VALÈNCIA. Des de la DANA, sobrevola per tertúlies vàries la qüestió de si és millor o no l’existència de canyes i vegetació als llits dels barrancs i les riberes dels nostres rius. És curiós que esta qüestió genere tant de debat. Quan el fang es va assecar i les aigües es van retirar, la imatge que va quedar gravada en la retina del món sencer no era la d’uns suposats boscos amazònics creixent en els barrancs i rius. No. Allò que l’aigua arrossegava, allò que bloquejava carrers i entrades d’edificis, allò que posava en perill la vida de la gent no eren canyes, eren cotxes. Milers de cotxes surant com joguets trencats, colpejant-se entre ells i contra el mobiliari urbà i les façanes dels edificis. Cotxes que es van convertir en un risc afegit enmig del caos i que haurien pogut provocar encara més morts, a llocs com el parking del Bonaire, per exemple.
La imatge de la DANA és la imatge de vehicles apilats enmig dels carrers o amuntegats als marges dels barrancs. Açò hauria de fer-nos reflexionar: tenim massa cotxes. Massa cotxes en circulació i massa cotxes aparcats en qualsevol racó, que en una riuada es converteixen en projectils incontrolables. I esta dependència excessiva del vehicle privat té una causa ben clara: el dèficit estructural del transport públic a l'àrea metropolitana de València.
Durant la DANA d’octubre de 2024 vam comprovar que moltes persones que van quedar atrapades ho van fer dins dels seus propis vehicles. En zones on el metro o el rodalia haurien d’haver sigut una opció eficient, la realitat és que el servei públic resulta insuficient i, per tant, la gent es veu forçada a dependre del cotxe. Esta situació no és casual. Fa anys que es denuncia la manca d’inversions en la xarxa de rodalies, una xarxa que no ha parat de perdre usuaris en els darrers anys; que el servei de Metrobus és limitat i que el metro pateix retards, avaries i manca de freqüències adequades. Mentrestant, les infraestructures per al cotxe continuen sent la prioritat en la planificació urbanística i en les inversions públiques.
És evident que per a moltes feines el vehicle privat és imprescindible. El transport de mercaderies, la distribució, les feines que requereixen desplaçaments constants amb materials pesants o eines específiques necessiten furgonetes o camions. Però no és acceptable que per a qualsevol altra necessitat diària, com anar a treballar o a estudiar, la gent no tinga una alternativa real al cotxe. No podem seguir acceptant que l’única resposta a un episodi com la DANA siga tornar a posar-ho tot com estava abans, sense plantejar canvis estructurals que ens facen més resilients davant futures emergències.
Però sembla que el debat post-inundacions ha anat per altres camins. Una part de la discussió s’ha centrat a criminalitzar la vegetació de barrancs i rius, com si la natura fóra l'enemic, en lloc de parlar seriosament sobre com ens preparem per a futures catàstrofes. I l’única proposta concreta que hem escoltat per part de les autoritats és la de construir un nou Pla Sud, una infraestructura de drenatge de grans dimensions, amb una inversió multimilionària, però sense un canvi real en la manera com es planifica la ciutat i l’entorn metropolità.
La reconstrucció després de la tragèdia no pot ser simplement tornar a la situació prèvia a la DANA, com si res no haguera passat. Necessitem un replantejament profund del model de mobilitat a la nostra àrea metropolitana. Reduir el nombre de cotxes en circulació no és només una mesura per a combatre la contaminació i millorar la qualitat de vida a les ciutats, és també una estratègia de protecció davant les catàstrofes. Els cotxes que l’aigua va arrossegar el passat octubre no haurien estat allí si la gent tinguera un transport públic eficient, fiable i accessible.
No es tracta d’eliminar el cotxe d’un dia per l’altre, sinó de reduir-ne la dependència. No es tracta d’imposar prohibicions absurdes, sinó de garantir alternatives realistes i funcionals. I, sobretot, es tracta de deixar d’evitar els debats incòmodes. Perquè quan arribe la pròxima DANA, i arribarà, el que necessitem no és tornar a vore imatges de cotxes flotant pels carrers. Necessitem vore una societat preparada, amb infraestructures pensades per protegir-nos, i amb un model de mobilitat que no ens pose, literalment, amb el fang al coll.
