Ara fa tres anys, el lingüista Noam Chomsky advertia en un article publicat en The New York Times sobre els riscos de la intel·ligència artificial (IA) i l’ús de les llengües; el debat s’encenia no sols sobre les seues competències, sinó al voltant de l’ús de les llengües i de la visió del món que pot oferir. Assistim a un desenvolupament a gran velocitat de la IA, però no sempre en totes les llengües ni amb totes les realitats culturals. I és precisament ací on projectes com ALIA, desenvolupat des de la Universitat d’Alacant, cobren tot el sentit. Les darreres setmanes, el Fòrum ALIA ha fet parada a Alacant i, posteriorment, a València, consolidant-se com un espai de diàleg entre investigació, institucions i societat. No és habitual que un projecte científic genere aquest tipus de trobades obertes, i encara menys que ho faça amb una vocació tan clara de transferència social. Però ALIA, liderat per Manuel Palomar, no és un projecte de recerca qualsevol. És, al meu parer, una de les iniciatives més rellevants que s’estan desenvolupant actualment al nostre territori en matèria d’intel·ligència artificial.

El seu punt de partida és tan evident com sovint ignorat: si la IA no entén una llengua, tampoc no pot servir plenament a la comunitat que la parla. Durant anys, els grans models lingüístics han crescut alimentats principalment per dades en anglés, amb una presència desigual —quan no testimonial— d’altres llengües. El resultat és una tecnologia potent, sí, però també parcial, esbiaixada i, en molts casos, aliena a realitats com la nostra. Els fòrums celebrats a Alacant i València han servit, entre altres coses, per posar damunt la taula aquesta qüestió amb una claredat poc habitual. A Alacant, el debat es va centrar en la necessitat de generar recursos lingüístics de qualitat i en la urgència d’incorporar llengües com el valencià als sistemes d’IA. A València, la reflexió es va ampliar cap a la idea de sobirania tecnològica, amb una afirmació que, al meu entendre, resumeix perfectament el moment actual: la sobirania digital també passa per la capacitat de viure tecnològicament en la pròpia llengua.

És ací on ALIA aporta una novetat real i tangible. Lluny de quedar-se en declaracions d’intencions, el projecte ha anat construint, al llarg dels últims anys, una base de dades impressionant de textos en anglés, castellà i valencià. Parlem de materials procedents de mitjans de comunicació, textos periodístics i literaris, que configuren un corpus ric, divers i profund. No es tracta només de quantitat, sinó de qualitat: expressions, girs, contextos d’ús que permeten a la IA entendre la llengua més enllà de la superfície. Aquest és, probablement, el gran valor d’ALIA: no només vol que la IA traduïsca el valencià, sinó que el comprenga. I això té implicacions enormes. Significa que un assistent virtual pot interactuar amb naturalitat, que un sistema de generació de text pot respectar registres i matisos, que la tecnologia deixa de ser un espai estrany per convertir-se en una extensió de la nostra quotidianitat.

A més, hi ha un altre aspecte que convé destacar, especialment en un context sovint tens pel que fa a la qüestió lingüística: la integració del valencià en la IA no és incompatible amb la resta de varietats de la llengua catalana. De fet, el treball d’ALIA apunta just en la direcció contrària: com més rica i diversa és la base lingüística, més robust és el sistema. La tecnologia, en aquest cas, pot actuar com un espai de trobada i no de confrontació. Des del meu punt de vista, aquest enfocament és no només intel·ligent, sinó necessari. Durant massa temps hem assumit que la innovació venia de fora i que el nostre paper era adaptar-nos-hi. Projectes com ALIA trenquen aquesta inèrcia i demostren que també podem generar coneixement, infraestructura i tecnologia des d’ací, amb una mirada pròpia.

Els avantatges d’aquesta aposta són evidents, però sovint es donen per descomptats. Una IA que integra el valencià millora l’accessibilitat digital, redueix desigualtats i obri la porta a noves oportunitats econòmiques vinculades al desenvolupament tecnològic local. Però, sobretot, contribueix a preservar i projectar una identitat cultural que, en l’era digital, corre el risc de diluir-se si no es treballa activament. No és exagerat dir que ens trobem davant d’una qüestió de futur. La IA no és una tecnologia més: és una infraestructura que condicionarà la manera com ens informem, com treballem i com ens relacionem. Si el valencià no hi és present, el risc no és només simbòlic, sinó pràctic: quedar fora d’un sistema que cada vegada serà més central.

Per això considere que iniciatives com ALIA, nascudes en el marc del CENID i impulsades des de la Universitat d’Alacant, són fonamentals. No només pel que fan, sinó pel que representen: una aposta per una IA més plural, més justa i més connectada amb la realitat social. En un món que tendeix a l’homogeneïtzació, defensar la diversitat lingüística pot semblar una batalla menor. Però no ho és, perquè, com recordava Chomsky, el llenguatge no és només una eina, sinó la manera com entenem el món. I si volem que la intel·ligència artificial forme part d’aquest món, més ens val assegurar-nos que també entén —i respecta— la nostra manera de dir-lo.

Carles Cortés és catedràtic d’universitat i escriptor