[Continua de https://alicanteplaza.es/sobre-el-valencia-a-alacant-i, https://alicanteplaza.es/sobre-el-valencia-a-alacant-ii i https://alicanteplaza.es/sobre-el-valencia-a-alacant-iii]

 

Tal com sospesàvem en els articles anteriors, la repressió franquista —implacable i sistemàtica— no és l’únic factor responsable del canvi de llengua que en les últimes dècades s’ha anat operant a la ciutat d’Alacant: en realitat, les figurades fitxes del dòmino lingüístic que hem anat definint en els textos seriats anteriors ja havien anat cedint un terreny estratègicament crucial abans del conflicte bèl·lic per la força de les dinàmiques heretades. Ara bé: seria igualment un error garrafal i imperdonable negar el efectes nefastos que el règim polític franquista va tenir, efectivament, per a la llengua de les alacantines i els alacantins. No podem deixar de considerar, en aquest sentit, que la temptativa de lingüicidi duta a terme pel règim dictatorial coincideix, precisament, amb un moment històric en què les peces del joc canvien d’una manera substancial, fonamental, revolucionària.

 

Les fitxes del dòmino figurat esdevenen noves: perquè no solament canvia la repercussió social de molts àmbits d’ús tradicionals, sinó que apareixen, de la mà d’un nou model de societat, noves formes de vida i, per tant, nous espais de comunicació que defineixen, al seu torn, també nous àmbits d’ús. Més encara: aquests nous àmbits d’ús disposen, ben prompte, d’un elevadíssim grau de prestigi social. Ens referim, evidentment, als nous mitjans de comunicació social. La ràdio, el cinema i —sobretot— la televisió, assoleixen una divulgació sense precedents durant el franquisme; i durant el franquisme es generalitza també l’escolarització obligatòria i, per tant, l’alfabetització i l’accés popular al món dels periòdics, les revistes, els llibres...

 

Més enllà de les conseqüències directes de la persecució lingüística per mitjà del marc legal, la dictadura de Franco va impossibilitar a les alacantins i els alacantins valencianoparlants —com a la resta de la comunitat lingüística catalanoparlant de l’Estat espanyol, i a les altres comunitats lingüístiques diferents del castellà— estudiar i aprendre el món en la llengua pròpia; llegir periòdics, revistes i llibres en la llengua pròpia; escoltar la ràdio en la llengua pròpia; anar al cine a veure pel·lícules en la llengua pròpia; mirar la televisió en la llengua pròpia... Això, lògicament, podia significar l’estocada final per a un idioma prèviament erosionat pel vessant més sensible: el de la percepció del prestigi social.

 

Tornant al símil del dòmino que hem estat fent servir en els articles anteriors, podríem concloure que durant el franquisme apareixen a la ciutat d’Alacant —com a la resta del domini lingüístic— fitxes noves amb un important pes específic al principi de la filera: fitxes crucials que empenten amb una nova força sobre la cadena i fan precipitar, ara més acceleradament, el procés d’enderrocament dels successius àmbits d’ús. Es tractava, comptat i debatut, d’un colp de gràcia definitiu que, sense els canvis consolidats amb l’arribada de la democràcia, hauria condemnat irremissiblement la llengua secular del país a la desaparició total i absoluta.

 

El testimoni de la senyora Maria Rosa Martínez, reportat recentment per l’escriptor Víctor Labrado en un article d’opinió, crec que resulta particularment il·lustratiu respecte d’aquests efectes de precipitació del procés de substitució lingüística durant el franquisme, que va acabar per incidir, en últim terme, fins i tot, en la transmissió intergeneracional de l’idioma:

 

«Havia vingut [Maria Rosa] poc després de la guerra amb la seua família, des de Toledo, a viure a Alacant, al centre de la ciutat, en un carrer travesser a Maisonnave. Diu que en les famílies de totes les seues amiguetes, a totes les cases on ella entrava, els grans parlaven tots en valencià i, a les xiquetes, tots els grans, sense excepció, se’ls adreçaven en castellà. Estranyada, un dia va voler saber «per què a elles no els parlaven igual»: «Para que no nos metan en la cárcel» va ser la resposta. I no va fer cap més pregunta sobre el tema. Mai més.»

 

Tant és així que, en el cas d’Alacant, la situació sociolingüística va deixar relegada la llengua pròpia als àmbits d’ús més informals i de menor grau de prestigi social: el col·loquial i el familiar. Dit d’una altra manera: durant la postguerra les peces del dòmino es van precipitar ràpidament fins al final de la filera, i només les dues o tres últimes fitxes, ja mig trontollant, es mantenien dretes, de manera que al final del franquisme, en les dècades dels seixanta i els setanta del segle XX, el valencià podia restar confinat a la ciutat merament a les converses entre amics, al món còmplice de les fogueres i al context domèstic de la intimitat estrictament familiar. Podríem referir incomptables anècdotes il·lustratives d’aquests efectes devastadors —quant a la precipitació del canvi lingüístic i la regressió de l’ús del valencià a la ciutat d’Alacant— que lamentablement van tenir les polítiques repressives del règim dictatorial franquista. N’apuntarem només una, de ben simptomàtica, narrada recentment en un llibre pel mateix protagonista dels fets, el pedagog i filòleg Joan J. Ponsoda i Sanmartín:

 

«—En deu anys es va perdre molt a Alacant. Crec jo, vaja: ho dic com a impressió. Potser resulta que és una impressió que no es correspon amb la realitat estadísticament mesurable, però subjectivament és la sensació que vaig tindre. I, després, en el 1977, quan ja torne definitivament i me’n vaig a viure allà al Palmeral, era molt difícil ja: no tenies la mateixa facilitat quan anaves als comerços, o al bar, o al restaurant, o on fora. No tenies la possibilitat de parlar valencià tan fàcilment. Fins i tot, hi havia reaccions lletges, com ara la que vaig viure un dia —això devia ser allà pel 1979... T’ho conte: la dona havia parit a l’Hospital...

—La teua dona Montse, estem parlant.

—Sí, Montse. Havia acabat de donar a llum a l’Hospital d’Alacant. I jo estava allí. I fumava, en aquella època: fumava molt, com un carreter. I me’n vaig anar a comprar tabac a l’estanc enfront de l’Hospital. I estava allí l’estanquer, parlant en valencià —un valencià preciós d’Alacant— amb un altre home. Acaba aquell i jo dic: «Un paquet de Ducados i una caixeta de mistos, per favor.» Em va mirar així, altivament. I va i m’espolsa: «¿Desde cuándo usted y yo tomamos la sopa juntos?» [Riu.] (A Benimantell. Conversa amb Joan Ponsoda, 2023, p. 40-41)

 

Parlar en valencià, en aquell moment, tal com acabem d’apuntar, era una conducta lingüística percebuda com a inadequada fora dels contextos comunicatius estrictament col·loquials o familiars: un ús privatiu de la relació entre familiars o amics especialment còmplices. Per això, el fet d’utilitzar l’idioma pressuposava, per a l’estanquer protagonista de l’anècdota, una relació de coneixença íntima: era la llengua que ell usava per a les dues o tres últimes fitxes del dòmino, i costava de creure que algú la poguera fer valer en una altra fitxa anterior (l’àmbit de la comunicació amb desconeguts) que es donava ja definitivament per caiguda. És a dir: que si no hi havia una relació íntima entre els interlocutors —una relació de «tomar la sopa juntos»—, l’ús del valencià, fins i tot entre valencianoparlants, podia ser percebut com una anormalitat del tot improcedent: poc menys que una falta de respecte.

 

Tanmateix, des d’aquell any 1977 en què es produeix l’anècdota reportada pel professor Joan Ponsoda fins a l’actualitat —en els últims quaranta-cinc anys de democràcia—, el valencià, de manera més o menys tímida, ha recuperat l’espai perdut en els àmbits d’ús d’elevat prestigi social. Més enllà de la comunicació col·loquial o familiar, el valencià té ara com ara una presència positiva en l’administració, en el sistema educatiu, en les institucions, en la Universitat, en la literatura, en els mitjans de comunicació (ràdio, premsa, televisió, etc.); en les transaccions comercials, en Internet, en les xarxes socials... La distribució de les fitxes del dòmino és tota una altra. I també les dinàmiques hi han variat de manera important. Allò que abans era un procés continuat —i aparentment inevitable, irremeiable, irrefrenable— de caiguda de peces sociolingüístiques, ara, amb el rescabalament del prestigi social i la consciència cívica, pot tenir just l’efecte contrari. Sempre per imitació de models de conducta lingüísticament prestigiosos, la recuperació progressiva de la llengua històrica d’Alacant —revernacularització és el terme que modernament han encunyat sociolingüistes com Brauli Montoya i Antoni Mas per a designar aquest desitjable procés— és una eventualitat possible. Perquè la llengua genuïna de la ciutat, la llengua proscrita i resilient que ha sobreviscut a l’adversitat dels segles, torna a ser, des de l’adveniment de la democràcia i la consolidació del Govern autònom valencià, llengua oficial, llengua de cultura, llengua de prestigi.

 

El nou efecte dòmino, de fet, comença a tenir conseqüències positives. Les dades que ofereix la Universitat d’Alacant, per exemple, reflecteixen una evolució sense precedents en l’aventura de la reversió a cavall entre els segles XX i XXI. El curs 1988-1989 només declarava entendre el valencià un 69,4 % de l’alumnat, sabia parlar-lo un 29,4 % i l’escrivia un 15,6 %. Nou anys després, en el curs 1997-1998, l’entenia ja un 84,8 %, el parlava un 58,4 % i l’escrivia el 57,0 %; i podia comprovar-se que la tendència es consolidava amb les dades del curs 2012-2013, en què l’entenia un 84,5 %, el parlava un 66 % i el sabia escriure un 65,5 %.

 

La ciutat —els responsables de les institucions, els representants visibles de l’entramat associatiu i cívic, els empresaris i, especialment, tots i cadascun dels seus habitants— tenen al davant, ara de manera més evident que mai, la necessitat de replantejar-se l’opció de conservar una personalitat pròpia amb la qual poder encarar els apassionants reptes que se li formulen en el futur immediat. És, de fet, una seriosíssima responsabilitat històrica que ens interpel·la a totes i tots —incloent-hi, per descomptat, els polítics que ens representen i que gestionen les nostres institucions—: fer una aposta decidida per la revitalització lingüística d’Alacant i del conjunt de la societat valenciana. I no podem oblidar que les actuacions que, amb caràcter d’urgència, caldria portar a terme en aquest sentit haurien d’anar adreçades:

 

a) A la plena consolidació del valencià en els àmbits d’ús d’elevat prestigi social (mitjans de comunicació, administració, sistema educatiu, intervencions públiques, cinema, literatura, sèries, món de la tecnologia, comerç, Internet, xarxes socials, etc.), per tal que les peces inicials de la nova estructura del dòmino desencadenen i consoliden un procés invers al que estava produint-se.

 

b) A frenar els efectes residuals de la inèrcia de substitució lingüística que encara avança pels trams finals de la renglera de les imaginàries fitxes de dòmino. És a saber: potenciar la transmissió intergeneracional de l’idioma i protegir amb especial atenció l’ús col·loquial, familiar i festiu que mai no ha deixat de ser tradicional a Alacant.

 

En últim terme, la ciutat la conformem les persones, i som les persones les que, en efecte, disposarem de l’oportunitat última de revertir el procés de substitució lingüística descrit: d’involucrar-nos en la fascinant aventura de redescobrir l’idioma propi, de participar activament en el procés de revertebració cultural de la ciutat i de recuperar la veu pròpia —una veu de trellat— en la complexa simfonia de la universalitat.

 

Sí. És cert que la vergonyant declaració institucional aprovada per PP i Vox el passat 26 de juny en l’Ajuntament d’Alacant, en què se sol·licitava l’adscripció de la ciutat d’Alacant entre els municipis no valencianoparlants tot negant-ne la valencianitat històrica, no apunta precisament a aquest desitjable horitzó del trellat. Hi ha, precisament en el vernacle alacantí, una unitat fraseològica que s’adiu com anell al dit per a descriure’n el cas (com un cabàs) d’aquesta lamentable ocasió: «Qui hauria de donar llum, dona fum.» I és una llàstima, perquè darrere del fum o de la llum que donen o deixen de donar els representants institucionals hi ha en joc bona part del prestigi social de l’idioma. Que és tant com dir: les opcions de ser o no ser, en l’avenir, un poble de trellat.

 

Pel costat de la llum, a penes sis dies després de la declaració institucional de l’Ajuntament, el 2 de juliol, es va produir el contrapés absolutament valuós, meritori i encomiable de la moció aprovada per la pràctica totalitat de la Diputació d’Alacant (amb 27 vots a favor, de PP, Compromís i PSPV-PSOE i l’única excepció d’una diputada de Vox), en què el Partit Popular provava de corregir el despropòsit comés i apostava estratègicament per tornar a la senda constitucionalista: aquella que senzillament proposa —article tercer de la Constitució— que «la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció»; un propòsit que es referma en l’article sisè de l’Estatut d’Autonomia, quan, entre altres coses, es proposa com a fonament jurídic i de consens que el valencià és la llengua pròpia; que és oficial igual que ho és el castellà; que tota la ciutadania té el dret de conéixer-lo i d’usar-lo i a rebre’n l’ensenyament (del valencià i en valencià); que la Generalitat ha de garantir l’ús normal i oficial de les dos llengües i que ha d’adoptar les mesures necessàries per tal d’assegurar-ne el coneixement; que ningú no podrà ser discriminat per raó de la seua llengua; que  s’atorgarà especial protecció i respecte a la recuperació del valencià; i que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua n’és la institució normativa; etc.

 

Enmig de la confusió que genera el vent tòxic del neofeixisme que impúdicament atempta contra els principis i els valors de la democràcia i de la diversitat, reconforta saber que el sentit comú, tal com es recull en la moció aprovada el passat 2 de juliol en la Diputació, continua apostant decididament per la civilitat, la cultura i la convivència: «Primer. Reafirmar el compromís de la Diputació d’Alacant amb la defensa del valencià com a llengua oficial, històrica i de convivència, reconeixent la ciutat d’Alacant com a terme municipal de predomini lingüístic valencià segons estableix la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià» i «Segon. Instar la Generalitat Valenciana a garantir l’aplicació plena i efectiva de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià». Això diu el text aprovat, literalment.

 

Es tracta —ja es veu— d’un joc de fums i de llums: un joc que, en qualsevol cas, no hauria de deixar-se en mans de neofranquistes enyoradissos de la intimidació, del totalitarisme, de la imposició, del despotisme, de l’exigència i del silenci. Vull creure que prompte o tard arribarà un temps en què, per fi, els assassins de paraules no tindran ja cap sentit; i se’n penediran de la ignorància, de la perversió, de l’instint absurd de la repressió. Un dia vindrà en què també ells comprendran que la vida és més bella, més intensa, més diversa, més rica  i més plena si, en comptes de l’odi, es professa l’amor a les paraules. I a la gent. Aquest és ara el dilema, en tot cas, a Alacant com al conjunt del país: «Llums o fums»? L’última paraula, en tot cas, la tindrà —parafrasejant el molt valencià himne de la ciutat i el no menys valencià himne de les Fogueres— la ciutadania:  els «fills del poble», aquells que a «la millor terra del món» —allà on «fimbregen les palmeres que al cel prenen el vol»— s’estimen «la festa del foc», «la mar mansa i lluentosa», «la llum de les Fogueres» i el seu «singular encant». Vull dir: les persones de bé que, senzillament, s’estimen la ciutat on viuen, la seua cultura, la seua llengua i la seua història.

 

Totes i tots els qui «diuen al vent»: «Visca Alacant! Visca Alacant! Visca Alacant!»