En ple 2026, al País Valencià, les dones continuem treballant gratis quasi dos mesos a l’any. No és una metàfora incendiària, és una realitat estadística: la bretxa salarial de gènere se situa en el 16,9 %. De mitjana, les valencianes cobren 4.728 euros menys a l’any que els homes. Això vol dir que, simbòlicament, a partir de primeries de novembre elles deixen de percebre ingressos mentre ells en continuen cobrant.

Però no totes patim la mateixa bretxa. Hi ha a qui la desigualtat li cau doble. Triple, fins i tot. Les dades de CCOO PV mostren que la desigualtat s’intensifica amb l’edat: supera el 19 % entre les dones majors de 45 anys. La penalització per les interrupcions vinculades a les cures no sols redueix salaris presents, sinó que condemna futures pensions. La bretxa és, també, una hipoteca vitalícia.

El factor de classe és determinant. Si mirem els salaris més baixos —el percentil 10— la desigualtat es dispara fins al 42,4 %. Les dones en aquest tram amb prou feines arriben als 8.017 euros anuals, mentre els homes en superen els 13.900. No parlem només de diferències relatives: parlem de pobresa. Parlem de dones que, tot i treballar, no arriben al salari mínim anual. Com més baix és el salari, més gran és la bretxa. La precarietat té gènere i classe social.

També té nacionalitat. Entre la població estrangera la bretxa salarial supera la mitjana i s’enfila prop del 20 %. Les dones migrants són les que menys cobren: al voltant de 17.000 euros anuals de mitjana, molt per davall de les dones autòctones. La intersecció entre gènere i origen multiplica la vulnerabilitat. No és casualitat que moltes d’elles se concentren en el treball domèstic, les cures o l’hostaleria, sectors feminitzats i infravalorats.

I després hi ha la parcialitat, l’autèntic nus de la desigualtat. Al País Valencià, prop del 73 % de les jornades a temps parcial les assumeixen dones. No és una preferència massiva: quasi la meitat declara que treballa a temps parcial perquè no troba una jornada completa. I una part significativa ho fa per responsabilitats de cura. La parcialitat no és una elecció lliure, és sovint una eixida forçada davant un mercat laboral que no ofereix alternatives i uns serveis públics de cures insuficients.

La conseqüència és directa: menys hores cotitzades, menys salari anual, menys complements, menys promoció, menys pensió… menys autonomia.

Però encara hi ha una altra qüestió incòmoda. Els complements salarials —nocturnitat, disponibilitat, torns, caps de setmana— presenten bretxes superiors al 20 % i, en alguns casos, molt més altes. Les hores complementàries en contractes parcials, que majoritàriament fan dones, solen retribuir-se com a tals: complementàries. Ara bé, què passaria si en lloc de ser dones foren homes els qui, majoritàriament, treballaren amb contractes parcials i acumularen aqueixes hores de més? Les consideraríem complementàries… o extraordinàries?

Si aqueixes hores les fera un treballador, probablement serien hores millor pagades i socialment reconegudes com a esforç addicional. Com les fa una dona amb contracte parcial sovint es dilueixen en un sistema que normalitza la seua disponibilitat flexible i barata. La diferència no és només contractual, és cultural. És una manera d’entendre el treball que continua girant al voltant d’un model masculí de disponibilitat plena, sense corresponsabilitat real de les cures i sense cobertura pública suficient.

La bretxa salarial no és un accident estadístic. És el resultat d’una estructura productiva que valora més els aspectes masculinitzats —la força física, la disponibilitat absoluta, la presència ininterrompuda— que els feminitzats —l’atenció, la cura, la precisió, la sostenibilitat de la vida. Les ocupacions amb menor qualificació, on els salaris ja són baixos, registren bretxes superiors al 33 %. I fins i tot en els llocs d’alta qualificació, els homes continuen cobrant milers d’euros més.

Davant això, no podem resignar-nos a pensar que la desigualtat és inevitable o que el temps ho arreglarà tot. El temps, si no va acompanyat de decisions col·lectives valentes, només consolida privilegis.

La bretxa salarial és una qüestió de dignitat democràtica. És la mesura exacta de com es reparteixen el poder i els recursos en la nostra societat. És la diferència entre autonomia i dependència, entre estabilitat i precarietat, entre una jubilació digna o una vellesa fràgil.

Es tracta de justícia social. Es tracta d’entendre que una economia que necessita les dones per sostenir-la no pot continuar pagant-les com si foren prescindibles.

I sobretot, es tracta de no callar. De continuar exigint transparència salarial, corresponsabilitat real, serveis públics de cures i convenis que valoren tots els treballs pel seu valor real. Perquè cada euro que falta en la nòmina d’una dona és una peça més d’una desigualtat que no és natural, sinó construïda.

Perquè la desigualtat no és una llei de la natura. És una decisió política. I com a tal, es pot revertir. Si hi ha voluntat de fer-ho.

Empar Pablo Martínez és secretària de Dones, Igualtat i Coordinació del Diàleg Social de CCOO PV