Quan algú prova d’apagar un foc amb poalades de gasolina sol passar que, en comptes d’ofegar les flames, acaba provocant un incendi incontrolat. Tinc la sensació que això mateix és el que ha estat passant —i continua passant— en la vaga indefinida del professorat del sistema educatiu valencià. Precise: del sistema educatiu públic del País Valencià. La vaga educativa, que compleix ja dues setmanes senceres de mobilitzacions, comença a merèixer el qualificatiu d’històrica. I, lluny de semblar sufocada o apagada, fa l’efecte que ha arribat ara al seu moment d’incandescència màxima. Les marees verdes de mestres manifestant-se pels carrers i les places de centenars de pobles i ciutats generen una forta impressió. I a aquestes alçades de la correguda ningú no podria negar ja que la mobilització educativa comença a adquirir unes dimensions que transcendeixen l’anècdota circumstancial i apunten a un fenomen amb arrels substancials i estructurals, amb una profunditat que no sé si l’administració ha sabut comprendre encara plenament i que hauríem d’analitzar amb tota la seua complexitat.

La convicció, la decisió, el compromís, l’abrandament i —per què no dir-ho— l’emotivitat i la il·lusió amb què el professorat s’ha mobilitzat i s’ha manifestat aquests dies responen, molt clarament, a motivacions que van molt més enllà d’una mera reivindicació salarial. Hi ha en els mestres —diria— un entusiasme reivindicatiu que difícilment es podria explicar pel simple afany d’un grapat d’euros més en la nòmina. No: no és això. I el sacrifici econòmic personal que estan assumint amb la vaga indefinida —una vaga ja massa dilatada en el temps—, conscients com són dels importantíssims descomptes que veuran a finals de mes en la nòmina, delata que el malestar de la comunitat educativa és sincer: tan sincer que la indignació s’està superposant a les lògiques preocupacions crematístiques personals per les retallades en els sous. Aquesta —hi insistisc— és la impressió que em fa la situació creada: la d’un incendi incontrolat pels efectes de la gasolina amb què han volgut ruixar les flames infravalorades del malcontent, la contrarietat i la insatisfacció de la comunitat educativa.

Fa un parell de setmanes, quan la vaga encara no havia començat —i era, per tant, encara perfectament evitable—, ja ho vaig advertir en aquesta mateixa columna sabàtica: l’estratègia de la Conselleria, de voler denigrar públicament el col·lectiu dels mestres, havia de comportar, sí o sí, una reacció indignada dels docents. Crec recordar que, literalment, vaig arribar a escriure aquesta frase: «una consellera d’Educació atiant les famílies contra els mestres és com un bomber provant d’apagar un incendi abocant sobre el foc poalades de gasolina». I ja se sap —i ja s’ha vist— quin és l’efecte de la gasolina sobre les flames del foc: una reacció explosiva.

He de confessar que, personalment, em costa molt d’entendre com és que, des de la Conselleria d’Educació, s’ha volgut projectar contra el col·lectiu de mestres d’una manera tan negligent una rara imatge d’acritud, d’oposició, de recel, de desconfiança. Per què? Per què les persones més hàbils i competents de l’actual Govern no han sabut comprendre des del minut zero que les mestres i els mestres —i els seus representants sindicals— no són el problema, sinó el camí necessari per a totes les solucions i totes les millores socials? Com és que ningú amb alta capacitat representativa en el Govern Valencià no ha sabut fer arribar al col·lectiu dels docents —el més sensible i important de qualsevol societat avançada!— un mínim d’empatia, afecte, consideració, respecte, reconeixement i estima? Per què han volgut seguir l’estratègia de la confrontació i no la de la simpatia? A quin sant, tots els gestos hostils de les cartes difamatòries als pares, les interrupcions de les negociacions, la criminalització dels interlocutors i la projecció de la imatge que «els mestres són uns profitosos que fan una vida regalada i només volen guanyar diners»? Hi insistisc: per què?

Si jo, en comptes de ser un ingenu recalcitrant —un ignorant de la vida especialment crèdul, càndid i candorós—, fora un malpensat mínimament maliciós, podria arribar a sospesar que els partits polítics del Govern tenen algun tipus d’interés en la vaga. Interés a fer que continue la vaga, vull dir. La imperícia demostrada en les negociacions amb els agents sindicals és tan evident que podria portar a això: a pensar si no és que volen alimentar el conflicte per alguna raó oculta que no puc arribar a comprendre.

—Potser és que volen projectar una imatge tòxica sobre l’educació pública. Fer veure una imatge de caos, confusió i desconfiança sobre el sistema educatiu públic és una manera d’afavorir i promocionar l’educació privada. I no cal que et diga quin volum de negoci es mou darrere de l’educació privada! —m’insinua un bon amic, ell sí malpensat i mínimament maliciós, quan li explique la meua perplexitat davant del desficaci de les negociacions que fins ara s’han dut a terme entre l’administració i les forces sindicals.

Però no. No. Jo no seria capaç de servar un pensament tan retorçut. Tanmateix —hi insistisc—, em costa comprendre que l’administració encara no haja sabut acordar amb els sindicats una solució satisfactòria per a les demandes —absolutament lògiques i raonables— plantejades en la mesa de negociació: recuperació salarial, reducció de ràtios, increment de plantilles, menys burocràcia, millora de l’atenció a la diversitat, negociació real, paralització de retallades, millora d’infraestructures i defensa del valencià. Em negue a acceptar que l’administració i els sindicats no sàpiguen acordar que el jornal dels mestres ha de pujar tant com el cost de la vida. Altrament dit: que els salaris dels mestres —el poder adquisitiu del professorat valencià— no s’han de veure degradats i que, precisament per això, s’haurien d’incrementar almenys tant com l’IPC.

Però no. No. Jo no seria capaç de servar un pensament tan retorçut. Tanmateix —hi insistisc—, em costa comprendre que l’administració encara no haja sabut acordar amb els sindicats una solució satisfactòria per a les demandes —absolutament lògiques i raonables— plantejades en la mesa de negociació: recuperació salarial, reducció de ràtios, increment de plantilles, menys burocràcia, millora de l’atenció a la diversitat, negociació real, paralització de retallades, millora d’infraestructures i defensa del valencià. Em negue a acceptar que l’administració i els sindicats no sàpiguen acordar que el jornal dels mestres ha de pujar tant com el cost de la vida. Altrament dit: que els salaris dels mestres —el poder adquisitiu del professorat valencià— no s’han de veure degradats i que, precisament per això, s’haurien d’incrementar almenys tant com l’IPC.

Quant a la resta de reivindicacions, semblava que el passat dimarts es podia haver arribat a un principi d’acord en què les ràtios s’anirien reduint progressivament els anys 2028 (Primària), 2029 (Secundària) i 2030 (Batxillerat) d’acord amb la reglamentació establerta pel Ministeri; es prenien mesures contra la hipertròfia burocràtica que pateixen els centres; es revisaven i s’actualitzaven les plantilles docents; es comprometia l’execució d’un Pla Director d’Infraestructures Educatives; es creaven noves places i aules per a l’atenció de la inclusió educativa; i s’adoptaven mesures de millora per a la FP. En el document que la Conselleria va oferir als negociadors sindicals, a més a més, s’oferia un increment salarial de 200 euros en el complement específic autonòmic: 75 euros el 2026, 75 euros el 2027 i 50 euros més el 2028.

Semblava —a la vista de les reaccions inicialment observades per xarxes socials— que els negociadors haurien pogut donar per bo l’«ultimíssim» document que la consellera havia posat sobre la taula de negociacions, a manera d’ultimàtum, el passat dimarts a primera hora de la vesprada. Era evident que la fatiga negociadora els havia passat factura. No debades, en la nit anterior, les negociacions s’havien allargat fins a ben passades les dos de la matinada. Un servidor, conscient que una societat se la juga més que en cap altre front en la qualitat del seu sistema educatiu (que és tant com dir: en els ànims, la formació, les condicions, els recursos i la felicitat de les mestres i els mestres), va passar aquelles hores pendent, a través dels comptes de Telegram dels principals sindicats del sector, dels resultats finals d’aquella enconada negociació. I quan vaig llegir el document final oferit per la Conselleria no vaig poder evitar aquella sensació que, en bon valencià, té només una única —i molt expressiva— manera de formular-se: «Em vaig quedar de pasta de moniato!» I és que, entre el document anterior —el que havia quedat sobre la taula prop de les dos de la matinada entre el dilluns i el dimarts— i el que es feia públic com a document últim l’endemà, en la vesprada del dimarts, hi havia hagut la desaparició en peça de tot un apartat: la clàusula “Quinta”.

Tot un detall, certament, això de la clàusula «Quinta»: perquè es veu que en la negociació del dimarts dia 19 l’administració i els negociadors sindicalistes van decidir carregar-se tota en peça la clàusula cinquena del possible acord, que era la que es referia precisament a l’Ensenyança del valencià. «Es veu que “això del valencià”, a l’hora de la veritat, no els devia semblar tan important, als negociadors», vaig pensar, de seguida, enmig de l’estupefacció per la mutilació patida en l’última versió del document. I més enllà del valor simbòlic, la qüestió no era en absolut menor: perquè en aquest apartat, l’administració havia oferit una mesura concreta —concretíssima— que no podia sinó aplaudir públicament pels efectes positius immediats que podria tenir. És a saber: la «Regulació de l’expedició dels certificats de Capacitació en Valencià i del Diploma de Mestre en Valencià». No sé si ningú és prou conscient de la importància nuclear que tindria la recuperació estratègica d’aquests títols en relació amb la formació i la qualificació dels nous mestres (que és tant com dir, per a la qualitat futura del sistema educatiu valencià). I no sé comprendre tampoc com és que els sindicats, si l’administració els havia oferit una mesura tan oportuna i necessària, no n’han volgut aprofitar l’oportunitat.

«És el món al revés!», me’n lamentava, amb les mans al cap. I, visionant el vídeo amb les declaracions d’un dels principals sindicalistes negociadors al final de la reunió del dimarts a la vesprada, no em podia creure el que hi sentia dir:

—Han eliminat tot l’epígraf de valencià, que això ni suma ni resta, pensem, vaja...

«Sí que hem arribat on anàvem!», vaig pensar. Però no. M’equivocava. Allò que semblava el final del camí, amb la consulta participativa convocada pels sindicats per a acceptar el document proposat per la Conselleria (el document mutilat en la clàusula cinquena, referida a la promoció del valencià i a la molt benèfica recuperació dels títols de Mestre i Capacitació), va resultar ser només un recés en el camí de les reivindicacions per una millor educació pública valenciana «i en valencià». Perquè els efectes de la gasolina sovint són incontrolables. I el professorat, d’una manera aclaparadorament majoritària, va dir que no acceptava la proposta d’acord i que continuaria la vaga i les mobilitzacions: un 78% dels docents participants en la consulta, que són —poca broma— un total de 24.427 mestres.

Diria que aquesta és la gran lliçó que aquesta setmana han donat els nostres professionals de l’educació: no solament a la comunitat educativa sinó al conjunt de la societat. És a saber: la lliçó de la dignitat, la coherència, la il·lusió i la resiliència. Les flames de l’incendi inversemblant que la gasolina governativa ha provocat continuen cremant ara mateix amb una força admirable i desconcertant, amb incomptables actes reivindicatius i —uf!— la dimissió massiva de centenars i centenars de càrrecs directius en centres de tot el país. Fa l’efecte que n’està passant una de grossa. I algú n’hauria d’aprendre la lliçó. L’administració, per exemple, hauria de comprendre que als mestres se’ls respecta: perquè són la pedra de toc de qualsevol societat democràtica avançada; i que, per això mateix, no mereixen sinó comprensió, afecte, respecte, estima i reconeixement.

I els sindicalistes, pel seu costat, també haurien d’aprendre que qualsevol forma d’acord, en matèria d’educació, ha de passar, també, per l’amor a les paraules. Que, com diu el lema del nou moviment impulsat per Escola Valenciana: «Sense valencià no hi ha acord!». Que, ençà i enllà de les retribucions salarials, s’espera d’elles i d’ells que treballen a favor de la millora de la qualitat de l’educació valenciana. I que en aquest cas —permeteu-me que siga concret— això hauria de passar per acceptar la benèfica mà estesa de l’administració en la justa i molt necessària iniciativa de recuperar les certificacions de la Capacitació en Valencià i el Diploma de Mestre en Valencià. Entre centenars de coses més, clar...