En una societat que diu voler garantir un habitatge digne a totes les persones, la Vivenda de Protecció Oficial (VPO) hauria de ser molt més que un concepte tècnic dins dels plànols urbanístics i les lleis autonòmiques: hauria de ser un dret indispensable, visible i accessible. En un moment en què trobar un pis assequible a Alacant s’ha convertit en una odissea —com mostren les cues, l’especulació i les xifres de demanda creixent— parlar de VPO no és una opció, sinó una necessitat ineludible. Cal diferenciar però el que representen les VPP (Vivenda de Protecció Pública); mentre que les primeres són promogudes per entitats públiques o privades i tenen una superfície màxima de 90 m2, les segones poden arribar fins a 110-150 m2. La demanda d’aquestes, davant dels problemes d’accés a la vivenda, s’ha disparat en els últims anys: a finals de 2024 hi havia més de 76.000 unitats de convivència registrades com a demandants de VPO al País Valencià.
És en aquest context on, de manera sobtada, ha aparegut el miracle de Les Naus: un projecte que es ven com la gran solució, la primera construcció de VPP sobre terreny municipal que la ciutat d’Alacant veu en 25 anys. Una promesa d’inclusió social en plena Platja de Sant Joan —una zona cobejada, cara i de gamma alta. I ací, just ací, sembla que la realitat supera la ironia: aquelles vivendes dissenyades per a famílies amb rendes mitjanes-baixes van acabar en mans de persones amb vincles polítics, càrrecs municipals i familiars de tècnics… Uns individus que no sols no representen la necessitat ciutadana, sinó que viuen dins el sistema que hauria de protegir als que realment necessiten un sostre assequible.
Però, quina hauria de ser la raó de ser d’aquests tipus de construcció? Estem davant d’una eina social, no una arma de promoció de valor de mercat ni una oportunitat de negoci. Una manera de facilitar l’accés a l’habitatge a qui no pot competir en el mercat lliure, en especial a joves, famílies amb recursos limitats o persones en risc d’exclusió. Davant d’això, veiem que aquestes promocions han estat pràcticament inexistents durant anys en el conjunt del nostre territori. L’oferta s’ha reduït dramàticament des dels anys 90, quan es van construir centenars de milers d’unitats, fins a la dècada de 2010, en què aquestes xifres van caure a menys d’un 5% del volum anterior. Aquest és el cas de la ciutat d’Alacant, amb una paràlisi completa d’aquestes iniciatives fins a l’actualitat.
Aquest desequilibri —més potent per especulació privada que per política pública— posa en evidència un problema estructural: les polítiques d’habitatge deixen massa espai a la iniciativa privada, i massa poc al control rigorós, a la transparència i a una gestió centrada en la necessitat i no en la rendibilitat. Això no és una mera coincidència: molts ajuntaments, especialment quan estan governats per partits que prioritzen l’estímul del mercat immobiliari, han vist com el seu paper com a promotors de VPO es redueix o es dilueix en convenis amb cooperatives i promotors.
El que ha sacsejat la vida política i social de la ciutat no és només que hi haja darrere un projecte de VPO o de VPP, sinó com s’ha gestionat. S’han detectat vinculacions entre adjudicataris i empleats o càrrecs municipals; persones amb accés a informació privilegiada o decidint sobre qüestions urbanístiques han acabat beneficiant-se d’habitatges públics; i algunes d’aquestes vivendes han figurat en anuncis de mercat lliure o de lloguer, contradient directament l’objectiu social d’aquestes polítiques. Davant d’aquest escàndol, s’han aconseguit diverses renúncies de beneficiaris i el consistori ha iniciat inspeccions “pis per pis” per verificar la legalitat del padró de residents. També s’han obert procediments judicials per presumptes delictes com prevaricació, tràfic d’influències i frau.
Aquest embolic no és només un error administratiu: és un desastre moral. Quan la ciutadania veu que la vivenda protegida —un recurs escàs i vital— esdevé un instrument de benefici per a qui ja té privilegis socials, polítics o professionals, la confiança en la política es desintegra. I transforma un dret social en un regal per als de dalt. És hora de preguntar-nos: té sentit que les primeres grans promocions d’habitatge protegit en dècades es facen en zones de luxe i acaben en mans de qui no els pertoca? La resposta ciutadana ha de ser clara: no. Aquest tipus d’iniciativa han de tornar a la raó de ser original: habitatge assequible per a qui el necessita, no parafernàlia per a qui es creu amb un dret elitista dins del propi ajuntament. El que passa a altres països europeus —on la vivenda social representa un percentatge molt més alt del parc total i és gestionada amb criteris de prioritat social objectives— ens demostra que un altre model és possible.
Cal realitzar una reflexió profunda en el nostre territori. Necessitem més habitatges protegits, de veritat: unes promocions que no siguen excepcions puntuals, sinó un component habitual del plantejament urbanístic. Cal una transparència real: uns registres públics clars, amb criteris de baremació transparents i auditables, i sense cap inidici de tracte preferencial. En definitiva, hem aprés que la gestió pública no pot ser delegada en cooperatives sense control, perquè cal liderar els processos, prioritzar l’accés social i vetllar per l’interés general. Perquè, si no, transformarem aquests projectes de política pública en un guió repetit d’especulació i de privilegi, un guió que acaba amb les persones més vulnerables atrapades en una rima cruel: el dret a l’habitatge es compra, no s’assigna per necessitat.
Carles Cortés és escriptor i catedràtic
