Fa temps que tinc costum de dir en públic, sempre que l’oportunitat és propícia, la frase següent: «L’ànima de les persones —com la dels pobles— és feta de paraules.» Hi vull vindicar, amb aquest judici —ja s’entén—, la noció que el filòsof austríac Ludwig Wittgenstein va expressar en el seu Tractatus: «Els límits del llenguatge són els límits del meu món». O allò que —sempre en el mateix sentit— Joan Fuster va saber formular en un dels seus emmarcables aforismes: «No sols la riquesa de pensament d’una persona, sinó també la seva complexitat de matisos sentimentals, depenen del lèxic que domini i dels seus recursos sintàctics. Pensem i sentim en la mesura en què ens ho permet la nostra llengua.» I és que sempre he pensat que, en l’estudi i la comprensió de les societats, resulta pertinent d’extrapolar la idea de la importància determinant del llenguatge des de l’àmbit individual fins al pla de les col·lectivitats. La condició humana —en un nivell i en l’altre— resideix sempre en el prodigi de les paraules: en la capacitat del llenguatge per a viure, veure, comprendre, corprendre, aprendre i aprehendre la realitat. I és així que, de la mateixa manera que la vida de cada persona és indefectiblement mediatitzada per les paraules que domina (i que fa servir, més enllà de la comunicació, per a la conceptualització del món que l’embolcalla amb uns matisos, un interessos, unes percepcions, unes emocions, unes sensibilitats i uns pensaments determinats), també cada comunitat humana resulta identitàriament definible per mitjà de la llengua que fa servir, la qual no és sinó un transsumpte de la cultura —dels condicionants geogràfics, les circumstàncies històriques; les preocupacions, les pors, les esperances, els anhels, les tradicions, les actituds, els hàbits i els costums socialment compartits— al si de la qual un idioma es forja, s’usa, s’adapta i evoluciona.

Tanmateix, fa uns anys que m’he sentit impel·lit a autocorregir-me cada vegada que proferisc la sentència en qüestió: «L’ànima de les persones —com la dels pobles— és feta de paraules.» I prove de completar-la amb un matís nou que —als meus ulls— és del tot rellevant en relació amb la invitació que voldria fer-los aquesta setmana. Tendisc a dir, en els últims temps, amb una nova versió de la proselitista frase: «L’ànima de les persones —com la dels pobles— és feta de paraules... I de fantasies!» Perquè també allò que és capaç d’imaginar, ficcionar, conjecturar i fantasiejar una persona —o una comunitat humana— defineix amb precisió els avatars que l’han anat configurant al llarg de la seua història: la seua personalitat, la seua peculiaritat, la seua idiosincràsia; la seua manera de ser, de sentir, de recordar; les seues necessitats i les seues ambicions; les seues facultats per a pensar, per a crear, per a emocionar-se, per a vibrar, per a sentir-se viva, per a il·lusionar-se... Som allò que ens atrevim a somniar. Ho som individualment. I també com a poble. Per això, al costat de l’estudi, la coneixença i l’estima per la llengua, resulta igualment rellevant la consciència i la vivència del patrimoni etnopoètic: de l’imaginari compartit; de les tradicions, les cançons, les unitats fraseològiques; dels acudits i —molt especialment— de les rondalles i les llegendes.

És així com, a pesar del cientifisme irredempt i del racionalisme recalcitrant que em defineixen, fa anys que em declare i em confesse profundament enamorat de la fantasia popular valenciana: perquè tinc per a mi que les picardies i les meravelles de la literatura popular autòctona no deixen de ser un reflex de la nostra personalitat col·lectiva: del nostre tarannà com a poble; dels nostres patiments, de les nostres frustracions; de les nostres ambicions, de les nostres alegries; de la nostra singular manera d’encarar joies i misteris en l’aventura de la mort i de la vida. I és així que quan llig les ja clàssiques Rondalles valencianes d’Enric Valor —per exemple— crec intuir que tota la fascinant galeria de personatges fantàstics que hi apareixen ofereix un valor simbòlic que apel·la al caràcter que ens defineix: a la fesomia de la nostra identitat col·lectiva, a l’essència de la nostra condició humana.

El mig pollastret, la Mare dels Peixos, la bruixa Safranera, la fada Salina, el drac de set caps, el dimoni Capralenc, Margalida Blanca, el rei Astoret, Abella, les Mares dels Vents, l’Home del Sol, Oriolina, el príncep desmemoriat, la reina Argelagaina, Esclafamuntanyes, les Animetes del Purgatori, les bruixes de «L’albarder de Cocentaina» i les de «L’envejós d’Alcalà», el Senyor del Benicadell, el ferrer de Bèlgida, el patge Saguntí, el xiquet que va nàixer de peus, la mestressa del dimoni, les velletes de la Penya Roja, el jugador de Petrer... Són totes i tots criatures fantàstiques que ens sedueixen amb les seues històries perquè constitueixen un espill on poder mirar-nos: models al·legòrics que reflecteixen les nostres gosadies i les nostres covardies, els nostres desitjos i els nostres temors, les nostres capacitats prodigioses i les nostres infinites limitacions.

En fi... La reflexió ve ací a col·lació perquè a partir d’aquest cap de setmana entrem ja en «la setmana fantàstica». I no em referisc, precisament, a la d’El Corte Inglés, sinó a «la setmana fantàstica» de Castalla. Perquè durant tota la setmana, però molt especialment a partir del pròxim divendres 17 d’octubre, Castalla, el poble d’Enric Valor, celebrarà un any més la Fira de la Fantasia. El programa d’activitats d’enguany arranca amb una scape route i la ruta literària «Castalla, el castell del cel» per a l’alumnat de secundària i batxillerat; i amb l’espectacle musical i de narració oral «El darrer consell», a càrrec de Jordi Raül Verdú i la colla El Sogall (el divendres de matí, a l’Auditori), per a l’alumnat d’educació primària. A la vesprada del mateix divendres s’oferirà l’espectacle teatral Nautilus, a la Casa de Cultura (18:00 h), per a públic familiar, i tot seguit s’inaugurarà (19:30 h) l’exposició «Fantasies de Valor», amb els treballs seleccionats en el Concurs de Dibuix i d’Il·lustracions Valorianes amb Intel·ligència Artificial. A continuació (20:00 h), tindrà lloc l’acte institucional «Castalla, capital de fantasies», en què es presentarà el projecte arquitectònic de remodelació de la Casa Museu Enric Valor amb la participació de l’alcalde, Jesús López; el regidor de Cultura, José Rico; el regidor d’Urbanisme, Emilio José Bernabeu; i l’arquitecta municipal, Elena Such: un projecte essencial per a consolidar, efectivament, el municipi de Castalla com a capital de la fantasia valenciana.

Picant l’ullet al públic jove i adolescent —tot i que també per a públic familiar en general—, el mateix divendres a la nit hi haurà a la plaça Major de Castalla la «Festa Valor», amb l’actuació de l’Orquestra Zumbit, de l’IES Enric Valor (grup guanyador del concurs Castalla Sona d’enguany); i, com a plat fort, l’actuació d’Abril, la jove cantant de Benissa que actualment està revolucionant el panorama musical en valencià amb temes com «Dona’m», «Diu el riu», «Una història infinita» o «Afortunada». Ah! I val a dir que la jove Abril, a més d’oferir el concert en la nit de divendres, farà també al matí una trobada i una xarrada amb els joves castalluts de primer curs de Batxillerat a la Sala d’Actes de l’IES Enric Valor (a les 12:00 h)

Al sendemà dissabte (18 d’octubre), tindrà lloc al matí la «Ruta literària pel barranc de la Fusta i Planisses», creada i guiada per les germanes Assumpta i Rosa Mira a partir de la novel·la d’Enric Valor Temps de batuda. El punt de trobada serà la Creu Vermella de Castalla (a les 9:30 h), i l’experiència invitarà a albirar paratges i paisatges espectaculars del terme de Castalla per mitjà del tractament literari que el senyor Valor en va fer en la seua icònica novel·la. De vesprada, en canvi, la plaça Major tornarà a ser l’epicentre de la Fira de la Fantasia amb «Valor en Dansa», un espectacle escènic en honor a la memòria d’Enric Valor en què participaran el Grup de Danses Arcude de la Vall d’Uixó, l’Escola de Danses de Xàtiva i el Grup de Danses i Cançons de Castalla.

Finalment, el diumenge 19 d’octubre, com a colofó per a la «fantàstica» setmana, la mateixa plaça Major acollirà a les 10:30 h els Tallers de Fantasia, la Fireta del Llibre Fantàstic i el Mercat de la Fantasia, a més de l’actuació de la colla El Sogall, la Muixeranga del Vinalopó, la Muixeranga d’Alacant i la Muixeranga Penyeta Blanca de Cocentaina. A les 11.00 h, els més menuts gaudiran de l’espectacle teatral Valor als ossos, de Tres Teatre, i, una hora més tard, a les 12:00 h, a tall de cloenda, tindrà lloc la clàssica actuació de Dani Miquel i els seus Ma Me Mi Mo Músics, amb l’espectacle Estimem Enric Valor.

Sí: ja ho sé, ja ho sé, ja ho sé... Publicitar ací d’una manera tan detallada i descar(n)ada la Fira de la Fantasia de Castalla és una manera —una mica impúdica— d’agranar cap a casa. Perquè al costat de l’Ajuntament de Castalla i del Centre Cultural Castellut, la Càtedra Enric Valor de la Universitat d’Alacant és una de les tres institucions que hi ha darrere de l’organització (amb les quals també col·laboren la Generalitat Valenciana, la Diputació d’Alacant, la Coordinadora de l’Alcoià i el Comtat pel Valencià, Escola Valenciana, el Museu Valencià d’Etnologia, la Biblioteca Pública de Castalla i el periòdic Escaparate). Però... Què volen? No ho he pogut passar. Tocava. Entre altres coses perquè em consta —de primeríssima mà— que l’aposta que hi està fent l’Ajuntament de Castalla mereix tota l’admiració i tots els elogis, perquè no solament ha invertit en el projecte abundants esforços personals i importants recursos pressupostaris, sinó també dosis infinites d’il·lusió. O, per ser exactes: de fantasia. I això diria que és una cosa modèlica, exemplar, excepcional, joiosament edificant en un context com l’actual en què la política massa sovint sembla haver-se reduït a un penós espectacle de vanitats, difamacions, estridències, recriminacions, conflictes, acusacions, bregues, difamacions, maledicències, denigracions, infàmies, aspiracions, supèrbies i corrupcions.

I no. No, no, no. Ara més que mai, contra totes les aberracions, és necessària la fantasia: ni que siga per saber qui som —quina és la nostra veritable personalitat— i poder-la celebrar. Les meues felicitacions, per tant, als gestors de Castalla que aposten per fer una mica més fantàstica —amb una mica més de Valor— la vida de la ciutadania: enhorabona molt particularment al regidor de Cultura, José Rico, Batano, i a l’alcalde, Jesús López Blanco. No per amics mereixen que els estalvie elogis. El programa d’activitats que han gestionat per a la Fira de la Fantasia d’enguany és una meravella tan meravellosa que ben mereix promoció, publicitat i difusió. És per això que els en vull fer ací la recomanació, de tot cor. Agafen un paper d’estrassa, i amb la lletra de les coses boniques, es vulguen apuntar: «17, 18 i 19 d’octubre. Fira de la Fantasia Enric Valor i Castalla».

Ja ho veuen: una invitació a la fantasia. Diria que és ara més necessària que mai. Perquè quan sembla que les persones i els pobles sembla que estan perdent l’esperit, l’entusiasme, la identitat, al vivacitat i la humanitat, crec que val molt la pena de recordar aquell axioma que tant m’agrada de dir en públic quan l’oportunitat és propícia. Ja saben: «L’ànima de les persones —com la dels pobles— és feta de paraules... I de fantasies!»