Hi ha novel·les que expliquen una història i n’hi ha unes altres que ens ensenyen una manera diferent de llegir el món. Feia temps que no m’enfrontava a un llibre que em produïra una sensació tan estimulant com En todo hay una grieta y por ella entra la luz (2026), de Patricio Pron. No perquè siga una lectura fàcil —tot el contrari—, sinó perquè és una d’aquelles obres que obliguen el lector a abandonar les comoditats del relat convencional per acceptar que, sovint, la veritat habita als marges. I és precisament als marges on Pron construeix una de les novel·les més originals dels darrers anys: set llargues notes a peu de pàgina que acaben convertint-se en els set capítols del llibre, fins al punt que allò que semblava accessori esdevé l’autèntica matèria narrativa.
El punt de partida és aparentment senzill. El protagonista ha de redactar una biografia del poeta i cineasta jueu romanés Benjamin Fondane, una de les grans figures intel·lectuals europees del segle XX, assassinat a Auschwitz. Però el projecte naufraga des del primer moment. La investigació deriva en una successió de digressions sobre la literatura, el dolor físic, el pas del temps, la memòria, la fragilitat de l’escriptura i, sobretot, sobre el nostre present. Pron converteix el fracàs del llibre que el narrador no aconsegueix escriure en el gran èxit del llibre que nosaltres llegim. És un artifici narratiu brillant que demostra que les desviacions, quan són intel·ligents, acaben portant-nos molt més lluny que els camins rectes.
Llegint aquesta novel·la no podia deixar de pensar en una idea que apareix de manera recurrent: la cartografia. Els mapes són, en aparença, instruments neutres. Però mai no ho han sigut. Tot mapa és una interpretació del territori, una manera d’imposar-hi un ordre. Dibuixar una frontera és també decidir qui pertany a un lloc i qui queda expulsat d’ell. És transformar una realitat viva en una línia immòbil. I és, moltes vegades, l’inici de la violència.
La història del món n’és plena d’exemples. Les fronteres naixen sovint en un despatx, després d’una guerra, d’una conquesta o d’una annexió. Són línies traçades sobre paper que ignoren els accidents geogràfics, les llengües, les cultures compartides i les persones que, fins aquell moment, havien viscut sense entendre que una ratlla imaginària poguera alterar-los la vida. La política dibuixa mapes; després són les persones les que han d’aprendre a sobreviure dins d’aquelles geometries. La setmana passada ho vam tornar a veure a Ceuta. No és aquest l’espai per discutir la sobirania de Ceuta o Melilla ni la seua pertinença a Espanya o al continent africà. La qüestió és molt més profunda. El drama consisteix a contemplar milers de persones acumulades davant d’una línia fortificada que separa dues concepcions radicalment diferents de l’esperança. D’un costat, una frontera; de l’altre, la possibilitat —potser il·lusòria— d’una vida digna. La violència no comença quan algú intenta travessar una tanca. Comença molt abans, quan convertim aquella tanca en un principi moral.
Em va impressionar especialment escoltar fa uns dies l’entrevista radiofònica a dos habitants de Gaza que havien acabat atrapats en aquest episodi fronterer. Gaza és a milers de quilòmetres de Ceuta. Quants deserts, quantes màfies, quantes nits sense dormir, quantes renúncies devien haver acumulat per arribar fins allí? Quin mapa vital els havia conduït des de l’horror de la guerra fins a una altra frontera convertida també en escenari de desesperació? De sobte, la cartografia deixava de ser una disciplina acadèmica per convertir-se en una biografia trencada. És aleshores quan el discurs simplificador de l’extrema dreta resulta especialment obscé. Alimentar la idea d’una invasió és extraordinàriament fàcil quan es deshumanitzen les persones i es transformen en estadístiques, en titulars o en instruments electorals. La por sempre és més rendible que la complexitat. Però hi ha realitats que no admeten eslògans. La migració és una de les grans assignatures pendents de la humanitat, i reduir-la a una confrontació entre nosaltres i ells significa renunciar a comprendre les causes profundes que la provoquen.
Potser per això la novel·la de Pron resulta tan necessària. Perquè les seues notes a peu de pàgina funcionen com una extraordinària metàfora de la realitat contemporània. Igual que una frontera interromp un territori continu, cada nota interromp el fil principal del relat. Però, paradoxalment, és en aquestes interrupcions on apareix el sentit. El llibre construeix una mena de teranyina intel·lectual on cada desviació il·lumina la resta. El marge deixa de ser perifèric per convertir-se en el centre. I el lector acaba entenent que la vida tampoc no és lineal: està feta de bifurcacions, de decisions aparentment insignificants, de notes a peu de pàgina que acaben alterant el text principal de la nostra existència.
La novel·la és també una reivindicació emocionant de la figura de l’escriptor. Em va agradar especialment la defensa que Pron fa de les cases dels escriptors, de la necessitat de visitar els espais on van viure perquè la literatura també és una forma d’habitar el món. Les habitacions, els objectes, els paisatges quotidians expliquen tant com les pàgines publicades. Entendre un autor és, en part, cartografiar la seua intimitat. Hi ha una frase del llibre que continua ressonant-me dies després d’haver-lo tancat: “Somos parte de un orden frágil cuyos límites no podemos desplazar a nuestro antojo.” És difícil trobar una definició més precisa del nostre temps. Vivim convençuts que podem redibuixar els mapes, alterar les fronteres, modificar les regles del joc sense conseqüències. Però cada línia que tracem acaba afectant la vida d’algú.
Potser aquesta és la gran lliçó de la novel·la. Les notes a peu de pàgina compliquen la lectura, igual que la realitat complica qualsevol explicació senzilla del món. Una biografia lineal de Benjamin Fondane hauria estat probablement més còmoda, de la mateixa manera que unes fronteres aparentment clares semblen oferir una falsa sensació d’ordre. Però ens hauríem perdut allò essencial: la reflexió. La història sempre és més rica, més contradictòria i més humana que qualsevol mapa. Si haguérem aprés aquesta lliçó abans, potser conflictes com els de Gaza, Ucraïna o les mateixes fronteres mediterrànies no haurien adquirit la dimensió tràgica que avui contemplen els nostres ulls. Perquè només quan entenem que els marges també formen part del relat podem aspirar a construir un món on la cartografia deixe de ser una eina de dominació per convertir-se, finalment, en un exercici de comprensió.
Carles Cortés és escriptor i catedràtic
