L’apocalipsi és veritat. I es produeix cada cent anys. Només cal fer una ullada a la història per a constatar-ho: tot s’acaba. Tot, absolutament tot. A força de temps, erosions, destruccions, canvis i oblits, el món que coneix una generació prompte o tard desapareix. Irremissiblement. I es converteix en pols i cendra. O en desmemòria boirosa, en el millor dels casos, per a les persones que viuen el prodigi de la vida tres o quatre generacions més tard. 

Despús-anit ho pensava, això, quan vaig acudir a tocar al Via Crucis d’Altea amb el meu fill. Pel carrer Sant Miquel, que anava d’ample en ample de turistes, em van parar fins cinc voltes per a preguntar-me, en quatre llengües diferents —anglés, castellà, català i francès—, on és que havia de tocar la música, per anar a sentir-la. 

—Has vist, papi? —m’observava el fill, amb el trombó a la mà—. Els d’ací som ara els exòtics...

Tenia raó. La gentrificació del centre històric del poble ha comportat que el tradicional Via Crucis que recorre les capelletes del Calvari al punt de la mitjanit entre el Dijous Sant i el Divendres Sant puga semblar un reclam turístic més per a les fornades de turistes que aquests dies de Setmana Santa omplin tendes, carrers, terrasses, bars i restaurants. I resta molt lluny en la memòria el Via Crucis que vaig conéixer quan era menut, quan el Calvari era un racó polsós, solitari i fosc: tan fosc que en les proximitats de la ruïnosa Casa Donyaila o allà dalt a l’antiga ermita de Sant Joaquim —Sant Xotxim, en déiem—, els músics no podíem veure la partitura que tocàvem i cantàvem. L’ambient, per això, era una mica misteriós, lúgubre, enigmàtic; arcaic, tenebrós, de recolliment. Remotament recorde les dones velles, devotíssimes, vestides de dol, amb vel que els cobria el cap i els cabells. I tenia la sensació, mentre recorríem les capelletes del Via Crucis, que participava en una litúrgia antiquíssima: que aquell recorregut pietós entre la pols i la foscor, entonant el vell càntic del Via Crucis que al seu dia va transcriure el Mestre de la Música, ben podia ser una litúrgia del segle XIII. I era cosa que em causava commoció, el fet que, tan bon punt s’acabava aquell acte, de seguida, amb els amics, agafàvem el Seat 133 de ma mare, de color groc, enfilàvem la carretera de Benidorm i, en a penes deu o dotze minuts, podíem ingressar —què en diré?— a la discoteca Amnèsia, amb la sabuda confusió de músiques estridents, fums, llums negres, làsers, crits, gogós i begudes espirituoses. I era cosa de no creure, que en a penes deu minuts —i deu quilòmetres—, impunement es podia passar dels segle XIII al segle XXIII!

L’apocalipsi del temps ha fet desaparèixer aquell Via Crucis medievalitzant de la meua adolescència. I també totes aquelles discoteques de Benidorm —Amnèsia, KM, Penèlope, Star Garden, Pacha, Baccus Garden, Eva’s, Amèrica, Number One, Nabab, Space, etc.— en què semblava que s’acabaria el món. Tot passa. I de la mateixa manera que moltes de les coses del món nostre dels anys 80 i 90 del segle passat no arribaran al món dels nostres nets, tampoc moltes coses del mon dels nostres avis no ha perdurat fins a nosaltres. No obstant això, sempre m’ha agradat molt tafanejar quins hàbits, quins costums i quines tradicions han desaparegut de l’escena pública i s’han quedat pel camí en el viatge del temps. En primer lloc, perquè la història i la memòria són facultats de la condició humana que ens permeten d’oposar una certa resistència a l’apocalipsi recurrent. En segon lloc, perquè el món del nostre present només es pot entendre i interpretar com a herència i resultat dels món que l’han precedit. I, en tercer lloc, perquè —precisament per això últim— sovint en el temps passat trobem claus que resulten suggeridorament útils per a comprendre i viure més intensament el temps present i el temps futur.

Potser per això, o potser per pur oci vacacional, he volgut consultar aquests dies el passatge del segon volum de Coses de la meua terra de Francesc Martínez i Martínez, de l’any 1920: per tafanejar com era la Setmana Santa d’Altea ara fa poc més d’un segle. He llegit una volta més la sabuda llegenda de la imatge Crist del Sagrari, que va caure de la paret a terra un total de tres vegades mentre eixia la processó del Divendres Sant per donar a entendre que també Ell volia eixir a la processó. Aquest és el motiu per qual el Crist, a Altea, tradicionalment sempre ha eixit a la processó «darrere de totes les andes», després del Sepulcre i de la Pietat: un costum que jo mateix he arribat a conéixer fins fa poc i que, tot siga dit, també s’ha perdut —inexplicablement— en l’actualitat... Però la sorpresa ha arribat quan, en la relectura de les Coses de la meua terra —«l’única manera seriosa de llegir és rellegir», advertia Joan Fuster— , he parat esment en els costums reportats per Francesc Martínez i Martínez per a tal dia com avui, Dissabte Sant, i que no recordava de lectures anteriors.

Hi venia a explicar, el folklorista d’Altea, per al Dissabte de Glòria: «En alguns carrers en què els veïns tenen bon humor, penjat d’una corda que creua lligada d’una finestra a l’altra hi ha un ninot fet d’un trage vell ple de palla i draps, amb l’afegitó en alguns de coets. A estes figures, que li posen també carasseta, els diuen allí Judes: sol dir-se «en el carrer X hi ha un Judes». A les deu del matí, quan les campanes voltegen al cant de glòria, a les barques s’hissen les banderes que estaven a mig pal, així com també a l’Ajuntament, la Comandància de Marina, Duana, Quarters de la Guàrdia Civil i Carabiners i consolats, que en són tres: Francés, Anglés i Alemany. La majoria de veïns del poble fan soroll amb el primer que troben a mà; alguns tiren coets, però els que més trapoll mouen són els que han fet algun Judes, al qual estan tirant-li escopetades fins que l’encenen en flama, cosa que és celebrada per tots els espectadors amb rialles, palmades i crits.» 

—Ostres! Això del Judes penjat de les finestres al mig d’un carrer el Dissabte de Glòria no ho havia sentit dir mai, a Altea —m’exclame, en veu baixa, en la solitud de la butaca on llig.

Però la veritable curiositat m’arriba tot seguit, quan prosseguisc en la lectura, perquè Martínez i Martínez hi reconta: «La gent menuda, proveïda de les macetes que ja coneixem [en referència a les macetes de fusta que els xicons fan servir el Dijous Sant de matí per a colpejar les portes tancades], en quadrilles van pel poble cantant acompanyats pel dit instrument o ferramenta, el següent: «Cuca mala, ix del caixó, / que el Nostre Senyor ha pres mort i Passió. // Cuca mala, ix del forat, / que el Nostre Senyor ha ressuscitat. // Xinxes marranxes, eixiu del caixó, / que el Nostre Senyor ha pres mort i Passió. // Xinxes marranxes, eixiu del forat, que el Nostre Senyor ha ressuscitat. // Picoleta, picolà, / que el Senyor ha ressuscitat. // Picoleta, picolí, / que el Senyor ja està ací.»        

«Xe, caram! Com no ho havia vist abans?», m’indigne amb mi mateix. «La Cuca Mala»! I se’m fa de dia, pronunciant el sintagma amb veu alta. Perquè em fa l’efecte que aquesta referència de la cançó alteana recopilada ara fa més de cent anys per Francesc Martínez i Martínez («la Cuca Mala») emparenta molt clarament amb el personatge fantàstic de «la Cuca Maula» —que és una de les denominacions de «la Quarantamaula»—, i també amb la cèlebre figura de «la Cuca Fera» que, com se sap, és com una mena de drac temible amb cos de tortuga (amb una closca o cuirassa enorme) que tradicionalment precedia la processó de Corpus en algunes poblacions de l’antiga Corona d’Aragó i que representava el mal o el diable que finalment esdevé vençut. Tortosa, Morella, Tarragona, Gandia, Solsona, Begues, Montblanc, Reus, Sueca, Xàtiva, Alcoi, Alacant, Elx o València són ciutats on hi ha hagut vigència, memòria o constància de l’existència de la Cuca Fera. I en relació amb aquest ésser fantàstic, l’amic Francesc Gisbert, en el seu llibre Màgia per a un poble (2008), explicava: «Las cuca fera és una bèstia a meitat camí entre el drac i la tortugan que assolí una gran popularitat a tot el país durant els segles XII i XVIII [...] Les cuques feres representen en les processons un paper lúdic: amb coll extensible i mandíbules mòbils, llevaven els barrets als espectadors, acaçaven els menuts i llançaven flors, dolços, dècimes o coets. Foren prohibides durant el reganat de Carles III pels desordres que provocaven.» 

«Xe, xe, xe, xe! La Cuca Mala, a Altea! No m’ho acabe...» I sospese que el protagonisme recollit en la lletra de la cançoneta popular té tot el sentit del món tal dia com avui, Dissabte de Glòria, d’acord amb la religiositat popular. Perquè hi ha prou a recordar, en aquest sentit, que, d’acord amb els postulats cristians, amb la «mort», «Passió» i «resurrecció» del Nostre Senyor la humanitat és finalment redimida del pecat original i el mal resta vençut per sempre: la «Cuca Mala», per tant, deixa de fer por; esdevé innòcua, irrisòria, domesticable; i pot eixir ja, perquè l’enfrontem i perquè la dominem, de l’amagatall des del qual ens guaitava i ens amenaçava: «del caixó» o «del forat». 

L’interés per aquesta Cuca Mala d’Altea em porta a documentar que també a Crevillent —així ho recull l’investigador local Vicent-Josep Pérez i Navarro— la Cuca Mala era coneguda com una mena d’espantacriatures amb forma de caragol que es feia servir per a amenaçar els xiquets i que no isqueren de casa. Semblantment, Isidre Buades, en Les rondalles de l’horta  (2003), recull el nom de «la Cucamala» a Sant Joan d’Alacant, amb l’aclariment següent en una nota a peu de pàgina: «Cucamala és el nom que donen a la Rabosa en una endevinalla popular que diu així: Cucamala ix del cau a menjar-se picaenterra; ix l’agutzil de la terra a matar cucamala que s’emporta picaenterra. Cucamala és la rabosa, picaenterra, la gallina i l’agutzil, el gos que sempre esta gitat a terra.» I el mateix Francesc Martínez i Martínez, en el tercer volum de Coses de la meua terra, de l’any 1947, torna a documentar a Altea el nom de «la Cuca Mala» en una de les versions de la cançoneta del joc «Pinto, pinto». Diu així: «Pinto, pinto, Serafinto, / Cuca Mala, Margalinto, / la gallina està al terrat, / amb el cul arromangat. / La gallina merda al peu, amaga este peu!» 

«Caram, que curiós, això de la Cuca Mala!», acabe per valorar. I és quan repare en l’altre sintagma suggeridor de la cançó reportada per Martínez i Martínez: «Xinxes marranxes». «On ho he llegit, jo, això?», em pregunte. «Ja ho sé!», em ve com una llum. Busque en la biblioteca de casa el llibre El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia, d’Ester Limorti i Artur Quintana (1998) i el fullege fins que en trobe la referència, a l’interior del conte «La de la falç i altres bertranades». Quan els infeliços d’un poble veuen una falç per primera vegada creuen que és una bèstia amb vida pròpia que els podria atacar i acaben tancant-la a la presó. «Ja li deia ell que era la xinxa marranxa, i que podia amb tot. Ell li va dir al qui li la va vendre, que allò era la xinxa marranxa», s’hi explica. I, no content amb això, quimerós per una altra referència que inconscientment em ballava dins del cap, prenc entre les mans el llibre de Joan-Lluís Monjo El cançoner popular de Tàrbena. Recopilació i estudi lingüístic (2009) i no deixe de consultar-lo fins que trobe, en el subapartat «Del Dissabte de Glòria», la lletra de la cançoneta següent: «Xinxa marranxa / dins d’un niu, / el Nostre Senyor / ja està viu! // Xinxa marranxa / dins d’un forat, / el Nostre Senyor / ja ha ressuscitat!»

«Bingo!», celebre internament, quan aconseguisc localitzar, després del passatge del llibre de Limorti i Quintana, aquesta altra versió de Tàrbena que em permet de lligar caps amb la cançó recopilada a Altea. I decidisc prendre nota mentalment d’aquestes dos noves troballes de l’imaginari fantàstic valencià: «La Cuca Mala i la Xinxa Marranxa...» I sé que, per sempre mai més, podré recordar aquest Dissabte Sant de 2025 com aquell en què vaig aprendre que, al si del patrimoni etnopoètic valencià, hi ha també aquest curiós pessic  de fantasia en què la Cuca Mala i la Xinxa Marranxa són representacions del mal que podem conjurar, temptejar, dominar i vèncer...

«I tot això per a què serveix», podran preguntar vostès, carregats de raó. No sabria què respondre, la veritat. Però per a la possible resposta, em ve al cap —com són les coses— que en valencià existeix, precisament, l’expressió popular «entre xinxes i marranxes» per a significar ‘entre una cosa i una altra, perdent el temps amb incidents secundaris’. I és que, entre apocalipsi i apocalipsi —entremig d’erosions, destruccions, canvis, oblits, boires i desmemòries—, potser la vida no és sinó això: un temps perdut «entre xinxes i marranxes»... abans que arribe la Cuca Mala del no-res definitiu que és la mort.

Bon Dissabte de Glòria tinguen vostés.