Pere Ibarra (1858-1934) ho tenia ben clar quan registrà la paraula «fosar» a l’índex de la seua obra Cabildos y Sitiadas, l’any 1927. Al carrer del «Rey Amadeo» (rei d’Espanya entre 1871-1873) estava el fossar o cementeri durant l’època que els «moros» habitaven el raval d’Elx. De fet, no tots els seus habitants eren pròpiament «moros», és a dir, vinguts o descendents de l’antiga província romana nord-africana de Mauritània. Pel que sabem a hores d’ara, els musulmans del raval d’Elx descendien de grups magrebins, imazighen o amazics («berebers»), mesclats amb la població indígena anterior a la conquesta àrab, després islamitzada religiosament i arabitzada lingüísticament.

L’any 1607, dos anys abans que els seus habitants foren deportats, el bisbe d’Oriola, Andreu Balaguer, enumerà els seus límits: «En el término de la Villa de Elche, de la dicha diócesi de Orihuela, ay un campo y hiermo que antigamente solia ser simenterio de moros (…)». El bisbe Josep Esteve, una vegada erigida la nova parròquia de Sant Joan (1602), ordenà tancar el fossar com a lloc d’enterrament musulmà. I que, tot seguit, es convertira en una parcel·la de cultiu, les rendes obtingudes de la qual haurien de servir al manteniment de la parròquia.

El fossar dels moriscos de l’antic Raval de Sant Joan limita ara entre el Filet de Fora i el carrer Aurora, a llevant; el carrer Fossar, a ponent; el carrer Retor, a migdia; i de la Mare de Déu de la Llet i d’Abadia, al nord. D’aquesta gran àrea, sols la part central està sense edificar, encara que el terra ha estat segellat parcialment pels enrajolats accessoris als equipaments que l’ocupen i voltegen. Però el cementeri encara està insinuat als veïns pel que resta d’un xicotet hort públic, l’Hort de Sant Joan, una propietat municipal situada dins la zona d’amortiment de l’àrea d’horts històrics assenyalada per la UNESCO, anys enrere ocupat per una escoleta infantil municipal, i ara en conveni amb l’obra social d’una fundació particular.

El fossar, en efecte, era limitat per ponent amb el carrer homònim, una de les més antigues vies urbanes del raval d’Elx. Traçada de nord a sud, no és un carrer llarg però, com a via antiga que és, concentra una densa història social.

P. Ibarra situa el fossar al segle XIV, simultani a la formació del raval. La seua compacitat històrica és tan forta que, a poc que es grate el seu sòl, apareixen restes humanes. Així va ocórrer l’any 2020, tan bon punt Aigües d’Elx renovà llurs instal·lacions dins el procés de reformes del carrer Abadia, en l’àrea nord del fossar. No és gens estrany, tenint en compte la nombrosa població del raval, formada per unes cinc-centes famílies, una tercera part de la població d’Elx el 1609, any de la referida deportació per Felip III.

Un fossar que responia, per tant, a un raval populós. I el carrer homònim, una traça plena de vida. Un i altre només poden ser explicats i entesos amb llums llargues, amb una àmplia i oberta perspectiva de recerca. El fet de destacar el nombre d’habitants és important perquè subratlla que els seus veïns no eren una minoria, sinó una majoria, i ben qualificada. De fet, l’ús de la paraula «moriscos», com la de «cristians», és massa reduïda i ajustada al marc conceptual des del qual ens han educat la mirada. No diu tant de l’objecte observat en aquestes èpoques com del subjecte que ara els contempla.

Com a espai religiós, el fossar era un lloc molt respectat. No era una fosa comú, en el sentit legal i polític del terme, o una parcel·la sembrada de NN, de persones finades desconegudes (nomen nescio), com s’inscriu a les tombes de les persones immigrants que han mort en l’acte d’accedir a destins com la Unió Europea. Tampoc eren apàtrides. Ni forasters ni, menys encara, intrusos. Contràriament, tenien una identitat diversa, política i cultural, a més d’individual, molt arrelada. Estudis recents demostren, en efecte, la seua soca romànica, sense la qual les comunitats morisques no s’entenen. Angles amagats de la història d’Elx que comencem a conéixer i valorar a poc a poc millor.

S’han documentat els noms i cognoms dels veïns que l’ocuparen tres generacions abans de la data del tancament de la prohibició de sepultura. Pere Pujaro, per exemple, finat als inicis de l’any 1561. O Joan Bensuar, l’any de 1577; ambdós enterrats al fossar. O Rodrigo Bensuar i Lleonor Alpana, el 1597 i 1598, respectivament. I Violant Almaxina i el seu marit, que ho deixaren per escrit quan feren testament, al maig de 1592: demanen ser-hi enterrats «en la forma acostumada». És a dir, segons costum musulmà. Són els últims enterrats al fossar. A diferència de Bernardí Satdini. Com que morí al juliol de 1606, fou enterrat ja al vas de l’església de Sant Joan una vegada fou habilitat quan s’acabaren de construir els fonaments de la nova església, bastida sobre l’antiga mesquita, els anys 1595/1596.

Les cases de tots ells, i en particular la de Bernardí, situada al mateix carrer Fossar, amb les dependències i objectes materials que contenien, ens són ben conegudes gràcies als inventaris que feren els experts, un cop moriren els propietaris. Els seus registres són una bocinada d’aire fresc que tira per terra un bon fum dels prejudicis que arrosseguem sobre aquesta comunitat. Baluard també de les resistències oposades a la cristianització induïda que pressionava sobre les comunitats morisques per aquests anys.

Tantes històries, com tantes persones… com tantes preguntes, com diria Bertol Brecht al seu conegut poema de 1935. Ben entés, és clar, si considerem els moriscos subjectes de la història d’Elx. Ara per ara no és el cas, com ha demostrat l’Ajuntament actual en no fer constar l’expulsió d’aquests veïns del raval en la línia del temps històric exposada al recentment inagurat «Jardín de la Concordia». Un greu lapsus, si volem ser moderats.

La mort és i ha estat sempre matèria de reflexió en totes les societats. La consciència de la finitud de la vida és intrínsecament humana. Precisament per la seua universalitat, la varietat de formes d’acomiadament és tan gran. De manera que els seus ritus i cerimònies ajuden a definir una comunitat. Així, el fossar del raval d’Elx evidencia i manifesta singularitats històriques que expliquen la trajectòria cultural de la societat il.licitana.

Les característiques del fossar en temps dels moriscos tenien molt a veure amb les prescripcions religioses sobre la mort. Una vegada fets els rituals previs, el costum a les comunitats islàmiques era cavar la sepultura en terra verge —ni conreada ni edificada— fins a la meitat de l’alçada d’un home; es posava el cos boca amunt o de costat, en decúbit lateral dret perquè fóra orientat en angle dret amb la quibla de la Meca, eix nord-est sud-oest; a diferència de la tradició catòlica, que soterrava en decúbit supí.

Tanmateix, el marqués d’Elx disputà el fossar al bisbe poc després, una vegada la població del raval fou expulsada. El raval pertanyia a la jurisdicció del marqués, però el bisbe, sense negar-la, reclamà el fossar com a un bé pertanyent a l’antiga mesquita, les propietats de la qual havien de passar directament a la nova església de Sant Joan, com ocorregué en tots els llocs de moriscos, amb escasses excepcions. Mentrestant, d’ençà 1611, el raval es repoblà majoritàriament per cristians del barri de Sant Salvador, els quals no alteraren l’espai de l’antic cementeri morisc, que esdevingué una referència indiscutible en el carreram. Potser hi jugà l’excés d’espai urbà respecte de l’època morisca. No és tan sols que sobraren carrers i cases, sinó que la població cristiana amb prou feines pogué ocupar, i reproduir, les estructures d’hàbitat fetes pels elxans musulmans del raval durant més de tres segles. Un patró d’hàbitat diferent per a un poblament cultural divers, malgrat les continuïtats i semblances que indubtablement hi havia.

Els plànols que ens han arribat confirmen aquesta permanència visible del sòl de l’antic fossar morisc, tant el de Porras (segona meitat segle XVIII), com el de J. González, datat a l’octubre de 1849. I també als diferents plànols del XX, amb la reducció d’espai que suposà la instal·lació dels equipaments referits. A començaments segle XX, però, l’Ajuntament canvià el nom del carrer. L’acord del plenari municipal de 27 d’octubre de 1915 decidí dedicar-lo al rei Amadeo I de Savoia, «honrando de este modo la memoria del rey/que ennobleció esta antigua Villa, otorgándole, en 1871, cuando estuvo en ella, el título de Ciudad». Als anys huitanta del segle XX el topònim fou recuperat. La Transició valorà el rètol tradicional, que s’arrelava en el temps quotidià, anònim i desconegut dels veïns de Sant Joan.

Els cementeris històrics d’Elx vinculats a les esglésies de Santa Maria i Sant Salvador i a l’ermita i pobla de Sant Jordi, han desaparegut i, a sobre, hom ha edificat o pavimentat el solar que deixaren. Així passaria també amb el solar que ocupava el fossar jueu, a les vores del carrer Almòrida, segons P. Ibarra, quan la jueria quedà despoblada ja abans dels pogroms de 1391 al Regne. I de la mateixa manera fins al segle XVIII, quan per la Real Cédula del 3 d’abril de 1787, l’il·lustrat rei Carles III ordenà habilitar els cementeris fora de les poblacions. A partir d’aquest moment, tard o d’hora la trajectòria d’aquests espais estava sentenciada.

Tanmateix, no podem conéixer gaire el que amaga el fossar, llevat de les troballes fetes en alguns solars dels carrers perifèrics, excavats arqueològicament als nostres dies, requisit imprescindible per alçar cases de nova construcció en aquest indret. Llàstima que el MAHE, dipositari oficial dels objectes descoberts, encara no n’haja donat compte; no sabem si estan analitzades ni, per tant, explicades. I, en conseqüència, no han pogut ser exposades. Se sostrau, així, als ciutadans el dret a conéixer llur patrimoni cultural.

I això, per cert, mentre dia a dia es reescriu una història de la ciutat allunyada dels resultats que evidencien la seua investigació. Per exemple, obviant l’herència semita (àrab, jueva) que l’explica, la més extensa de la seua història. Sempre resulta temptador projectar i proclamar cap al passat identitats úniques, categoritzant eleccions incontestables i excloents a conveniència, prescindint dels fets indagats i verificats. Això implica tancar la ciutat en un present continu, obstacle per entendre-la en totes les seues dimensions.

De fet, la valoració d’aquest patrimoni, en casos tan particulars com ara el fossar del raval, va unit a una consciència cívica que és, alhora, moral, ja que enganxa amb els drets humans i, per tant, en la vigent Constitució espanyola de 1978, com arreplega el seu títol I. És a dir, reconéixer la diversitat cultural del lloc on vivim. Si juguem amb identitats elegides i adaptades a interessos que no responen als fets documentats, el fossar i la comunitat que el féu possible romandrà incomprensible i, per tant, mut, prescindible o rebutjable per als il·licitans actuals.

Difícilment hi haurà història de la ciutat si no es coneix i respecta, per consegüent, la història jueva i, sobretot, àrab, parts constitutives d’aquella. Creiem que hui més que mai és necessària una història d’Elx que pivote sobre la consciència il·lustrada i moral de l’avinença entre les cultures que han format la il.licitanitat al llarg d’un ampli procés de vertebració. No la vella il.licitanitat, ara a revisar, la que naix en Cristòfol Sanç (1621), de la qual se n’han tret permanentment rèdits, els suficients per a observar-la de manera permanentment distorsionada.

Parem esment, en definitiva, sobre l’antic fossar del raval perquè és un indret singular, identificatiu de la ciutat antiga i, alhora, un dels més desconeguts per a tothom. Per aquesta raó creiem que mereix almenys una senyalització que el situe i n’explique el significat, tant als ciutadans que xafem dia a dia la ciutat com als que ens visiten.

* Joaquim Serrano és secretari de l'IECBV