Stendhal va convertir El roig i el negre en una novel·la sobre l’ambició, l’aparença i la hipocresia moral d’una societat, la de la Restauració postnapoleònica, que es mirava a l’espill i no s’hi reconeixia. Mentre que el roig s’associa simbòlicament a la passió, l’ambició, l’exèrcit i l’herència del règim anterior, el negre és al seu torn l’ordre establert, la hipocresia moral i religiosa i el control social. Dos segles després, el roig continua incomodant. No ja com a metàfora literària, sinó com a color. I no en qualsevol lloc, sinó al logotip de la Generalitat Valenciana. El canvi del roig al blau que hem pogut observar últimament no és un detall menor ni una decisió estètica neutra. És un gest polític, carregat de simbolisme, que revela una manera concreta d’entendre el poder i l’administració pública: com un espai modelable al gust del govern de torn, no com una institució comuna, compartida i sostinguda en el consens. 

El roig no és un color qualsevol. És un dels colors bàsics de la nostra senyera, compartida amb els territoris de l’antiga Corona d’Aragó. El roig és memòria, continuïtat, filiació històrica. El roig és un color que no pertany a un partit, sinó a una tradició col·lectiva que ha sobreviscut segles, règims i governs. Per això mateix, molesta. Perquè recorda que hi ha una identitat que no pot ser reescrita a colp de decret ni redissenyada en un despatx de comunicació. 

El blau, en canvi, juga a una altra lliga simbòlica. És el color de la diferenciació, de la voluntat de marcar distància, de dir “nosaltres som una altra cosa”. També és —casualitats de la vida— el color associat al partit que governa actualment la Generalitat. I ací és on la ironia es fa insuportable: si fugen del roig perquè el perceben com el color del socialisme, han acabat abraçant sense complexos el color del Partit Popular. No volien colors de partit? Doncs n’han triat un altre, però propi. De segur que alguns ho justificaran, tot apuntant que remet al color de la senyera a València, però recordem aquest ocupa una mínima part del total i, casualment, és l’element diferenciador amb altres antics territoris de la Corona d’Aragó. Gens casual, per tant, la tria. Així mateix, com apunta Óscar Banegas, autor del volum assagístic Pensar en veu alta. Reflexions sense pèls en la llengua (2025) en un article recent, el blau institucional no és innocent, ja que és també el color que ha acompanyat alguns dels episodis més foscos de la corrupció al País Valencià. No és només una qüestió cromàtica, sinó de memòria política. El blau no neteja el passat; com a molt, intenta tapar-lo amb una capa de pintura corporativa. 

Aquest canvi de logotip no és un fet aïllat. Forma part d’una estratègia més ampla de modificació de les senyes d’identitat sense consens, sense diàleg i sense cap necessitat real. Des del govern de Mazón, amb la continuïtat acrítica de Pérez Llorca, hem vist com es retocaven símbols, es qüestionaven consensos lingüístics i es normalitzaven formes incorrectes del valencià en campanyes institucionals, com aquell trist vixca convertit en eslògan oficial. No és ignorància: és una tria. I les tries, en política, mai no són innocents. 

La pregunta és inevitable: és legítim que cada govern de la Generalitat canvie logotips, colors, llengua i símbols segons la seua conveniència ideològica? Si la resposta és que sí, aleshores assumim que la institució no és de totes i tots, sinó del partit que mana. I això és profundament antidemocràtic. L’administració pública no pot ser un instrument de màrqueting partidista ni un laboratori d’assaig identitari. Els colors, com les paraules, acaben esdevenint símbols. I els símbols construeixen relat. El relat que es construeix ara és clar: esborrem el que recorda el consens, la pluralitat i la història compartida, i ho substituïm per una identitat feta a mida, diferenciadora, excloent. No per millorar res, sinó per marcar territori. 

Stendhal oposava el roig de la passió i l’ambició al negre de la sotana i de l’ordre imposat. Avui, el roig institucional ha sigut substituït pel blau de la comoditat ideològica, mentre el negre —el de la manca de consens, el de la manipulació simbòlica— continua present. El problema no és el color en si, sinó el que revela: la hipocresia d’un govern que parla de neutralitat mentre pinta la institució amb els seus propis colors. Al final, com en la novel·la, no és una qüestió d’estètica, sinó de moral política. I ací, el cromatisme del poder diu molt més del que voldrien admetre. 

Carles Cortés és catedràtic d’universitat i escriptor