CASTELLÓ. Quantes vegades he començat les classes d'història amb aquesta frase atribuïda a Lord Byron. Hores i hores davant centenars d'estudiants amb un mateix objectiu: obrir-los els ulls a l'apassionant estudi de les arrels de la humanitat. Una història que, massa sovint, ha silenciat el paper fonamental que han jugat les dones en l'avanç de la ciència, de l'art i de totes les disciplines del coneixement.

Davant aquesta realitat, vull dedicar unes línies molt especials al paper del gènere femení com a motor i impulsor de descobriments essencials per a la humanitat. Només citaré dos casos que sempre treballe a l'aula i que representen exemples de superació amb majúscules, tot i ser només una mínima part de la llarga llista de dones oblidades per la història. La raó de posar-los en valor és doble: d'una banda, aprofitant que el 11 de febrer es commemora el Dia Internacional de la Dona i la Xiqueta en la Ciència; de l'altra, per alçar la veu contra les teories involucionistes que, des de l'extrema dreta i amb la complicitat de la dreta del Partit Popular, pretenen tornar a invisibilitzar les dones als currículums educatius.

Els casos als quals vull fer referència són Hipàtia d'Alexandria i Ada Lovelace.

Hipàtia d'Alexandria, matemàtica, astrònoma i filòsofa neoplatònica dels segles IV i V, va ser una de les figures intel·lectuals més destacades de l'Antiguitat tardana. Va dirigir l'escola neoplatònica d'Alexandria i va destacar especialment pels seus comentaris i edicions d'obres fonamentals de les matemàtiques i l'astronomia, com L'Aritmètica de Diofant, Les Còniques d'Apol·loni de Perga o l'Almagest de Ptolemeu. El seu treball va contribuir decisivament a preservar i transmetre el coneixement matemàtic i científic grec, que segles més tard esdevindria clau per al desenvolupament del pensament científic modern. La seua mort violenta a mans del fanatisme religiós és un dels exemples més impactants de com la intolerància i l'obscurantisme han intentat, històricament, silenciar el pensament crític. Una realitat que, malauradament, encara troba ressò en determinats discursos polítics actuals.

També vull dedicar unes línies a Ada Lovelace, considerada la primera programadora de la història. Matemàtica del segle XIX, Ada Lovelace va col·laborar amb Charles Babbage en el desenvolupament de la màquina analítica, un precedent conceptual dels ordinadors moderns. En les seues notes sobre aquesta màquina, va descriure el primer algorisme destinat a ser processat per una màquina, anticipant idees fonamentals com la programació, la manipulació simbòlica de dades i fins i tot el potencial creatiu de la informàtica. Malgrat la importància del seu treball, no va rebre el reconeixement que mereixia en el seu temps, i no seria fins al segle XX quan la seua figura començaria a ocupar el lloc que li correspon en la història de la ciència.

Aquests dos exemples són una mostra clara d'allò que ha de reforçar-se a l'aula. Els nostres xiquets i xiquetes no poden estar sotmesos a una educació basada en la invisibilització del paper de la dona. S'ha de treballar eixe paper protagonista femení que la història ha amagat i s'ha de fer com a eix transversal de totes les etapes educatives: des d'infantil fins a la universitat.

Cal dir-ho sense embuts: la dreta del Partit Popular és còmplice d'una política educativa que permet, de nou, amagar les dones dels currículums escolars. Les hipoteques dels governs autonòmics no poden estar lligades a un retorn als temps de foscor. La inclusió i la igualtat en educació no són ideologia; són justícia social i justícia històrica.

Avui, més que mai, pren tot el sentit aquella idea que el millor profeta del futur és el passat. Quan analitzem l'origen dels pensaments extremistes, trobem pilars comuns: la censura, la persecució del coneixement i, fins i tot, la crema de llibres. Algú pot pensar que durant la dictadura franquista les dones van ser reconegudes pel seu paper científic? La resposta és clara: no.

Per tot això, cal afirmar sense complexos que continuarem defensant una educació que reconega totes les persones com a iguals, dones i homes. Una política educativa que impulse la coeducació i faça visible el paper de les dones en la història. Exemples com els d'Hipàtia i Ada han de ser recordats i reivindicats, perquè van ser prou valentes per pensar, investigar i crear en temps en què ser dona significava, massa sovint, ser condemnada al silenci.