

—Cert! —li confirme.

No li ho dic, a Damià, però jo sé perfectament quin és el secret de la prodigiosa vitalitat creativa de son pare, Pepe Azorín: el plaer, la satisfacció, la voluptat; l’amor incommensurable al treball creatiu que du a terme. Com que de tant en tant em telefona i em regala el privilegi d’explicar i comentar els projectes que porta entre mans, conec de directament com d’important és per a ell el procés creatiu i quanta n’és la felicitat que li procura. Perquè amb independència que em diga «he acabat dos dibuixos d’un metre per noranta centímetres», «he fet un tríptic de format gran, de quatre metres de llarg per metre i mig d’alt» o «he estat esculpint unes mans per a tal o tal altre encàrrec», la conclusió sempre acaba sent la mateixa: «M’ho passe bé!».

I tan bé s’ho passa, Pepe Azorín, que a pesar d’haver complit ja els seus «68 anys, però al revés», ens ha tornat a deixar absolutament enlluernats amb l’obra nova que conforma l’exposició «Temps a Altea». Es tracta, en tots els casos, de dibuixos amb barra Conté sobre paper. I és curiós que, si deixem al marge l’Estudi per a un abraç (que no podia faltar, pel fet que la seua obra icònica a Altea és, com se sap, L’abraç del nou passeig) i de sis ineluctables dibuixos de mans (Mans d’aigua, Mans juntes, Mans del pensament, Estudi mans de Sant Joan, Homenatge a l’amistat i Solidaritat), la gran majoria de les obres que integren l’exposició són arrels. Si: un total de 15 obres amb arrels, que inclouen Secció d’arrel, Les nostres arrels i un total de tretze obres de format 100 x 160 cm que conformen la «Col·lecció arrels d’Altea».

Personalment, em sembla especialment bonica la idea que, per a dibuixar el seu «Temps a Altea», Pepe Azorín haja volgut elegir, precisament, l’estètica de les arrels: amb el que signifiquen simbòlicament, d’establiment i afermament, de profunditat i de principi, d’origen, font, causa i fonament; i amb la singular estètica que Pepe hi sap imprimir, de llums i ombres, de textures rugoses, de contorns misteriosos, de relleus capriciosos i, sobretot, de formes retorçudes que delaten l’esforç, el patiment i el sacrifici subterrani que sovint requereix la vida que aflora a la superfície amb l’esplendor d’unes branques esponeroses i els fruits espletats, etc. Com també em sembla senzillament preciosa la dedicatòria última de l’exposició: «A Maria Rosa, l’amor de la meua vida.» Tan senzill —i tan veritat— com això: agrair-li i dedicar-li, a ella, a Maria Rosa —a l’amor de la seua vida—, la festa d’abraços, mans i arrels que conformen el seu «Temps a Altea».

Sí... Ja ho sé que l’actualitat mediàtica i informativa ha de passar, per força, per la dimissió de Mazón, la Comissió de la Dana, les negociacions entre PP i Vox, l’afer del nóvio d’Ayuso, el judici a García Ortiz, les eleccions extremenyes, el bloqueig de Junts, els Koldos, Àbalos, Aldames i Cerdans, els secrets del Ventorro, els elogis borbònics a Franco o el cinquantenari de la mort del dictador. Bé, d’acord: això és inevitable. Però si, per casualitat, en un moment determinat n’acaben una mica farts, de tanta secreció tòxica, prenguen-me’n el consell: vinguen a Altea, admiren la casa de la mar, passegen sense presses pels carrers del poble i —de tot cor ho recomane— no deixen de visitar, al Palau Alta, l’exposició «Temps a Altea». Hi trobaran una doble bellesa impagable: la de les obres de Pepe —traços de fantasia infinita—, i la de tot un poble que se sent especialment digne perquè en l’homenatge al seu gran artista no deixa d’homenatjar-se a si mateix (Emili Soler dixit).

Potser —ja m’ho diran— acabaran per tenir la mateixa sensació que jo mateix: que la bellesa ens redimeix de totes les misèries. I que, passat el temps, totes les fermentacions tuixegoses que reclamen l’atenció del present passaran i seran del tot oblidades, mentre que, en canvi —no hi tinc el menor dubte—, l’obra de Pepe Azorín romandrà per sempre com un baluard de dignitat. O més precisament encara: com una arrel del temps en què l’art, l’estètica i la creativitat han anat indestriablement unides al compromís cívic, la coherència intel·lectual, els valors de la democràcia i l’anhel de la llibertat. «M’ho passe bé», em diu Pepe, sempre que parlem, amb la bonhomia que el caracteritza. I és el cas que, mentre assaboreix fins al final cada instant del seu temps a Altea, continua dibuixant —deliberadament, tossudament, alegrement— arrels retorçudes, inextricables, resilients: arrels sempiternes, absolutament imprescindibles perquè l’arbre de la vida mai no deixe d’espletar el fruit de la dignitat, la solidaritat i l’esperança.