Ahir i despús-ahir van ser dies assenyalats a Altea pel que fa a l’art de les paraules —que, en definitiva, és la literatura. En la nit de dijous tenia lloc a la Casa de Cultura l’acte de presentació en societat dels llibres guanyadors dels Premis Altea de Literatura i Investigació 2025 en les modalitats de narrativa: Totes les llums del temps (Premi Carmelina Sánchez-Cutillas de Novel·la i Prosa Creativa), de Marc Pallarès; i La cuinera de notícies (Premi Altea de Literatura Infantil i Juvenil), de Nina Busquet, amb il·lustracions de Míriam Bofill. I a penes unes hores després, en el matí d’ahir divendres, es donava a conéixer la convocatòria del 2026, que és ja la 10 edició dels Premis Altea.

Es podria dir que, la d’enguany, és una bona collita per als Premis Altea. La novel·la de Marc Pallarès tracta de les intenses vivències de Jordi, el jove protagonista que s’acaba de separar de Fabiola, la seua parella de sempre. Quan la frustració i el desànim comencen a ofegar-lo, un fet extraordinari trastoca la rutina de la residència de gent major on treballa. I la vida, inopinadament, li ofereix l’oportunitat de descobrir noves ombres i noves clarors en la complexa i confusa geografia dels seus sentiments: en l’odi i en l’afecte, en la desafecció i en l’estimació, en la desolació i en l’esperança. Sense entrar a desvelar els saborosos ingredients de la trama i els seus girs narratius, podria dir-se que Totes les llums del temps és una novel·la que tracta sobre les essències de la condició humana: sobre l’entusiasme de la joventut i la serenitat de la vellesa, sobre el llast del rancor i el valor terapèutic de l’amistat, sobre el fanatisme i la solidaritat... I —per descomptat— també sobre la passió, el desig, l’amor i la tendresa. Per això la incitant carnalitat de la seua portada.

Per la seua part, La cuinera de notícies, de Nina Busquet —amb delicioses il·lustracions de Míriam Bofill— tracta sobre el particularíssim negoci que acaba d’obrir la seua jove protagonista, Loretta Primícia: la Parada de Notícies, un establiment que es dedica a vendre noves notícies als periodistes que en necessiten. Amb l’ajuda del seu lloro Ric, Loretta es dedica a cuinar i vendre primícies... Fins que un dia descobreix que el forn màgic on cuina els reportatges té la capacitat de predir el futur. I això —aquest és un bell i simbòlic component del particular realisme màgic de la història!— li permet de decidir les notícies que desitja provocar per al futur immediat. Quines seran les primeres peticions que la jove protagonista hi formularà? Quines conseqüències tindran? Quins embolics comportaran?

Ja es veu: els nous llibres dels Premis Altea resulten suggeridors, atractius, entretinguts, amables, estimulants. I va ser un autèntic privilegi, dijous a la nit, sentir les explicacions, les valoracions i les explicacions que les autores (Nina i Míriam) i l’autor (Marc) van voler compartir amb el públic sobre el procés de gestació, l’aventura de la creació, les expectatives, les intencions, les cabòries i les il·lusions que embolcallen els seus respectius llibres.

—Quan era menuda, molt menuda, recorde que un li vaig preguntar a ma mare: «Mama, com es cuinen les notícies?» I aquella idea estrafolària de la infantesa l’he portada sempre amb mi: «Es podrien cuinar les notícies? Per què no?» Aquest és l’origen del llibre que he escrit. Ara sé que, en realitat, La cuinera de notícies és una història que he portat sempre dins de mi, i em fa molt feliç que, ara que l’he treta fora, haja estat reconeguda amb el Premi Altea... —venia a confessar la joveníssima Nina Busquet.

No menys pregones van ser les revelacions de Marc Pallarès, l’autor de Totes les llums del temps. En un moment determinat de la seua intervenció va fer servir una expressió concreta que se m’ha volgut arrapar al cervell com una llepassa fins ara mateix:

—Amb l’ànima a les mans. He escrit la novel·la amb l’ànima a les mans —vindicava Marc, amb un expressiu gest de les mans, esteses en direcció al públic amb els palmells cap amunt, obrint-les i tancant-les amb vehemència—. Fa anys que volia tornar a escriure novel·la, però les coses que intentava no m’acabaven d’entusiasmat. I les vaig haver de desestimar. Però amb Totes les llums del temps he recobrat la sensació d’escriure amb l’ànima a les mans.

«Amb l’ànima a les mans», repetisc per a mi mentalment, mentre embadalidament escolte el parlament de Marc Pallarès. «Com si no?», sospese en el meu fur intern. Perquè escriure —jugar el joc de la literatura— comporta exposar l’ànima (les emocions, els sentiments, les expectatives, les frustracions, les obsessions, els anhels, les pors, les dèries i les esperances) i, literalment, vessar-ne les essències en forma de paraules a traves de les mans que empunyen la ploma o el bolígraf, o dels dits que saltironegen i ballen per damunt del teclat de l’ordinador.

Encara va dir una altra cosa, Marc Pallarès, en l’acte de dijous, que em va despertar una inefable curiositat:

—Vull felicitar el poble d’Altea pels seus Premis. Perquè la cultura és molt, molt, molt important. Per moltes raons, clar. Però també per una que en el nostre temps té crec que té un valor especial: perquè uneix. Perquè uneix, sí. Perquè construeix ponts entre persones que tenen idees i interessos diferents. Miren vostés... Tinc uns amics a Sevilla que sempre que ens ajuntem, quan parlem de futbol, acabem discutits, perquè un és del Betis i l’altre del Sevilla. I clar... En canvi, quan compartim un concert, o admirem una obra d’art, o parlem de literatura, les persones més desiguals podem sentir-nos agermanades per la bellesa, per l’emoció, per la commoció de l’experiència...

No vaig ser a l’únic a qui li va cridar l’atenció, aquesta reflexió de Pallarès. Perquè ahir divendres, en la conferència de premsa en què es presentava la pròxima edició dels Premis Altea de Literatura i Investigació, després de la intervenció de la impagable i incansable regidora de Cultura, Pepa Victòria Perez, Ignacio Ortiz, president de Caixaltea i de la Fundació Caixaltea —l’entitat patrocinadora del Premi Carmelina Sánchez-Cutillas—, va voler recordar les paraules de Marc per a posar en valor la capacitat dels Premis Altea per a unir entitats i persones d’àmbits i interessos tan dispars com l’Ajuntament d’Altea, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Aila Edicions, la Càtedra Enric Valor de la Universitat d’Alacant, l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert de la Diputació d’Alacant, la Direcció General de Cultura de la Generalitat Valenciana o la mateixa Fundació Caixaltea.

—Per això crec que Premis Altea és un projecte que val tant la pena —valorava Ortiz—. Perquè en un món en què la pràctica totalitat de les notícies són negatives i parlen de confrontació, corrupció, violència i desencontres, els Premis Altea de Literatura i Investigació són, diria, la notícia bona que necessitem: la demostració que la unió, la col·laboració, la il·lusió, la creativitat i el coneixement són possibles i donen un resultat excel·lent.

Sense dir-li-ho a ningú, mentre sentia la reflexió del president Ignacio Ortiz inspirada en les paraules del seu premiat Marc Pallarès, vaig pensar que, potser, totes aquelles coses positives que Ortiz encertava a posar en valor en la roda de premsa de presentació dels Premis Altea 2026 eren possibles perquè les entitats i les persones involucrades en l’organització potser s’havien contagiat amb el bo i millor de l’esperit intrínsec a l’art de les paraules que Marc Pallarès havia sabut definir amb el seu sintagma. I que totes elles, també, hi juguen la partida, decididament, «amb l’ànima a les mans».