Hi ha instants eterns que —paradoxalment— requereixen un cert temps per a ser reconeguts, valorats, degudament estimats. Potser per això no és sinó ara, més de mig any després, que n’he sabut identificar un. Es va produir la vesprada del 17 de juliol de l’any passat, a la Sala d’Actes de l’Aulari II del Campus de Sant Vicent del Raspeig de la Universitat d’Alacant, durant l’acte extraoficial de graduació que l’alumnat de Filologia Catalana. Es tractava —ja s’entén— d’una cerimònia alhora solemne i lúdica, especialment pensada per a les famílies de les noves graduades i els nous graduats. Tot el professorat de la titulació, naturalment, hi estava invitat: tant a la cerimònia del Campus com al tradicional sopar subsegüent. L’acte, estivalment càlid i exquisidament organitzat pel mateix alumnat, a més de la sabuda imposició de beques, del tradicional lliurament de diplomes i de les entranyables imatges retrospectives, va oferir —com és habitual en aquests casos— un bon repertori de parlaments evocatius, valoratius i laudatoris, adobats amb dosis justes d’humor, a càrrec d’alumnes i mestres. 

Va ser precisament en una de les intervencions dels representants de l’alumnat quan es va produir un prodigi que de seguida vaig retenir mentalment i que ara, més de sis mesos després, he comprés que mereix durar sempre. Perquè era això: un instant etern. Va passar just en el moment en què dos alumnes inoblidables —Pere Carañana Roselló, de Benissa; i Fran Ciment Lloret, de Finestrat—, mudats com a margallons, dialogaven públicament des de l’escenari a propòsit de l’experiència universitària compartida a Alacant durant els quatre cursos que havia durat el Grau. I en el moment de comentar l’empremta que el professorat havia deixat sobre ells i la marca que recíprocament ells també devien haver deixat en el professorat, l’un li va deixar caure a l’altre: 

—Ací davant tens totes les professores i tots els professors. Mira’ls... Què serem per a ells, a partir d’ara?  

I l’altre, com qui no diu res, seguint l’exquisit guió que prèviament s’havien preparat, li va respondre, amb tota la intenció: 

—Serem record i esperança. 

No ho vaig poder evitar: els cabells se’m van eriçonar. Un camí de formigues em va recórrer l’esquena. I molt endins, molt endins, molt endins vaig sentir que, entre aquelles paraules enrioladament pronunciades pels joves estudiants, hi havia alguna cosa que m’arrapava l’ànima: un secret desamagat, una revelació transcendent, una veritat pregona; la bellesa d’alguna cosa elemental, senzilla, essencial; la meravella d’una autenticitat despullada... 

—Ostres, que bo! —crec que vaig arribar a dir, en veu alta. I mentre reprimia les ganes d’aplaudir, vaig prendre nota mentalment de l’instant. 

«Serem record i esperança»... Hi insistisc: és ara, més de mig any després, que tornen a mi aquelles paraules, carregades de sentit i de raó. Perquè no poden ser més precises ni més justes. Perquè els antics alumnes són ara, sens dubte, això: record i esperança. Record d’experiències compartides durant el temps irrepetible de la convivència dins i fora de les aules; i esperança d’un futur —professional  i humà— ric, profitós, lluminós: «ple d’aventures, ple de coneixences», que en diria el poeta. O, si es vol, també, esperança que, quan volaran lluny del niu universitari, amb les armes de les paraules i dels coneixements adquirits en la Facultat, podran elles i ells aportar part del trellat que de manera tan urgent necessita la nostra societat, etc. 

Però no. No és només això. Ara que torna a mi aquell instant etern de paraules prodigioses —«record i esperança»—, comprenc que els sentiments inusitats que em va desfermar el diàleg escenificat per Pere i Fran en aquell estival acte extraoficial de graduació arrelaven en una idea encara més rudimentària i profunda, que fa temps que m’acompanya. És relativa —ai!— a la condició humana i a la sempre equívoca i embrollada noció del pas del temps. Té a veure amb allò del títol del poemari de Joan Vinyoli: «Tot és ara i res.» I, d’alguna manera, tempteja la idea que, si bé es mira, en realitat no som sinó present: que amb certesa no ens pertany sinó —estrictament— l’ara i ací. I que provar d’atrapar aquest present —cada present—, és l’única manera d’abraçar la vida.  

Sí: Pere i Fran, i tot l’alumnat de la promoció de Filologia Catalana 2021-2025 —Albert, Lucía, Àngela, Martina, Abril, Cristóbal, Inés, Gladys, Zaida, Yaiza, Mar, Fàtima, Elena, Pau, Iris, Aitana, l’altra Aitana, Xavier, Anna, l’altra Anna, Maria, Èlia, Andrea, Alexandra, Remei, Aroa, Sara i tutti quanti—, són ara «record i esperança» en un bell i enyoradís raconet del meu cor. Però si hi volíem anar una mica més lluny... Uf! No em puc estar de preguntar-me: «I, ben mirat, de què som fetes les persones —totes les persones!— sinó dels nostres records (de la memòria del temps i de les experiències viscudes) i de les nostres esperances (dels anhels, de les il·lusions i de les expectatives davant del temps que encara ens resta per viure)?» No som sinó això —exactament això—: record i esperança. Només que és justament amb els records que ens resulta possible de construir les esperances. Perquè, a diferència dels records (que són els que són i no es poden canviar), les esperances depenen en bona mesura de nosaltres mateixos. I podria ser que, ara els records comencen a pesar-me més que les esperances —els joves son fets més d’esperances que de records; els vells, més de records que d’esperances—, el gran secret de la vida consistisca no tant a triar els records, sinó a triar la manera d’estimar-los. Com ara: identificant que el moment en què es produeix el sortilegi de poder aprendre de la saviesa, de la sensibilitat, de la bellesa i de la lucidesa dels alumnes és —ha de ser, per força— un instant etern. 

Sí. Al capdavall, no som sinó això: record i esperança. Bé: record, esperança... i un prodigi de paraules que ens permet d’identificar tots i cadascun dels instants eterns que ens és dat de viure: instants que esdevenen eterns, precisament, per mor del prodigi de les paraules, ni que siga mesos després d’haver-los sentit —instants eterns que, en qualsevol cas, fan que la vida valga la pena.