Sé que ha sigut el monotema d’esta setmana, fins i tot per damunt del balanç de les festes de les Fogueres d’Alacant, però crec que mereix una reflexió. Com ja saben, el ple de l’Ajuntament d’Alacant va aprovar dijous la sol·licitud per a modificar la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, amb l’objectiu que la ciutat deixe de ser considerada zona de predomini lingüístic valencià i passe a ser zona de predomini castellà. Ho va aprovar el PP, a instàncies d’una iniciativa de Vox, després d’haver-ho plantejat fins a cinc vegades —com bé ha recordat l’escriptor Joan Borja en este diari—, encara que només la votació de dijous va reunir els vots necessaris per a elevar la proposta. Es tracta d’una declaració institucional que, tot i que no té efectes legals immediats, sí que suposa una declaració d’intencions. Perquè tinga validesa jurídica, haurien de modificar la llei les Corts Valencianes, que la van aprovar l’any 1983 per ampli consens.
Tot i l’osadia de la mesura, per diverses raons —entre altres, per acientífica—, el PP d’Alacant i el seu alcalde, Luis Barcala, podrien haver justificat almenys el seu posicionament i, de passada, la seua transcendència. Però no va ser el cas. La qüestió és que el PP ha hagut d’aprovar un pla d’ajust per haver-se excedit en 30 milions d’euros, i va arribar a un acord amb Vox —malgrat l’oferiment del PSPV-PSOE—. Com a contrapartida, calia donar eixida, esta vegada sí, a la declaració institucional. Barcala podria haver dit que calia fer "de la necessitat virtut" (per a aprovar no sols el pla d’ajust, sinó modificacions pressupostàries posteriors), però com que no ho ha fet —malgrat les càndides paraules de la seua portaveu, Mari Carmen de España—, toca analitzar les conseqüències que, sobretot per al PP, té esta declaració d’intencions.
I per a fer-ho, cal fer memòria. Si esta ha sigut la cinquena vegada que la iniciativa ha arribat al ple, cal recordar que hi va haver una quarta, a finals de 2023, ja amb el PP i Vox en el Govern de la Generalitat Valenciana. Aleshores, els populars van aconseguir convéncer Vox de retirar la moció perquè el Consell de Carlos Mazón anava a aprovar una llei que donaria llibertat als pares per a triar la llengua majoritària als col·legis. Va arribar el nou text normatiu, la denominada Llei de Llibertat Educativa, que permet als progenitors triar la llengua majoritària, respectant els percentatges que exigix la llei —el mínim del 25%, establit pel Constitucional en el cas de comunitats bilingües. Se’ns va vendre la llei, ja en plena vigència, com la solució als "desficacis" del Govern del Botànic, que deixava eixa decisió en mans dels consells escolars —on estan representades les AMPAs- i les direccions dels centres.
Ha sigut enguany quan els pares i les mares han votat amb total llibertat (se suposa). I ara, la Conselleria d’Educació ha d’adequar eixa demanda a l’oferta de cada centre. El conseller Rovira sempre ha dit que s’atendran totes les sol·licituds, i serà este pròxim setembre quan comprovarem si Educació ha pogut encaixar-les totes. Davant d’esta situació, la pregunta que convé fer-se —i que crec que hauria d’haver valorat Luis Barcala— és: no era la Llei de Llibertat Educativa la solució? Per què ara donar suport a la sol·licitud de canvi del mapa lingüístic? És que a Alacant no es complix la llei del Consell de Mazón?
Més enllà de compensar el suport de Vox al pla d’ajust, la decisió adoptada pel PP d’Alacant no té explicació ni justificació alguna. Parlem d’un partit que va donar suport a la Llei d’Ús i Ensenyament; que dona suport i defensa l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana; i que, en anys anteriors, amb governs populars —amb Zaplana, Camps i Fabra—, feia gala del sistema de línies en les dues llengües oficials (valencià i castellà) en l’ensenyament. El Botànic ja no és excusa, com ens va voler fer veure Mari Carmen de España dijous. Hi ha un nou govern del PP, el president del qual, Carlos Mazón, sempre ha fet gala de la moderació (una altra cosa és que ho haja aconseguit) i de mantindre els consensos, entre ells, el de la Llei d’Ús i Ensenyament.
Seré innocent, i pensaré que esta declaració institucional no anirà més enllà. Però ja saben que en política tot és possible. Sens dubte, si el canvi prosperara, la reivindicació històrica de la “llibertat educativa” del PP saltaria pels aires. Perquè, entre altres coses, els pares i mares d’Alacant, en eixe cas, no podrien exercir-la. Ja hi ha progenitors, els fills dels quals residixen en municipis castellanoparlants i no poden sol·licitar l’ensenyament en valencià en les mateixes condicions que en altres municipis, com per exemple, Alacant.
Però més enllà d’això, el suport del PP de Barcala envia un missatge, al meu modest entendre, molt confús per al PPCV. A més d’abraçar els postulats ultres de Vox —cosa que ja no sorprén—, el vot a favor d’esta mesura, tot i que no tinga transcendència legal, i independentment del nivell de valencià que es parle o que sol·liciten els pares (un 17% a la ciutat), significa diverses coses: internament, fa veure que no els agrada el model bilingüe de la Comunitat, que no el volem per als seus fills i filles, malgrat que la llei vigent, elaborada pel mateix PP, en teoria ho permet. I en la pràctica, suposa una restricció de drets per als ciutadans d’Alacant, per pocs que siguen o que ho sol·liciten.
Externament, per a futurs universitaris i estudiants de Secundària o FP de la província d’Alacant que vulguen cursar estudis a la ciutat, el missatge és clar: no vingueu, no volem oferta en valencià en els nostres estudis.
Com a ciutat, la manifestació és clara: volem ser una illa, no sols perquè el valencià tinga el mínim ús social possible, sinó també com a terra tancada a les oportunitats per als joves i professors d’altres punts de la Comunitat que vullguen instal·lar-se i fer el seu itinerari formatiu o laboral ací. I finalment, al si del PPCV, que Alacant es manifeste a favor del canvi del mapa lingüístic no deixa de ser una anomalia, que pot generar rèpliques contra el consens de la Llei d’Ús; que provocarà el senyalament d’altres partits, i una certa vergonya per a aquells alcaldes i regidors que defenen el valencià als seus municipis com un acte de coherència interna i de cohesió social, o que simplement defensen la pròpia Llei de Llibertat Educativa. Poden ser assenyalats, com ara els del PSOE en altres assumptes.
Per tant, la pregunta és pertinent: no era la Llei de Llibertat Educativa la solució?
