CASTELLÓ. El passat dijous 11 de desembre el professorat de la Comunitat Valenciana va fer vaga per protestar contra la Conselleria d’Educació. Aquesta aturada del sistema educatiu no és fruit d’un dia, sinó la conseqüència d’una sèrie de despropòsits que pateix l’ensenyament valencià des que el senyor —poc honorable— Mazón va decidir nomenar conseller a José Antonio Rovira. La comunitat educativa ja està farta del menyspreu constant cap a l’educació pública dels valencians i valencianes. Aquesta desconsideració ha arribat a un punt màxim d’humiliació i no es pot deixar passar.

Si revisem les reivindicacions plantejades, veurem que no es tracta d’un únic punt, sinó d’un cúmul de mesures preses pel govern de la Generalitat Valenciana que evidencien la deixadesa dels dirigents del Partit Popular. Només en detallaré algunes que jo considere les principals com són: la construcció de les infraestructures educatives paralitzades i la dotació d’equipaments tèrmics adequats per afrontar episodis de calor i de fred; la reversió dels atacs a la nostra llengua; l’equiparació salarial amb la resta de docents de l’Estat; la baixada de ràtios; la reducció de la burocràcia; o la incorporació del professorat necessari per atendre dignament l’alumnat, especialment aquell amb necessitats educatives especials.

Però vull centrar-me especialment en un fet gravíssim: hi ha professorat que no ha cobrat ni un sol euro des que es va incorporar a treballar. Ni setembre, ni octubre, ni novembre… i ja estem a mitjan desembre. Durant la concentració vaig escoltar casos que em deixaven bocabadat: una professora amb una vacant per a tot el curs que no havia cobrat res; una substituta que no havia vist cap nòmina des del 2 d’octubre; i molts d’altres, especialment a la província de Castelló. Davant les consultes, la Direcció Territorial responia amb versions canviants o, directament, amb silencis als correus electronics o les telefonades.Vull destacar com a un docent que demanava cobrar la seua nòmina li van contestar que demanara un pagament anticipat al banc. Aquesta resposta em va deixar atònic. És de traca!

Però, en realitat, no em sorprén tant: aquests són els gestors que tenim des de juliol de 2023. Despreocupats i amb una clara voluntat de desprestigiar l’educació que ens fa iguals, l’educació pública. L’aplicació del districte segregador o l’arraconament del valencià no tenen altra intenció que convertir l’educació en una eina ideològica que cree diferències entre una escola “de primera” i una “de segona”. És l’estratègia d’una dreta radicalitzada que vol agradar a Vox, i que l’anterior conseller, el senyor Rovira, ha executat amb una fidelitat preocupant. El cost? Altíssim: en dos anys i mig s’ha desfet bona part del treball fet pel govern del Botànic, un treball que comptava amb la participació —i també amb les discrepàncies— de tota la comunitat educativa, des de les direccions dels centres educatives fins a les associacions de famílies. Però tots compartien un objectiu: enfortir l’escola pública.

Ara això ha canviat. Per això, dijous es va iniciar una sèrie de mobilitzacions impulsades pels sindicats i la Plataforma per l’Ensenyament Públic, mobilitzacions que només s’aturaran si el Partit Popular modifica el seu rumb. La pilota està al teulat de la nova consellera, la senyora Ortí. Encara em ressonen alguns dels crits que s’escoltaven durant la manifestació: “Escolta, Ortí, volem cobrar avui!”.

Com deia Vicent Andrés Estellés: «Allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble». I, precisament per això, per defensar el que és nostre i el que ens fa avançar com a poble, vull acabar recordant que el temps de la nova consellera ha començat amb una vaga educativa i ja saben el que diu la dita: «Quien mal empiza...» amb la dita: Qui camina mal camí, no fa bon pas a la fi.