Diuen que al cel hi ha coquetes amb mel. És —sobra dir-ho— un signe popular de plaer i perfecció màximes, en clau gastronòmica. Però jo, que he d’admetre que no soc massa llépol, preferisc pensar que la felicitat celestial, en matèria alimentària, serà feta de delícies salades. Posem per cas: anxoves amb oli, pa blanc, llonganisses i botifarres torrades, corfolls de ceba, carxofes alla giudia, ous fregits, cansalada, gamba roja i —inexcusablement, ai!— un bon putxero de polp. Vull dir: que posat a imaginar un paradís o un altre, soc més d’ensomniar un cel d’arrossos, penques i pilotes embolcallades amb col que no un suposat edén de coques meloses. Fins al punt que podria concebre i suportar sense massa problemes un cel sense coquetes amb mel, però no un cel sense putxero de polp: prompte o tard se’m revelaria com un veritable infern...

Per això, mentre arriben o no arriben les glòries eternes, el dissabte passat, per si de cas, amb una bona colla d’amigues i amics vaig celebrar la vida amb un espectacular ADSL. Ja se sap: un ADSL (Asmorzar, Dinar, Sopar i Lo que faça falta) en què després d’un sumptuós esmorzarot —un veritable homenatge al colesterol a base d’ous fregits, cansalada i embotits diversos—, vam cuinar un monumental putxero de polp per a una cinquantena de persones. I va ser entre un excés i l’altre que, per propiciar la digestió, l’amic Jere va fer un gest generós, altruista, memorable, efusivament aplaudit per la concurrència: amb una carrereta es va apropar a casa i va portar per als guisadors, a la cuina, una botella de vermut Tio Carracuca, elaborat al Celler 3 Tardors de la vall de Guadalest: raïm de monastrell, garnatxa, giró i embolicaire, i herbes aromàtiques de les serres d’Aitana, Serrella i Mariola. Una exquisidesa!

Mentre degustàvem el vermut i n’admiràvem l’etiqueta, la pregunta es va fer evident i algú, per fi, la va verbalitzar:

—Xe! «Tio Carracuca»... Tota la vida hem dit: «Ser més vell que Carracuca!», o «Passar més fam que Carracuca!», o «Estar més perdut que Carracuca!» Però... Qui devia ser el «Tio Carracuca» aquell? Com és que era tan vell, i passava tanta fam, i estava tan perdut?

El nom idiomàtic de Carracuca, vivíssim i perfectament conegut en tots els parlars valencians, resulta, si bé es mira, suggeridorament intrigant. El genial narrador d’Alginet Josep Lozano ja el feia servir en la novel·la Ribera: «si la persona no s’estima, no es respecta a ella mateixa, està més perduda que Carracuca», observava. I el saborosíssim assagista de Gandia Rafa Gomar també en treia a passejar el nom en el llibre de relats breus En blanc i negre: «Estava més perdut que Carracuca, però mira com són les coses a voltes, que el falcó va voler girar-se’l i en el moviment, li va caure a terra.»

Però no és cosa d’ara, això de Carracuca. Perquè l’any 1873 el dramaturg Rafael Liern ja va publicar en la impremta Piles una obreta de teatre que portava per títol, precisament, Carracuca. I en Tomba-Tossals, de Josep Pasqual Tirado (Castelló de la Plana, 1930), a més de poder documentar l’expressió «més cremat que Carracuca», el personatge apareix al costat del d’altres figures llegendàries com «Tomba-Tossals» i «Arranca-Pins» (personificacions de la força, l’ardidesa i la potència), «Cagueme» (el pusil·lànime voluntariós que fa sempre el que pot), «Mil-Hòmens» (representant de la personalitat fanfarrona), «Bufa-Núvols» (amb el caràcter de qui tot ho sap i res no entén, qui sempre pronostica i mai no encerta), «Governa-set-cases» (qui en tot es fica i tot ho vol arreglar, a pesar d’haver demostrat una negligència absoluta en la gestió dels assumptes propis), «l’Agüelo Masses» (un vell de mal geni) o «Nas de Rei» (el nassut a qui tot el món penja el cresol dels fets i les culpes quan se sap a qui penjar-lo o no se’n vol assenyalar l’autèntic responsable). I és en el marc d’aquesta sèrie que l’autor castellonenc explica: «“Carracuca”, el que sempre està torbat i es perd a tothora i fracassa en tot, i té eixida de cavall desbarrat i paró de burra coixa.»

També don Manuel Sanchis-Guarner, en el tercer volum de la seua monumental obra Els pobles valencians parlen els uns dels altres, recull un poema de Sanmartín i Aguirre publicat en Gegants i nanos (1895) en què apareix el nostre famós Carracuca: «Les xiques de Cocentaina / que de ballar molt entenen, / i que, segons fama, tenen / de la dolçaina la baina, / al dolç so de la dolçaina / ballaren amb el Ferrer de Tibi, / que, sens voler, / amb el colze a Carracuca / li va tirar la perruca / enmig mateix del carrer. // Carracuca, incomodat, / es va donar a Pateta, / i per Jeroni i Riteta / fon, com un Cristo, lligat.»

Més encara: la unitat fraseològica «Més perdut que carracuca» apareix documentada, entre molts altres llocs, en el Refraner valencià, d’Estanislau Alberola i Manuel Peris (1928); en Refranys personals, de Joan Amades (1935); i en Bocaviu, de Josep Sanchis Carbonell (2007). «Més net que Carracuca» és una locució que podem trobar en El nostre refranyer, de Cristòfol Martí i Adell (2009) i en Brots i esclafits verbals d’Alcoi i rogle de pobles muntanyencs, d’Alexandre Agulló i Guerra (1989); i «Tindre més cara que carracuca» és expressió recollida en el Diccionari de la Vall d’Albaida [https://ieva.info/diva]. Així mateix, «Ser més roín que Carracuca» és present en el llibre Alcalà de Xivert. Alcossebre: territori i patrimoni, de Joan-Vicent Sanz Sancho (2009).

Deu tenir raó, amb tota probabilitat, per tant, l’impagable lexicògraf Eugeni S. Reig quan, en el seu portal Les nostres comparances [https://reig.lletres.net/comparances/, apunta: «Carracuca aprofita per a qualsevol comparança. He sentit, per exemple, ‘estar més net que Carracuca’, ‘passar més fam que Carracuca’, ‘estar més cremat que Carracuca’, ‘tindre més fred que Carracuca’, ‘estar més a soles que Carracuca’, ‘tindre més anys que Carracuca’, ‘ser més gos que Carracuca’, ‘estar més pelat que Carracuca’, ‘ser més vell que Carracuca’, ‘estar més mort que Carracuca’, ‘tindre més por que Carracuca’, ‘ser més roín que Carracuca’, ‘ser més lladre que Carracuca’, etc.» I no podem sinó compartir amb ell que: «Sembla lògic suposar que aquesta comparança té un origen antroponímic i que Carracuca —tal volta Caracuca o “Cara de Cuca”— era el cognom o malnom d’alguna persona que a hores d’ara tothom ha oblidat.»

No sabem res, absolutament res, d’aquest famós Carracuca. Només que ha deixat una posteritat idiomàtica amb fama suspecta de pobre, arruïnat, famolenc, acabat, solitari, malfaener, vell, malvat, poregós, lladre... Sort que la imatge ara com ara ha quedat redimida amb la marca d’un vermut excels, artesanament fabricat a la vall de Guadalest: el vermut que l’amic Jere va tindre la memorable amabilitat de portar-nos, als guisadors del putxero de polp del passat dissabte, en un gest que l’honora. Qui ho sap! Potser al costat de les coquetes de mel també al cel hi haurà totes les delícies que vam assaborir el passat dissabte en el memorable ADSL... I, entre mos i glopet, algú podrà explicar amb divinal sapiència qui era el misteriós Carracuca que va en inspirar les curioses construccions fraseològiques. I en satisfarem, així, per fi, la curiositat. Mentrimentres, simplement ens haurem d’acontentar a fer servir les facultats expressives de la expressió. Posem per cas: quan es tracte de fer un comentari en un article sabàtic respecte de la convulsa actualitat política internacional. Heus-ne ací alguns possibles exemples:

«”Liberation day”, en diu Trump, per a referir-se a les seues regulacions aranzelàries? Gran novetat! Si el proteccionisme econòmic és més vell que Carracuca!»

«Si continuen així, els inversors de les empreses d’Elon Musk que cotitzen en Wall Street acabaran més nets que Carracuca!»

«Ara com ara, entre la guerra aranzelària i l’escalada militarista, el món està que fa por: més por que Carracuca!»

«Vull creure que quan avaluaran els efectes de les mesures proteccionistes comprovaran que el resultat no serà precisament bo. Tot el contrari: serà roïníssim. Més roín que Carracuca!»

«Si el gran referent de la llibertat i la democràcia, que sempre han sigut els EUA, se’n desdiuen ara dels efectes benèfics del lliure comerç internacional i, damunt, es fan de malvoler a escala planetària... Ai, Déu! Estem més perduts que Carracuca!»

Etc.

En qualsevol cas, caldrà vigilar i restar expectants per saber si el text de Josep Pascual Tirado sobre Carracuca, en què al·ludia al perfil de qui «fracassa en tot, i té eixida de cavall desbarrat i paró de burra coixa», no acabarà tenint un sentit profètic respecte de la nova era Trump que tot just aquesta setmana hem acabat d’encetar en matèria de comerç internacional.