Aquest matí, a les 12.30 hores, la Universitat d’Alacant imposarà la seua Medalla d’Or a Manuel Palomar Sanz, rector de la institució entre 2012 i 2020, en un acte que transcendeix la dimensió personal del guardonat per convertir-se en una reivindicació del valor de les institucions públiques i del lideratge universitari. La decisió, aprovada per unanimitat pel Consell de Govern, reconeix una trajectòria de servei i compromís amb una universitat que, durant aquells anys, va consolidar una de les etapes de major projecció social, territorial i institucional de la seua història.

La Medalla d’Or és la màxima distinció que concedeix la Universitat d’Alacant. No es tracta d’un reconeixement ordinari. El reglament estableix que s’atorga a persones o institucions de prestigi acreditat que hagen prestat serveis extraordinaris a la universitat. Entre els qui l’han rebuda hi trobem noms que formen part, entre altres, de la memòria institucional de la UA: Antonio Gil Olcina, Ramón Martín Mateo, Andrés Pedreño, Salvador Ordóñez o Ignacio Jiménez Raneda. Avui s’hi incorpora Manuel Palomar. No és una qüestió de protocol; és una manera de construir continuïtat, de reconéixer que les universitats també es fan des del lideratge de persones que, en moments determinats, saben interpretar les necessitats del seu temps.

Les universitats públiques són institucions singulars. No competeixen únicament per resultats acadèmics o científics. També han de ser espais de confiança col·lectiva. El sociòleg nord-americà Robert K. Merton defensava en La sociologia de la ciència (1973) que la universitat és una de les institucions fonamentals per a preservar el coneixement com a bé públic i garantir la seua transmissió a la societat. En temps de polarització política, de desinformació i de descrèdit de les institucions, aquesta funció és més necessària que mai. La veu d’una universitat ha de ser una veu serena, rigorosa i independent; un punt de referència per a una ciutadania que aspira al progrés i a la millora de les seues condicions de vida.

Durant els anys de rectorat de Manuel Palomar, la Universitat d’Alacant va reforçar precisament aquesta idea de lideratge territorial. Ho va fer en un context especialment complex. No hem d’oblidar que la UA comparteix espai universitari amb la Universitat Miguel Hernández, nascuda arran de la segregació forçosa de la Facultat de Medicina i d’altres estudis. En aquest escenari, lluny d’enrocar-se en una visió defensiva, la Universitat d’Alacant va optar per obrir-se encara més a la societat, al món econòmic, a les administracions públiques i als agents socials. Així és, també, com va començar les gestions per a la recuperació dels estudis que havia perdut i que avui ja són de nou una realitat.

Un dels exemples més evidents és el desenvolupament del Parc Científic d’Alacant. La seua concepció estratègica venia dels temps del rector Andrés Pedreño, però fou durant el mandat de Palomar quan es consolidà com una autèntica eina de connexió entre universitat i empresa. El Parc Científic va deixar de ser una aspiració per convertir-se en una realitat capaç de generar empreses de base tecnològica, atraure talent, facilitar la transferència de coneixement i establir ponts permanents amb el teixit productiu. Tot això, en l’actualitat, en el marc del que s’anomena Campus Oest.

Aquella aposta formava part d’una idea més ampla: la universitat no podia viure d’esquena al territori. D’ací l’impuls decidit de la xarxa de seus universitàries i aules universitàries, que van estendre la presència de la UA per totes les nostres comarques. Més de tretze seus i una vintena llarga d’aules universitàries van permetre acostar la cultura, la formació i la investigació a poblacions grans i menudes. També s’emmarca en aquesta estratègia la consolidació del Campus d’Alcoi, amb la implantació dels estudis de Grau en Educació Infantil, una decisió que va reforçar la presència de la Universitat d’Alacant a les comarques centrals.

Tampoc es poden oblidar els avanços en igualtat, diversitat i política lingüística. Durant aquells anys es van aprovar normes i reglaments que ajudaren a definir una universitat més inclusiva, més respectuosa amb la pluralitat i més compromesa amb el plurilingüisme. La igualtat va deixar de ser un objectiu retòric per convertir-se en una política institucional. Igualment, la promoció de les llengües pròpies i de la convivència lingüística va contribuir a configurar una universitat moderna i coherent amb la realitat social del seu entorn.

Però probablement el llegat més important de Manuel Palomar no es troba en una infraestructura, ni en un reglament, ni en una xifra. Es troba en la construcció d’una identitat compartida. Durant aquells anys es va reforçar allò que molts anomenem simplement marca UA: el sentiment que la Universitat d’Alacant és un patrimoni col·lectiu que pertany a tota la societat alacantina. Una universitat que ha de ser viscuda amb orgull pels seus estudiants, pel personal docent i investigador, pel personal tècnic i administratiu i també per la ciutadania que la sosté.

No van ser anys fàcils. El seu mandat es va tancar enmig de la crisi provocada per la pandèmia de la COVID-19, una situació sense precedents que obligà a prendre decisions complexes i a garantir la continuïtat acadèmica en circumstàncies extraordinàries. A més, les eleccions que havien de donar pas a un nou rectorat es van veure ajornades durant mesos a causa de l’emergència sanitària. Gestionar una universitat de les dimensions de la UA en aquell context exigia serenitat, capacitat d’escolta i una gran fortalesa institucional. Confesse, arribats a aquest punt, que em costa ser completament objectiu. Vaig tindre el privilegi de formar part dels equips de govern de Manuel Palomar durant els seus dos mandats. Per això conec de primera mà una faceta que sovint queda fora dels discursos oficials: la seua extraordinària generositat. Les hores dedicades a la universitat no cabien en cap horari laboral. Hi havia una preocupació constant perquè el conjunt funcionara, perquè les diferents peces encaixaren, perquè el concert final de la institució no desafinara.

El lideratge de Manuel Palomar mai no va consistir a ocupar el centre de l’escenari, sinó a aconseguir que la universitat sencera avançara en una mateixa direcció. Tenia una idea clara i ferma del que havia de ser una universitat pública: oberta, exigent, compromesa amb la societat i capaç de projectar confiança. Avui, quan rep la Medalla d’Or de la Universitat d’Alacant, la institució reconeix una trajectòria personal. Però també fa alguna cosa més important: recorda que les universitats necessiten lideratges que pensen en el llarg termini, que construïsquen comunitat i que entenguen el servei públic com una responsabilitat compartida. Que el mestratge de Manuel Palomar ens perdure. I que la Universitat d’Alacant continue sabent reconéixer, sense comparacions ni menyspreus, aquells que han contribuït a fer-la més gran.

Carles Cortés és escriptor i catedràtic