Despús-ahir em telefonava Xavier Puig, un periodista de Pineda de Mar (el Maresme) que fa cosa d’un any i mig em va voler entrevistar per a un reportatge sobre mites, llegendes i rondalles. Bé... Abans de telefonar va fer servir aquesta forma hipertròfica de la cortesia tan de moda en els nostres dies que consisteix a enviar un WhatsApp preguntant si pot telefonar: «Bon dia, Joan, com estàs? Soc en Xavier Puig, que fa un temps vam parlar per un reportatge d’El Temps. M’agradaria comentar-te una cosa relacionada amb la Sara Llorens. Que et podria fer un truc? Gràcies.»

«Ei, Xavier! Per descomptat que sí...», li conteste jo, quan veig el missatge. La veritat: mai no he comprés aquesta retòrica de petició de permisos per escrit abans de telefonar. La meua condició d’animal carpetovetònic, espontani i expeditiu, em mena a telefonar sense més retòriques a la persona amb qui vull parlar, amb el benentés que el destinatari de la telefonada sempre podrà disposar del legítim i discrecional recurs de desconnectar o silenciar el mòbil. O, fins i tot, de no agafar la trucada si en aquell moment no li ve bé i tornar-la més tard, quan li abellirà. Però aquesta no era la qüestió. La qüestió és que el periodista pinetenc volia consultar-me fins quin punt El cançoner de Pineda, obra publicada l’any 1931 per la senyora Sara Llorens a Barcelona, era o no era una fita importantíssima en la història del folklore català.

Una tal consulta, naturalment, em va sorprendre: no tots els dies un servidor de vostès rep telefonades com aquesta, amb un interés positiu sobre una folklorista de culte com Sara Llorens. I, enamorat confés com soc de la figura admirabilíssima d’aquesta senyora —veritable exemple de dignitat, generositat i superació vital: un dia els ho contaré—, vaig aprofitar la conversa amb l’amable periodista Xavier Puig per a compartir amb ell les quatre coses que sé sobre El cançoner de Pineda i la folklorista Sara Llorens... I les milanta coses que òbviament hi ignore.

El cas és que, enmig de l’agradable conversa, el senyor Puig em va fer saber que el seu interés per Sara Llorens s’originava en el fet que, segons sembla, una companya teatral catalana estava preparant un important espectacle musical escènic basat, precisament, en El cançoner de Pineda. I volien, per això, disposar d’informació contrastada sobre les virtuts i la importància històrica d’aquell recull de cançons populars que poguera ser útil per a la promoció de l’espectacle.