El que ha passat fa uns dies a l’IES Cotes Baixes d’Alcoi no és només un succés greu: és un símptoma. Un senyal d’alarma que interpel·la tota la societat. Una mare i el germà d’un alumne van agredir brutalment un professor fins al punt de provocar-li ferides greus en una orella. No estem parlant d’una discussió acalorada ni d’un enfrontament verbal fora de lloc: parlem d’una agressió física violenta dins d’un espai que hauria de ser segur, respectuós i dedicat a l’educació. I no puc evitar dir-ho amb claredat: estic molt sorprès, però sobretot indignat. Perquè açò evidencia que alguna cosa no funciona. Que hem trastocat els papers. Que allò que hauria de ser excepcional comença a deixar de ser-ho.
Resulta especialment colpidor que els fets hagen tingut lloc en un centre com l’IES Cotes Baixes, reconegut recentment com a Centre d’Excel·lència de Formació Professional, un model educatiu basat en la innovació metodològica, tecnològica i organitzativa. És a dir, no parlem d’un centre problemàtic ni marginal, sinó d’un referent. I, tot i això, ni el prestigi ni el treball ben fet han servit de protecció davant la violència. Com hem arribat a aquesta situació?
Durant dècades, el sistema educatiu va arrossegar una realitat incòmoda: la violència exercida contra l’alumnat, sovint legitimada sota la idea de disciplina. Aquella etapa, afortunadament, s’ha anat superant. Però el que estem veient ara és una deriva inquietant cap a l’extrem contrari: la deslegitimació del professorat fins al punt que alguns alumnes i, el que és encara més greu, algunes famílies, consideren acceptable la violència contra els docents.
Les dades ho confirmen. Segons informes recents del sector educatiu, més d’un 80% del professorat del nostre país afirma haver patit algun tipus d’agressió verbal al llarg de la seua carrera, i prop d’un 10% ha viscut situacions d’agressió física. Al País Valencià, els sindicats denuncien un increment sostingut dels incidents greus en els últims anys. No és un cas aïllat: és una tendència preocupant. Però el més alarmant no és només la xifra, sinó el canvi de mentalitat que reflecteix. Cada vegada és més freqüent que, davant una amonestació o una sanció a un alumne, la reacció familiar no siga la reflexió ni la correcció, sinó la confrontació. El docent deixa de ser una autoritat educativa per convertir-se, en la percepció d’alguns, en l’enemic.
En una entrevista recent, el pedagog italià Daniele Novara, expert en educació i gestió de conflictes, ho expressa amb claredat: “L’aprenentatge per imitació és el veritable motor educatiu”. Aquesta cita, tan simple com contundent, resumeix el problema de fons. Quan les famílies opten per la confrontació violenta, no només desacrediten el professorat: es desautoritzen a si mateixes com a agents educatius. I el resultat és un cercle viciós en què l’alumne aprén que no cal responsabilitzar-se de res, perquè sempre hi haurà algú disposat a justificar-lo. Què ha passat pel cap d’aquesta mare, ara processada, per arribar a aquest punt? En quin moment es va trencar el límit entre defensar un fill i justificar l’injustificable? Perquè no ens enganyem: protegir un fill no és validar qualsevol conducta. Educar és, precisament, posar límits. És ensenyar que els actes tenen conseqüències. És ajudar a créixer, no blindar la immaduresa.
Mentrestant, què passa amb el professor? A més de les ferides físiques, hi ha un impacte psicològic profund. Un docent que ha estat agredit no torna a l’aula igual. Sap que, en qualsevol moment, un conflicte pot escalar fins a la violència. Sap que hi ha famílies disposades a creuar línies que mai haurien de traspassar-se. I aquesta por —encara que siga silenciosa— pesa. Pesa en la manera de relacionar-se amb l’alumnat. Pesa en la presa de decisions. Pesa en la confiança en el sistema. I, sobretot, genera una sensació d’indefensió incompatible amb la tasca educativa. Perquè educar requereix autoritat. No autoritarisme, sinó autoritat: reconeixement, legitimitat, confiança en el criteri professional. Quan aquesta autoritat es dilueix, l’aula es converteix en un espai fràgil, vulnerable, exposat.
I el problema no acaba en el cas concret. Fets com aquest tenen un efecte multiplicador. Poden generar la percepció que la violència és una via possible, fins i tot efectiva, per imposar-se. Poden animar altres a actuar de manera similar. Poden erosionar, encara més, el respecte cap al professorat. Això és, en definitiva, una crisi de valors. Una societat que no respecta els seus docents és una societat que ha perdut el nord. Que confon drets amb impunitat. Que substitueix el diàleg per la imposició. Que interpreta qualsevol límit com una agressió i qualsevol norma com una injustícia. No es tracta de defensar el professorat de manera acrítica —els docents també poden equivocar-se, com qualsevol professional—, però el que no es pot tolerar és que l’error, real o percebut, es responga amb violència.
Hem passat d’un model en què l’alumnat era vulnerable davant l’autoritat, a un altre en què el professorat pot sentir-se desprotegit davant determinats comportaments. Cap dels dos extrems és acceptable. L’educació necessita equilibri, respecte mutu i responsabilitat compartida. El que ha passat a Alcoi ens obliga a fer-nos preguntes incòmodes: sobre el paper de les famílies, sobre el prestigi social del professorat, sobre la gestió dels conflictes, sobre els valors que estem transmetent. Perquè, al final, la qüestió no és només què li ha passat a aquest professor. La qüestió és què ens està passant com a societat. I la resposta, si no actuem, pot ser molt més greu que qualsevol ferida física.
Carles Cortés és escriptor i catedràtic
