CASTELLÓ. La formació del professorat és una peça clau per a garantir que el nostre alumnat reba una educació de qualitat. El sistema educatiu no pot romandre ancorat ni estàtic; necessita, de manera constant, eines que el dinamitzen i permeten als docents adaptar la seua pràctica diària amb metodologies innovadores, flexibles i veritablement alineades amb les exigències del segle XXI. Com assenyalava John Dewey: “si ensenyem avui, com ensenyàvem ahir, robem el demà als nostres alumnes”, una idea que posa de manifest la necessitat d’una actualització permanent del professorat.
Durant el govern de Ximo Puig, es va obrir una via per a fomentar l’autonomia dels centres educatius, possibilitant que foren aquests mateixos qui identificaren i determinaren les seues necessitats formatives. Aquesta aposta anava acompanyada de la territorialització de la formació del professorat, amb l’objectiu d’apropar les respostes educatives a les realitats concretes de cada comarca de la Comunitat Valenciana. Els dos elements suposaven una manera d’empoderar la comunitat educativa per fer front a una realitat canviant que exigeix capacitat d’adaptació i flexibilitat, sense excloure en cap cas la necessitat d’una formació comuna en aspectes generals imprescindibles per a tots els centres.
Tanmateix, aquest model ha patit un gir notable des de l’arribada de la dreta al govern de la Generalitat. Les noves directrius han comportat la supressió de la territorialització de la formació, amb decisions tan significatives com el tancament del CEFIRE d’Elda, el centre de formació del professorat més antic de tota la Comunitat Valenciana. A més, des de la Conselleria d’Educació s’ha optat per centralitzar l’oferta formativa sota el pretext d’evitar duplicitats. Però, més enllà d’aquesta justificació aparent, el que es percep és un increment del control polític sobre la formació docent. Ara és des de València des d’on es decideix pràcticament tot, deixant les seus territorials sense marge d’autonomia. La conclusió és clara: menys capacitat de decisió per als centres i una pèrdua evident de la connexió amb les necessitats reals del territori.
Malgrat que aquest canvi ja genera preocupació per si mateix, la informació publicada recentment agreuja encara més la situació. Segons es va fer públic, el subdirector general de Formació del Professorat va publicar l’any 2022 un llibre en què banalitza l’Holocaust i desacredita els sistemes de reconeixement docent amb comparacions del tot inapropiades. Resulta profundament inquietant que una persona amb aquesta responsabilitat haja fet referències tan greus i fora de lloc, utilitzant analogies que no sols resulten ofensives, sinó que també perjudiquen el prestigi de la professió docent. La formació del professorat requereix rigor, respecte i una visió constructiva, valors que semblen incompatibles amb aquest tipus de plantejaments. Per tot això, es fa difícil entendre com una persona que aparentment no creia en la formació docent haja pogut estar al capdavant d’un projecte d’aquesta envergadura.
La seua dimissió posa també en el punt de mira el seu responsable directe, el secretari autonòmic d’Educació, Daniel McEvoy. Jo em pregunte: com ha pogut mantindre’l en el càrrec coneixent el seu posicionament respecte a la formació del professorat? La resposta és contundent: era la persona idònia per a executar una política formativa centralitzadora, inquisitorial i restrictiva. El secretari autonòmic sabia perfectament que, amb aquest perfil, podia aplicar una línia de control decidint quines formacions eren adequades i quines no.
Tot això és un episodi més dins d’una política educativa que, lluny de reforçar el sistema, el debilita. La formació del professorat no pot convertir-se en un instrument de control ni en un espai de descrèdit; ha de continuar sent un pilar de qualitat, dignitat i progrés educatiu. Malauradament, amb els actuals dirigents de la Conselleria d’Educació, aquest horitzó sembla cada vegada més llunyà.
